Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Ego-free zone

Teresa Vallès Botey

D’ençà la Utopia de Thomas More (1516), els personatges misteriosos i els viatges a llocs inconeguts són habituals en les obres de ficció del gènere literari que, prenent el nom d’aquesta obra, coneixem com a utopies. Tot i això, a l’hora de somiar mons millors, és innegable que l’entorn laboral quotidià té una gran potencial inspirador.

 

Així, a la vista dels espais lliures de fum apareguts arran de la normativa antitabac, sorgeix espontani un anhel vehement d’oasis protegits d’una altra mena de fums tòxics: els produïts per l’egocentrisme i l’afany obsessiu d’autoafirmació. Aquests espais ego-free serien una mena de bombona d’oxigen quan el clima laboral esdevé irrespirable a causa de la susceptibilitat, l’enveja, la crítica destructiva, la necessitat d’acaparar poder i protagonisme, l’ànsia malaltissa d’admiració i reconeixement, la ceguesa a l’hora d’assumir errors i mancances, la rigidesa en els plantejaments o la incapacitat per al diàleg. Que els fums generats per la inflamació de l’ego són tristament freqüents, això tots ho sabem; el que em pregunto és què podríem fer per prevenir i estalviar-nos els mil incidents causats a diari per aquesta forma de contaminació de l’ambient laboral.

 

Penso que una campanya de desintoxicació amb certes garanties hauria d’incidir en tres àmbits: informació, tractament i conservació. La primera seria una fase de conscienciació dels perjudicis per al cap i el cor d’aquest tipus de contaminació. Com que tots naixem amb una certa inclinació a l’addicció pel que alimenta l’ego, ens cal aprendre a detectar quan generem fum tòxic. Perquè una cosa és la recta autoestima (la consciència del valor de la pròpia vida) i una altra la malaltissa inflamació del jo (l’addicció a satisfer constantment l’ànsia d’autoafirmació). Per aquesta fase de sensibilització, suggereixo la lectura dramatitzada del genial poema de Pere Quart “Ja és hora que se sàpiga”, magistral paròdia del deliri egocèntric. També Quino, savi humanista, ens convida a estar alerta dels problemes de l’ego:

 

mafalda - guille me duele odgullo

 

El segon pas de la campanya de desintoxicació consistiria a declarar espais ego-free els despatxos i les sales de reunions: que siguin zones lliures dels fums produïts per l’egolatria en qualsevol de les seves manifestacions. Convindria fixar-hi el rètol corresponent, amb una icona clara i suggerent, de manera que tothom fos conscient que allí els fums no són admesos. Paral·lelament, caldria condicionar zones específicament habilitades per aquesta mena de fumadors. Així, si en una reunió algú sentís una necessitat imperiosa de satisfer exigències injustificades del seu ego, podria sortir discretament i adreçar-se a aquest espai per administrar-se la dosi de vanaglòria que necessités, sense perjudicar el normal desenvolupament de la reunió.

 

En els espais habilitats per al consum controlat de tot allò que alimenta l’ego, els usuaris podrien comptar amb jocs competitius, cerimònies de lliurament de medalles, bandes sonores d’aplaudiments i fins d’actors disposats a fer profundes reverències i estrènyer la mà per donar efusivament l’enhorabona. Tot això, és clar, administrat de manera controlada sota prescripció facultativa i amb l’objectiu de reduir progressivament les dosis fins a la total desintoxicació del pacient. D’aquesta manera, els malalts crònics gaudirien a diari d’uns minuts de “gloriateràpia” i la resta del dia podrien treballar sense contaminar l’entorn.

 

La clau definitiva de l’èxit de la campanya seria la creació d’una sala de manteniment on tothom pogués fer uns minuts d’exercicis d’alliberament de l’ego. Això sí, per tenir-hi accés caldria passar una prova; per exemple, la que suggeria l’escriptor Carlos Pujol per demostrar un mínim de maduresa: ser capaç de mirar-se al mirall i no pensar “¡Mecachis, qué guapo soy!”. Un cop a dins, un podria gaudir de jocs dissenyats per riure’s d’un mateix, relativitzar els èxits i treure’s de sobre la por al fracàs.

 

Entre altres avantatges, cal dir que la nostra és una utopia low-cost. Encara millor: la campanya que proposem és una inversió del tot garantida, perquè —aplicada amb rigor— produiria un efecte espectacular en el clima i la productivitat laboral. Qui podria dubtar de la immensa eficiència d’una persona o d’un equip de treball veritablement ego-free?

 

 

* Teresa Vallès és la degana de la Facultat d’Humanitats de la UIC

(aquest article va ser publicat per primera vegada al Diari de Tarragona, el 27 de juny de 2014)

 

*******

 

Pere Quart “Ja és hora que se sàpiga” (Vacances pagades)

 

Demano la paraula prèvia.

Vull dir —i que d’un cop se sàpiga!—

que jo sóc Jo,

que sóc el Centre

i l’Àrbitre.

 

Que tots vosaltres, tots,

—això anant bé—

sou els meus conterranis:

parents, veïns, creditors meus,

proïsme meu pròpiament dit;

que tots els altres, tots,

bons i dolents

—grocs i negres, antípodes, gitanos—

són, a tot estirar

i encara gràcies,

els meus contemporanis.

 

Sapigueu que:

quan us veig, de fet,

us suscito,

us ressuscito;

i en pensar-vos

us dono una esperança.

 

Però si us he perduts de vista,

mentre us oblido o us ignoro,

dormiu el son del just,

com se sol dir.

No passeu de potències

en el sentit més trist de la paraula.

 

Ja ho sé. Molts espereu

amb candeletes

el dia de cantar-me les absoltes.

No us enfileu, si us plau:

en el millor dels casos,

quan jo mori,

tots, tots,

bons o dolents,

sereu només els meus supervivents.