Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Docents valents

Meritxell Balcells

Després de la guerra civil que va viure el nostre país el segle passat, les escoles, en general, es van convertir en plataformes d’adoctrinament evidents i eficients per a uns alumnes que, lluny de ser individus que formessin un tot, havien de convertir-se en exemplars d’un “producte” predissenyat per no arribar mai a “molestar”. Les notes dissonants, les idees diferents o les inquietuds incòmodes resultaven altament desaconsellades i tota mostra o senyal de “desviació” havia de ser ràpidament corregida o, fins i tot, eliminada.

 

Dins d’aquest marc, però, una sèrie de docents, que s’agruparien després en escoles, i malgrat les traves i els perills que el lliure-pensar comportava, van ressuscitar el model dels instituts-escola que a Catalunya es va implementar als anys vint. I ho van fer no com un acte de rebel·lia o alçament contra el règim, sinó per la convicció que en tot individu i, en concret, en la seva singularitat, es poden potenciar i descobrir aptituds que poden aportar molt a la societat, i al mateix individu al qual, simplement, es deixa ser com és. Es va enfocar l’escola com el lloc on es potencia la realització de la persona, el seu creixement personal basat en les seves característiques específiques, i no com un lloc on se l’edita i se la “poda” perquè encaixi més bé en un paisatge artificial.

 

Aquests mestres, convençuts de la seva veritable vocació, eren lliurepensadors d’esperit crític, de ment oberta… Aquests docents de la postguerra que van voler educar persones des de la llibertat, des del respecte i amb responsabilitat van ser capaços d’enfrontar-se amb la burocràcia més rígida i les normes més estrictes amb l’única intencionalitat de mantenir ments despertes, pensadores, crítiques i respectuoses.

 

Avui la situació és una altra i, per tant, els desafiaments i traves als quals els educadors i docents ens enfrontem són unes altres. Però la tendència general sembla que no ha canviat: qui decideix sobre l’educació no només desconeix quines són les necessitats educatives reals, com abans, sinó que, a més a més, ara ni tan sols li importen. Només així s’explica que, des de 1970, hem tingut la quantitat gens menyspreable de nou sistemes educatius diferents “discontinuistes” i, per què ens hem d’enganyar, que sembla que només serveixen els capricis electorals dels polítics i no l’interès del ciutadà , i ni tan sols el general. Des dels centres educatius patim els canvis de normativa i tampoc no hi fem res: el fet que hi hagi generacions que hagin passat per tres sistemes diferents ja ni tan sols ens escandalitza i ens quedem callats. No escarmentem.

 

Seguim tenint un grapat de teòrics que decideixen per nosaltres sobre una ciència pràctica. Regulen per controlar, per fiscalitzar, i no per millorar. I nosaltres (educadors i educadores, pares i mares, ciutadans i ciutadanes…) no fem res per evitar-ho.

 

La raó per la qual alguns centres van aconseguir sobreviure com a escola catalana i laica en aquells primers anys va ser la transparència: van passar desapercebuts, ningú no se’n va adonar. Hem de seguir sent transparents, passar de puntetes pels terratrèmols d’interessos que sacsegen les nostres escoles. Perquè a les escoles fem pedagogia quan ens ho permeten. Des de l’etapa d’Educació Infantil, el diàleg forma part de la quotidianitat. Parlem molt. Des de fora hi ha qui ho pot interpretar com una pèrdua de temps… Nosaltres preferim pensar en una inversió de temps.

 

Així, d’aquí a 75 anys, algun docent alçarà la veu per la necessitat de respectar els col·legis, de separar-los del poder polític i de mantenir viu aquell esperit del 39.

 
 
Xistorra o fuet