Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

De veritat que no hem de protegir persones, i sí animals?

Javier Junceda

El dret ambiental ha estat i és una de les meves principals línies de treball. Sempre em va captivar aquesta branca jurídica per l’alt contingut ètic que té, el de la protecció dels indefensos béns naturals que, durant llargs segles, les lleis consideraven res nullius, o coses de ningú. Feliçment, els ordenaments de mig món han acollit amb el temps un catàleg generós de disposicions que blinden la flora i la fauna i que castiguen de forma justa els atemptats a aquesta biodiversitat, tant des de la mateixa concepció com si es tracta de plantes o animals de propietat privada. És a dir, qualsevol propietari d’una roureda no pot destruir-la com li plagui ja que, si així ho fa, el dret li reservarà una sanció, fins i tot penal. El mateix passarà a qui, sent propietari d’animals, els maltracti, els mati o els impedeixi néixer o viure. Insisteixo, a més, que la tutela jurídica en aquests casos fa referència a la vida animal o vegetal des de la concepció mateixa o fins i tot abans, i en preserva àrees perquè no s’alterin els hàbitats en què han de desenvolupar-se o recuperar-se aquestes espècies.

 

Em sembla totalment lògic que tota aquesta estratègia de defensa de la vida natural s’estengui a la vida humana, tant a la concebuda i no nascuda com a la que ja ha nascut, però amb problemes físics o psíquics. No comprenc el motiu pel qual l’empara que la llei ofereix a un cadell d’un setter irlandès que hagi nascut amb una alteració no es pot estendre a un nen nascut amb malformacions, i dic això arran de l’abracadabrant llei belga que permet eliminar la vida d’aquestes pobres criatures.

 

Qüestions morals a banda (en el ben entès que això pugui passar en un assumpte tan greu i delicat com aquest), el mateix sentit comú ha de conduir a traslladar la tutela ecològica a tot gènere de vida, humana, animal i vegetal, i posar fi a qualssevol menyscaptes o amenaces que pateixi fins i tot abans de ser concebut, i fins que els processos espontanis vitals segueixin el curs natural, l’anomenat cicle de vida. Escriure això tan elemental em resulta estrany, però és que el context social actual de banalització de la vida, crec que ho demana.

 

Defensar la vida no admet excepcions. I si defensem les balenes, el linx o el teix, amb igual raó, o més, ho hem de fer amb qui es diu o es dirà Alícia, Pepe o Paco, hagi nascut coix, borni o mut. No ho faríem amb el cadell d’en Bobby, el nostre pastor alemany?…

 

 

* Javier Junceda és el degà de la Facultat de Dret de la UIC