Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Europa: qui posarà el cascavell al gat?

Salvador Aragonés

Els 28 estats europeus trien aquest diumenge, 25 de maig, els 766 membres del Parlament Europeu (54 espanyols). Com cada cinc anys, el que preocupa en aquestes eleccions és l’abstenció i que el seu lloc l’ocupin els partits radicals d’extrema dreta o d’extrema esquerra. Especialment preocupa a l’establishment europeu actual l’augment de vots i la representació que pugui tenir Marine Le Pen, líder del Front Nacional francès, d’extrema dreta, i altres formacions de signe totalitzant.

 

És tradicional en les eleccions europees que els electors votin formacions diferents de les que voten en l’àmbit nacional (no pas pocs s’ho prenen com un vot de càstig al govern del país), entre altres coses perquè molts creuen que el Parlament Europeu té poca eficàcia, encara que al president de la Comissió o màxim executiu l’esculli el Parlament. No obstant això, les institucions europees funcionen gairebé sempre per la via del pacte, del consens en les qüestions fonamentals, i, si falta aquest consens, no s’arriba a cap acord. Avui el Parlament Europeu està dominat pel Partit Popular Europeu (265 escons) i pel Partit Socialista Europeu (184 escons), que sumen 449 escons en total.

 

Les campanyes electorals, que tenen lloc a cada estat, amb circumscripció única a gairebé tots els països, s’ocupen més de la política interna que de l’europea i poc canvien als diferents països, tot i que són… més xenòfobs els del nord i més demagògics els del sud. Els partits tradicionals d’esquerra o centre-esquerra reclamen polítiques més socials a Europa, després de les retallades de serveis i prestacions socials que han limitat l’estat del benestar. Per a aquestes formacions, la líder indiscutible a batre és la cancellera alemanya Angela Merkel, per imposar els seus dictats en matèria econòmica, juntament amb el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional (la Troica). No obstant això, els partits d’esquerra i centreesquerra europeus —que no recorden als seus electors que Merkel governa en coalició amb els socialdemòcrates— no pensen el mateix, ja que hi ha importants matisos entre els partits nòrdics i els del sud, a la Mediterrània. El mateix passa amb els altres partits, que, encara que estan agrupats en l’àmbit europeu, no pensen el mateix en l’àmbit nacional.

 

Els orígens d’Europa

 

Un dels principals errors de l’Europa actual és haver rebutjat els orígens cristians dels països del continent en el text constitucional. Va ser una batalla en la qual sant Joan Pau II va lluitar intrèpidament per tal de desfer l’error històric de considerar Europa un continent “tradicionalment” laïcista. De fet la, idea d’Europa es forja a l’edat mitjana amb les peregrinacions de tots els pobles europeus cap a la tomba de l’apòstol sant Jaume. El mateix Goethe recorda que “Europa es fa peregrinant”! Es peregrina a Santiago, a Roma (romers) i a Jerusalem (palmers). És una Europa que ha tingut, i té, unes arrels inqüestionables en la filosofia grega, el dret de Roma, i la religió de Jerusalem, renovada amb l’arribada del Messies, Jesucrist, Fill de Déu, és a dir, del cristianisme. D’aquí, el pensament i la filosofia pròpia dels pobles han anat evolucionant, fins a la vinguda del materialisme històric i dialèctic de caràcter ateu i totalitari, passant després pel liberalisme ideològic de caràcter laïcista, el culte a la raça i a la nació i el relativisme de finals del segle XX i principis del XXI.

 

Aquest període de 60 anys s’ha caracteritzat per la popularitat, el carisma i la santedat de grans papes que han vist els honors dels altars: Joan XXIII; Joan Pau II; Pau VI, (serà beatificat l’octubre); Joan Pau I, destacat per la qualitat carismàtica, i Benet XVI, per la intel·lectual; per no esmentar l’actual papa Francesc. Aquest ja no és europeu i li interessa més cultivar la fe dels pobles llunyans d’Europa, a Àsia, Amèrica i Àfrica.

 

És fàcil trobar expressions en els magisteris d’aquests papes en la recerca d’un comú denominador a Europa (la pau i el Regne de Crist), on durant segles els problemes dels estats i dels països s’han resolt violentament a través de guerres sagnants, salvatges, aniquiladores de les llibertats més elementals —començant per la llibertat religiosa, com en la Revolució Francesa, o als països nazis, feixistes i comunistes. Avui han ressorgit els nacionalismes excloents, en què la nació de vegades és idolatrada i on es dogmatitza en el relativisme, precisament pretenent abatre els dogmes. En altres paraules, l’home —l’home europeu— viu avui amb unes mancances històriques, intel·lectuals i d’identitat importants, que han estat substituïdes pels nacionalismes més locals com els que es manifesten a Espanya, la Gran Bretanya, França, Bèlgica i Holanda, per esmentar-ne només alguns. També trobem una Europa hedonista, amant dels diners i dels luxes, que no fa cas al crit de tants milers i milers d’immigrants que procedeixen d’Àfrica i Àsia, famolencs, sense un mínim de benestar i als quals Europa tanca les portes.

 

Pintem una Europa que és la que han fabricat les classes dominants al continent, una Europa que ningú nega, avui, que està en crisi, però a la qual tampoc ningú sap posar el collar adequat als temps actuals. Es nota cansament i incapacitat per generar il·lusions de cara al futur per a les joves generacions, abatudes per l’atur i per la manca de valors pels quals valgui la pena viure. Aquí tenim, en les campanyes electorals, partits que continuen prometent o niant “valors”, com recuperar el benestar d’abans, sense tenir en compte que ningú lluita per recuperar un passat que molts ni tan sols han viscut. O, com fa el socialisme espanyol, que anima les dones a votar perquè recuperin “espais de llibertat” i aconsegueixin un avortament més obert, argumentant que “les dones són propietàries del seu cos”. O el cas de CiU i ERC, que tenen com a objectiu més important que Europa reconegui Catalunya com a Estat o —en el cas d’ERC— que es faci la consulta del 9 de novembre. Tots diuen que es parla poc d’Europa, però quan hi ha un debat (fluixíssim, per cert) entre el PP i el PSOE es lamenten que no parlessin de Catalunya. Tothom es mira el melic, al final.

 

Què en sortirà, de les eleccions al Parlament Europeu? Cap on anem? Hi ha enquestes, però molts esperen que no surti un parlament trencador dominat per la intolerància. L’Europa d’avui no té alternativa. Cal un canvi a Europa? Sí, diuen molts, però sense sobresalts, amb el diàleg i el pacte, amb els valors democràtics per davant, amb l’entesa entre aquests pobles de tanta història i llengües diverses.