Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Envelliment i solitud en un món urbà

David Senabre

Una de les emocions més intenses que es poden experimentar és el tracte amb la gent gran. I la commoció es transforma en experiència indeleble. Primer amb els més propers i després, potser amb altres, ja sigui a través del voluntariat, de la proximitat veïnal o de les circumstàncies professionals de cadascú. L’envelliment forma part de la vida i cal pensar-hi, en les condicions especials, els afectes específics. I reflexionar també sobre nosaltres mateixos, quan hi arribem, de la fragilitat de la vida i la necessitat de rebre ajuda quan calgui.

 

Des de 2007 més de la meitat de la societat mundial ha decidit que viure models i territoris urbans és la millor de les opcions, enfront d’un altre tipus d’espais. L’envelliment de la població adquireix a la ciutat trets específics que n’afecten al plantejament general, a la gestió, a les inversions. Pensar la ciutat contemporània hauria de recollir, com una meta més, pensar en les persones grans que hi habiten i mirar de conèixer-ne les necessitats específiques. Tanmateix, la planificació urbana no sembla fer-ho. Per què?

 

Moltes de les grans ciutats són ja territoris socials de la gent gran. Per posar un exemple extret del cens de 2011: al municipi de Barcelona hi ha 240.701 persones entre 70 i 89 anys, i 18.523, entre 90 i més de 100 anys (d’aquests últims, 14.212 són dones). Parlem d’una població de gent gran que representa número més gran que ciutats com Gijón, La Corunya, Vitòria o Granada.

 

Reconeixem, amb alegria i desimboltura, que ara hi ha una tercera edat activa, configurada per persones jubilades joves, entre els 55 i 75 anys. Consumeixen, compren, viatgen, s’encarreguen de les seves famílies, donen suport econòmicament i són puntals educatius. Ideal per a l’economia de consum. I està molt bé. De fet la publicitat se n’encarrega, com un sector que cal tenir molt en compte per la seva renda. Ara bé, aquesta idíl·lica jubilació és la de tots? Quina és la situació personal dels més de dos milions de vídues que viuen a Espanya amb pensions mitjanes de 600 euros?

 

D’elles, aproximadament un milió i mig estan en ciutats. Com funciona el sistema assistencial de salut, quant a la seva proximitat i eficàcia? I els serveis d’urgències? Estan pensades les nostres ciutats grans per comprendre i atendre els més grans que malviuen inserits en la voràgine diària? Quantes d’aquestes persones viuen soles? Quantes n’hi ha que amb prou feines veuen a les seves famílies? Quantes no disposen d’un règim assistencial directe? De quantes sabem si passen gana i necessitats? De quantes ni tan sols coneixem de la seva existència perquè no poden baixar al carrer i quasi ni valer-se per si mateixes? Quantes reben ajuda de les associacions de barri o de Càritas, perquè l’assistència social pública no arriba?

 

No hauríem de parar-nos a pensar que un altre món pot ser possible? Un espai on la presència de la gent gran representi el just equilibri de forces entre la pertorbada idea de l’èxit i l’equilibrat sentit que ells tenen del temps i el valor. Un món de relacions on no destorbi ni incomodi la vellesa. On els cicles de la vida convisquin en harmonia i cap d’ells enfonsi als altres. On la solitud de la vellesa rebi l’òstracon. Alguns diran que és una “utopia ingènua” i voldran despullar-lo de rigor científic. Jo prefereixo deixar-los en la seva opinió i imaginar –“somiem, ànima, somiem”– espais urbans així.

 
 
Urbanitat aèria