Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

El populisme agita les pors cap al futur d’Europa

Salvador Aragonés

Europa, la vella Europa, s’enfronta de nou a un fenomen sociològic i polític que està adquirint força en l’opinió pública i també en l’electorat. Em refereixo al fenomen del populisme i la seva repercussió en el futur d’Europa. Tots els líders europeus i europeistes manifesten per activa i per passiva la seva preocupació per aquest fet, especialment davant les eleccions europees del maig de 2014, és a dir, d’aquí a cinc mesos.

 

El populisme el componen no només els partits d’extrema dreta i d’extrema esquerra, sinó també els nacionalismes, com diu el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy: “El populisme i el nacionalisme no poden ser la resposta als desafiaments del nostre temps”. Ho va dir el mes de novembre, quan va commemorar el 24è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, que va marcar la fi de la divisió d’Europa en dues parts.

 

Van Rompuy també va afirmar que culpar els immigrants d’altres països europeus no és una solució a la crisi financera, sinó que cal impulsar el creixement econòmic i crear llocs de treball per contrarestar el clima de desconfiança dels ciutadans cap a les institucions d’Europa. Mario Monti, un tecnòcrata europeista, també acaba d’afirmar que “el futur d’Europa preocupa”.

 

Brussel·les i les principals cancelleries europees fonamenten la preocupació en el fet que fins avui els ciutadans dels vint-i-vuit països membres de la UE no s’han pres gaire seriosament les eleccions al Parlament Europeu, fins al punt que la majoria de les vegades són utilitzades en funció de la política interna dels estats per castigar el govern propi o, en el cas actual, les polítiques europees en vigor en la lluita contra la crisi econòmica i, en concret, la “troika”. La llibertat de circulació de persones a la Unió Europea és vista pel populisme com una amenaça, que considera, per exemple, que els búlgars o romanesos que busquen més bones condicions de vida en altres països de la UE constitueixen un “dumping” social. I preocupa també la baixa estima social dels polítics i de les institucions europees, com manifesten les enquestes de la UE.

 

Una altra de les preocupacions és el renaixement dels nacionalismes dins dels estats membres de territoris que es volen separar de l’Estat perquè creuen que els afectarà menys la crisi o que solucionaran millor els problemes domèstics: són els casos d’Escòcia, Còrsega, el País Basc, Catalunya, Flandes, etc. “Si ja es fa difícil governar l’Europa dels 28, com es farà en una Europa més fragmentada en 40 o 50 estats?”, diuen a Brussel·les. L’ampliació de la Unió Europea cap als països excomunistes no ha estat digerida encara, però ja emergeixen amb força territoris dels estats membres que volen independitzar-se i mantenir-se a Europa com a estats independents.

 

Espanten, i molt, els partits radicalitzats cap als extrems de la dreta i de l’esquerra, com ha passat a França, Grècia, Itàlia –amb els grillini–, Hongria, etc. La crisi econòmica ha trobat un molt bon cultiu en els extremismes populistes i en els nacionalismes radicals, caracteritzats per la xenofòbia i per defensar economies controlades més des del poder que des del mercat, estatitzades. Pensen que el que és públic té sempre més garanties i seguretat que el que és privat, com creien els governs comunistes europeus, els països dels quals es van enfonsar perquè van ofegar la llibertat dels ciutadans i perquè econòmicament no van ser capaços de resistir la competència de l’economia de lliure mercat, molt més eficient.

 

A tot això cal afegir la baixa estima d’Europa en si mateixa, i el fet que els governs dels estats nació i les estructures europees es veuen incapaços de resoldre els problemes de l’home modern. L’estat del benestar –invent de les socialdemocràcies europees, i defensat després pels partits de centre i centredreta– ha preferit l’endeutament públic que no retallar quotes de benestar, fins que ha generat un deute públic que no pot pagar. Per aquesta raó, els ciutadans es veuen temptats a deixar-se portar per formacions polítiques d’encuny neofeixista i procomunista, i també neonacionalista, que actuen al marge o en contra dels partits tradicionals, s’aprofiten d’una crisi de solucions difícils i, com que no han governat mai, o gairebé mai, els és fàcil de proposar al poble solucions màgiques, encara que exigeixin més endeutament públic. És la màgia del que és públic davant del que és privat, que troba avui un ressò ampli en les classes mitjanes, les que més durament paguen la crisi actual.

 

D’altra banda, els partits tradicionals democràtics, així com les institucions europees, no han sabut donar la volta a la crisi, han pecat d’imprevisió, de partitocràcia, de corrupció i de manca de renovació. Es veuen impotents per canviar el signe de les economies en un món que viu molt de pressa i globalitzat, en què s’exigeixen solucions d’avui per demà. D’altra banda, els egoismes nacionals han estat per sobre del bé comú de tots els ciutadans i països de la Unió Europea, i s’han instal·lat en el discurs electoralista, no poques vegades, amb una demagògia oportunista i sense escrúpols.

 

Cal recuperar els valors europeus de fons, no els que van figurar en la Constitució europea, que negava el més evident, és a dir, que una de les arrels més profundes d’Europa era l’humanisme cristià: no en va, dels quatre “pares de l’Europa actual”, tres eren cristians: Konrad Adenauer, Alcide De Gasperi i Robert Schuman. Si falta l’humanisme europeu, el sentit històric, el sentit de servei i el sentit d’Estat a Europa, no hi haurà “la” solució als problemes de fons. La principal solució al populisme, diu William Elvis Plata, rau a “mirar cap a nosaltres mateixos, cap a la nostra pròpia història, tradicions i valors i rescatar-ne els elements que puguin servir per crear alternatives de desenvolupament econòmic i social”.

 

* Salvador Aragonés és doctor en Periodisme i professor emèrit de la UIC