Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

L’escola sota pressió digital

Ignasi de Bofarull

És un fet: la revolució digital és una font inesgotable de possibilitats i Internet és el futur. La xarxa, com que facilita l’intercanvi intel·ligent d’informació, ens fa avançar com a civilització. Per descomptat, hi ha altres transaccions d’informació menys humanes i no precisament civilitzants. El punt mitjà és calibrar els interessos de la indústria digital: hem d’educar amb el millor de la revolució digital sense sotmetre’ns al ritme de la indústria digital. Preparar per al futur no és sinònim d’omplir les aules de quantitat de recursos digitals i com més aviat millor. Preparar per al futur ha de ser sinònim d’ensenyar a pensar primer, a un ritme adequat, per accedir a allò que és millor dels recursos digitals quan el pensament abstracte sigui capaç d’obtenir coneixement de la informació.

 

Els avenços accelerats de les TIC no haurien d’envair la vida educativa d’una escola ni de les famílies d’aquesta escola al ritme de la indústria. I encara menys en l’etapa infantil i primària, en què sí que han d’estar disponibles, però subsidiàriament. Han d’arribar allà on alguna vegada el mestre no pot arribar: però no el poden suplir. L’escola necessita estabilitat, caminar pas a pas. Al centre de l’aula, hi ha d’haver el mestre i l’alumne, ja que de la interactuació directa, verbal i no verbal, sorgeix l’aprenentatge. La literatura científica ho assenyala amb insistència: un mestre amb carisma que capta l’atenció dels alumnes, amb la paraula, i els descobreix amb lideratge l’aventura de saber és una de les claus de l’èxit escolar.

 

Una altra de les claus de l’èxit escolar és una escola ben dirigida, amb estil propi, curricularment original i innovadora i capaç de coordinar equips audaços de mestres. Finlàndia assenyala des de fa molts anys que el seu èxit, reafirmat per PISA, és l’excel·lència dels mestres, elegits entre els millors i els més ben preparats que desenvolupen la seva tasca en escoles de currículum descentralitzat. Aquí, les TIC ocupen un lloc força més secundari. Les TIC han d’estar al servei d’un gran projecte escolar, però el gran projecte escolar no poden ser les TIC. Les TIC no són, per se, innovació. Podrien ser com a màxim un element de la innovació. Quelcom diferent passa en l’economia, en la política, i en moltes formes de l’oci de masses: aquí, la comunicació probablement necessita de l’agilitat i la celeritat que ofereixen les TIC, però l’educació és un altre univers amb un altre ritme. No ha d’imitar la racionalitat instrumental d’un món atribolat pel benefici a qualsevol preu, ha de preparar per a la vida en la dimensió més humana de la paraula. L’escola s’ha de valer de les TIC, però no se’n pot veure condicionada i, menys encara, per la pressió potentíssima de la indústria digital (Apple, Google, Microsoft, etc.) que veu en l’educació un camp inesgotable d’expansió. L’escola, a infantil i sobretot a primària, exigeix ​​calma i lentitud per apuntalar l’aprenentatge assossegadament, per fundar les bases del coneixement present i futur.

 

Les aules de primària necessiten classes en silenci on només se senti la veu d’un company lletrejant les paraules d’un relat meravellós i al qual escoltin atentament el mestre i els alumnes, que aprenen per imitació. En els últims anys el mobile learning, “aprenentatge basat en l’ús de dispositius mòbils” (amb tauletes, portàtils, mòbils), està avançant en el nostre país i moltes escoles s’estan digitalitzant de tal manera que llibres i llapis, manualitats i horts, relats i històries boniques, natura i cultura estan minvant. Se’m dirà que s’arriba a tots aquests llocs a través de les pantalles. Però no és òbviament el mateix. És com si aquell gran somni de l’Escola Nova que proposava aprendre directament del llibre de la vida –construir el llibre de la vida defensat per Freinet– estigués retrocedint. Sembla com si estiguéssim oblidant totes les lliçons de Montessori: aguditzar la vista, el tacte, el gust, l’oïda i l’olfacte dels nens; conrear l’observació atenta dels processos, la reconstrucció subtil –oral i escrita– del passat. Decroly afirmava que cal situar el nen davant la vida amb tota la seva complexitat. Podríem afegir que cal situar els nens davant la complexitat de la vida d’una manera serena i lenta perquè se n’amarin. L’Escola Nova volia superar els murs de l’aula, el mobile learning també vol saltar més enllà de la pissarra i el guix. No obstant això, l’Escola Nova acostava els alumnes a la vida real en un coneixement directe des de la veu perspicaç del mestre. El mobile learning proposa un acostament impersonal intervingut per veus absents alienes als registres cognitius de cada nen a cada edat.

 

Aquest coneixement virtual pot ser molt interessant al batxillerat, a la universitat, en la investigació avançada quan l’adolescent i jove ha interioritzat les estructures de la realitat. Però el coneixement virtual no és tan rellevant per al nen que està descobrint les dimensions reals de les persones, de les coses, de la naturalesa, del llenguatge oral i escrit, en la veu lenta i persuasiva d’un mestre que l’ensenya amb una expressivitat que poques tauletes, ordinadors i mòbils poden emular. La clau és la relació alumne-mestre. Més endavant arribarà el moment en què l’adolescent buscarà informació a la xarxa, i aleshores amb una capacitat de resoldre problemes aguda, prendrà decisions i emprendrà amb audàcia projectes, per obtenir coneixement. El nen encara no pot: es troba en els rudiments, construint el seu aprenentatge, interioritzant estructures cognitives, assajant per prova-error, caminant cap al futur pensament abstracte que encara no posseeix i al qual costa d’arribar. Se l’ha d’acompanyar sense interrompre’n l’aprenentatge, sense sotmetre’l a estímuls excessivament dispersos. Necessita interaccions socials comprensibles.

 

Cal aquietar el camí vers l’adquisició del llenguatge, que és la seva millor eina per entendre el món i moure-s’hi, com afirmaria Vygotsky i podria subscriure Bruner. Un llenguatge subtil i precís, que conformarà la seva interioritat i, que entre altres claus socials, serà la base de la seva identitat. I per progressar en aquesta direcció els nens necessiten moltes experiències directes de la vida (no tantes de virtuals): escoltar, veure, sentir, manipular, i parlar i ser corregits pels que són més capaços: els mestres, els familiars, la saviesa de gent gran i la lectura. No obstant això, ens entestem a modernitzar la vida dels nens, a accelerar-los la vida amb tauletes i mòbils senzillament perquè creiem que el futur és imparable i el ritme que hem de seguir és aquest. Malgrat això, cal que ens apropem a les necessitats del present del nen perquè un dia pugui ser un usuari crític i eficaç del cúmul d’informació que ens envolta. Per aprendre a pensar necessiten fer servir un llenguatge cada vegada més refinat que serà la millor eina per desentranyar, entendre i conduir-se en la vida. I el llenguatge arriba des de les experiències socials de la vida.

 

D’altra banda, Ostrosky-Solís assenyala que l’aprenentatge des de la lectura configura l’estructura del cervell. PISA ha repetit que una de les bases –sobretot a primària– de tot aprenentatge és la lectura comprensiva i atenta. Hauríem d’afegir que millor si és una lectura en paper imprès i sense interrupcions, sense hipertext, sense pantalles que interrompin aquest procés. Ja arribaran les pantalles i l’aprenentatge més fragmentat que pot ser compensat amb diverses tècniques molt sàvies pels estudiants del final de l’ESO, i a batxillerat, i a la universitat. Ara toca aprendre a focalitzar l’atenció en totes les tasques i sobretot en la lectura, com assenyala Goleman en el seu últim i imprescindible llibre, Focus (2013 edició en castellà).

 

La literatura científica assenyala que la interrupció de la linealitat del procés de lectura, que és aprenentatge pur, és un dels grans perjudicis que pot ocasionar treballar amb diverses pantalles accessibles i en paral·lel. Assenyala que un dispositiu amb connexió a la xarxa barreja, de vegades d’una manera sincopada, aprenentatge (lectures, equacions, mapes…) i oci (xarxes socials, YouTube, Facebook, WhatsApp…). A aquest procés d’interrupcions el món anglosaxó l’anomena multitasking disruption (interrupció en la multitasca). I aquest camp va unit a la psicologia del coneixement de sempre que assenyala que les persones –els nens també– aprenem millor si ens focalitzem en una sola tasca. La psicologia de l’aprenentatge en aquests casos distingeix entre una càrrega cognitiva suportable per al coneixement i una sobrecàrrega cognitiva distorsionant per al coneixement (cognitive load/cognitive overload).

 

Per tant, si les tasques es multipliquen, el coneixement és menys precís i més superficial. Preservar els nens, que van cap a la lectoescriptura, d’aquest bombardeig és una bona iniciativa. Més tard, quan els exàmens els collin, aprendran a sortejar la multitasca desconnectant el wi-fi, si s’ha d’estudiar en profunditat. El nen, des de finals d’infantil i en tota la primària és massa vulnerable davant aquest impulsiu conjunt de reclams lúdics. Davant el mobile learning a infantil i a primària, potser també en els dos primers cursos de l’ESO, la solució és esperar i encalmar l’aprenentatge. Potser aviat les escoles pioneres seran aquelles que se centrin en la lectura i la vida, aquelles que incentivin l’escriptura sobre la base d’un aprenentatge profund i assossegat. La revolució digital els sabrà esperar. De fet els adolescents i joves destaquen que aprendre a moure’s en aquest món digital només exigeix ​​unes quantes setmanes.

 

Escola lenta, educació lenta: els pares que portin els seus fills a aquestes escoles hauran especialitzar-se a alentir el lleure també a casa, amb els amics, en les sortides (desdigitalizant el descans) perquè els seus fills siguin més savis. I sobretot creant un clima lector a la llar al ritme de l’escola: això sí que seria una autèntica revolució.