Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

És culpa meva

Eduard Martí

Bé, potser no només meva, però jo també soc culpable. Va passar el 2 d’octubre del 2017. Un grup d’estudiants universitaris es van asseure en una plaça per protestar per l’ús desproporcionat de la violència que, al seu entendre, havia comès les forces de seguretat sobre la població civil el dia anterior. Enfront d’ells, un altre grup d’estudiants van començar a insultar-los. En veure l’escena no vaig poder reprimir un pensament: què hem fet malament?

 

Em presento: soc professor universitari. Així, sense més. Ja han passat diverses setmanes d’aquest esdeveniment i em preocupa que no haguem reflexionat un moment. Aquests dies resulta fàcil acusar els polítics de manipular, d’enganyar la gent. Catalunya i Espanya semblen postures irreconciliables que estan portant a la fractura d’amistats. Us ho he de dir: els polítics no neixen sota d’un arbre ni són el resultat de l’experiment d’un savi. Si algú no ho sabia, li dono la benvinguda a la Terra.

 

Els polítics han estudiat a l’escola, han passat per la universitat (alguns). Els polítics que dirigeixen la nostra societat surten de les nostres mans, de les aules de docents escolars i universitaris. Ja n’hi ha prou de donar la culpa dels nostres problemes als altres! Quan aquests dies escolto que és millor no parlar d’aquests temes perquè discutirem, que se’ns recomana, als professors, que callem perquè la gent es pot molestar, penso que tenim un problema: nosaltres. Quina classe de societat hem creat en què dues persones no són capaces de reflexionar i debatre sense ser insultades?

 

Els docents no podem conformar-nos amb el present. Som visionaris, idealistes. No volem adoctrinar ni imposar una veritat, sinó que la descobreixin amb honestedat. Les nostres aules són llocs de pau, de llibertat intel·lectual, d’esperit obert perquè ningú se senti exclòs pel seu pensament. Somiem amb alumnes reflexius, que pensin per si mateixos, amb maduresa, arguments sòlids i esperit decidit. Dones i homes de grans ideals, capaços de preocupar-se pel seu món, capaços de reconèixer errors i plantejar solucions. Sempre, però especialment ara, la solució no és callar, ni tancar la boca, sinó parlar.

 

Ah! No em vingueu amb la cançó que ensenyeu matemàtiques i que aquests problemes no són de la vostra competència. Quan sou amb els vostres alumnes, com els mireu?, els sentiu?, els escolteu?. El docent és una persona que comprèn, que ajuda, que anima, que guia. Tanquem els ulls i els veiem volar alt, amb una mirada brillant, plena de somnis de gegant. Potser no podem fer millor el món present, però el futur depèn de nosaltres.

 

I que ningú s’enfadi. Si com a docent no sou capaços de fer realitat aquests ideals, més val que calleu i us n’aneu al carrer.

 

* Eduard Martí Fraga és professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona).