Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Els ulls freds del menyspreu

Enrique Banús

Fa uns quants anys, una persona que, per la seva professió, ha tractat molt de prop (sense ser-ne un) els grans polítics del món (grans en el sentit del lloc que ocupen, no necessàriament per la seva personalitat… que això depèn de cadascú), em deia que un d’ells li havia fet agafar por per la fredor de la seva mirada: Vladimir Putin.

 

Ja fa uns anys que menysprea a qui no quadra en els seus plans de poder (mentre escric això estic tornant a escoltar l’impressionant concert “To Russia With Love” del 7 d’octubre de 2013, organitzat pels que lamentaven el dur menyspreu pels drets humans a Rússia). Però és com si ara, amb la “invasió” de Crimea, molts haguessin despertat. Caram amb aquest Putin, com les gasta! És la mirada freda del cap dels serveis secrets, que encara lamenta la fi de la URSS, que li va donar feina i poder tant de temps. No serveix de res afegir que Ucraïna no ha estat capaç d’integrar dues parts de la seva població en un sol projecte.

 

També veiem el veritable rostre d’alguns altres polítics. Nicolás Maduro s’emporta a Amèrica Llatina el premi de qui supleix ineptitud amb repressió, en un pla per convertir Veneçuela en una segona Cuba, si pogués: el projecte per a la nova llei d’educació és un pas temible que alinearà tot l’ensenyament (també el no estatal) amb el seu projecte suposadament boliviarià. El preu: l’enfonsament d’un país i l’escissió de la societat en dos blocs. Tampoc aquí no serveix de gaire afegir que en les dècades passades l’actitud vergonyosa dels súper rics de Veneçuela va fer que no fossin capaços de construir una societat no ja solidària sinó ni tan sols una mica justa.

 

També Cristina Fernández a l’Argentina està demostrant com enfonsar, a força d’ineptitud i somnis de grandesa, un país que ho té tot excepte el més necessari: la motivació per buscar un demà millor que l’avui, encara que no arribi a l’esplendor d’un ahir que Argentina va tenir i va deixar marxar.

 

Mentrestant, Bolívia i Equador estan més o menys contents amb els seus dos autoritaris populistes, que, almenys, sembla que han posat fre a la corrupció i, sobretot a Equador, estan invertint el regal del petroli en projectes que afavoreixen la població. Això sí: amb maneres dubtoses en força ocasions… i no només maneres: la seva aversió a la llibertat d’expressió no és només una qüestió de formes.

 

Al Perú, davant la debilitat del president i el seu govern i l’afany de gairebé tots els polítics de dedicar-se a les microbaralles de “–Corrupte, jo?” “–Doncs tu, una miqueta més: a veure si et trobo algun drap brut…”, i davant la falta de govern, sembla que el país evoluciona a la italiana: l’economia va bé sense el govern, la gent es llança a millorar la seva vida en coses materials, les infraestructures s’estanquen i els grans problemes segueixen sent igual de grans, sobretot la corrupció i la inseguretat. Bandes i sicaris campen al seu aire en algunes parts del país. En educació, algunes iniciatives excel·lents (una generosa Beca18 per a estudis universitaris, per exemple) coexisteixen amb l’enfonsament en els indicadors PISA, que només milloraran quan els sous dels mestres serveixin per portar una vida digna.

 

En fi, que hi ha alguna mirada molt freda al món… i d’altres bastant descolorides. Que santa Llúcia ens conservi la vista i sant Tomàs Moro es preocupi que hi hagi polítics més capaços.