Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Dualisme metafísic?

Natàlia Costa

José Luis Orihuela –professor universitari expert mundial en xarxes socials, escriptor i conferenciant– defensa que la tecnologia no és bona o dolenta per si mateixa, sinó que la seva maldat o bondat dependrà de com la utilitzem. Per la mateixa regla de tres, les xarxes socials són millors o pitjors segons l’ús que en fem, ja sigui per unir persones, o per generar tensions i conflictes. A més, és evident que la realitat virtual ha canviat el paradigma mil·lenari de l’amistat, però no necessàriament a pitjor.

 

Els éssers humans tenim uns objectius i intencions concretes, i la realitat ens ofereix moltes opcions i oportunitats per a assolir-los. Pensem, per exemple, en el foc: l’home el fa servir per cuinar, però també per cremar boscos. De la mateixa manera, el bon ús de les xarxes socials pot convertir-se en el millor complement d’una amistat ja engendrada.

 

Suposem el cas de la Paula i la Sara que s’han conegut a Barcelona. Després de l’Erasmus, la primera torna a Buenos Aires i les dues ja no es veuran diàriament. Així, doncs, com seguir en contacte instantani sense Gmail, Instagram o FaceTime? El temps i el cost de les cartes ja no poden competir amb imatges HD i emoticones: no hi ha res més satisfactori que veure i sentir que 8.000 km es redueixen a centímetres en tan sols un clic.

 

És veritat que la part fosca de les xarxes consisteix en ser l’amagatall perfecte per a les identitats falses, les crítiques gratuïtes i els judicis més destructius; o que poden arribar a ser seu del ciberassetjament, un incipient calvari que afecta molts joves. Però, seria lògic oblidar que les mateixes situacions es poden donar en l’anomenada “vida real”?

 

La realitat virtual i la real es mesclen a la nostra disposició per recordar una vegada més que és amb llibertat que escollim destrucció o creació. El meu pare sempre diu que el temps és aquest ésser insubornable que donarà i traurà raons. Potser serà, doncs, cosa d’uns anys veure en quina espècie ens acabem convertim.

 

* La Natàlia Costa Coromina és alumna de la doble en Humanitats i ADE.

 
 
El mur de Barcelona