Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Capital humà i habilitats no cognitives

Ignasi de Bofarull

Quan es parla de capital humà la gran majoria de gent està d’acord que els elements fonamentals d’aquest bé a què aspiren els estats, les societats i les empreses està fonamentat en coneixements, tècniques, coneixements aplicats. Quan es parla en un llenguatge més tècnic els experts insisteixen a assenyalar que el capital humà exigeix una formació per a l’ocupabilitat, és a dir, s’ha de concretar en la formació de bons professionals i orientar cap a les necessitats concretes i reals del mercat laboral.

 

En aquesta línia, per exemple, el govern de Gran Bretanya ha identificat l’educació STEM (STEM education) com una de les prioritats més importants de la seva escola i del seu sistema educatiu superior. STEM és una sigla –en llengua anglesa– que fa referència a ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques. L’objectiu és una educació basada en uns docents excel·lents, motivats, capacitats, els millors en aquestes disciplines, i que estigui orientada cap a una economia forta en STEM. I una economia forta en STEM és aquella que ofereix resultats econòmics, productivitat, creativitat, competitivitat. No obstant això, el capital humà –la ciència social ho ha assenyalat recentment– no és només preparació tècnica, coneixements aplicats, ocupabilitat entesa com aquella capacitat del qui atresora un saber fer molt preuat al mercat. És tot això, és clar –segur que els britànics que promouen l’STEM education ho saben–, però és molt més que això. Un bon empleat no només és el qui coneix molt bé una determinada disciplina; un bon empleat és una persona que a més a més disposa d’unes habilitats que el fan molt desitjable per les empreses: una persona de tremp, tenaç, honesta, fiable i perseverant. La llista és llarga però aquestes habilitats en són una mostra raonable.

 

Un moviment creixent en el món anglosaxó explora el potencial dels factors i atributs anomenats no cognitius. És el que es coneix com a habilitats socioemocionals. També les podríem anomenar virtuts de caràcter, en el sentit clàssic. Al costat dels factors cognitius dels quals he parlat, aquestes disposicions, habilitats socials, actituds i recursos intrapersonals i interpersonals no estan assegurats en els futurs empleats. No apareixen als currículums tant com caldria, no se’n fan assignatures a l’ensenyament mitjà ni superior. Als Estats Units té molt d’interès la character education, però, tot i ser un assumpte clàssic lligat a l’educació civicociutadana, encara no podem parlar de resultats a llarg termini. Aquesta educació del caràcter és present a molts centres de secundària i també a escoles de negocis. No obstant això, no ha assolit encara el desenvolupament suficient com per considerar que és un corrent en creixement constant i irreversible.

 

En qualsevol cas, l’empresa –que sovint denominem ocupador– potser a posteriori sap que necessita professionals lleials, honestos, perseverants. No només capaços de resoldre problemes i de prendre decisions encertades sinó, alhora, preparats per resoldre aquests problemes amb humanitat, d’una manera conciliadora i de prendre decisions de les quals, una vegada posades en pràctica, es dugui a terme un seguiment constant i meticulós que les faci més eficaces.

 

En un informe desenvolupat pel Departament d’Educació dels EUA, l’Oficina de Tecnologia Educativa diria que posa el dit a la nafra: el títol de l’informe és Promoting Grit, Tenacity, and Perseverance: Critical Factors for Success in the 21st Century (2013). Donem la paraula a aquest estudi sobre els factors essencials en la creació de capital humà: “Aquests factors són essencials per a la capacitat de les persones de lluitar per objectius de gran valor a llarg termini i aconseguir-los, així com per resistir a tots els desafiaments i obstacles als quals cal fer front, tant durant la formació acadèmica com en la vida. I el que és més important: som prudents en no considerar que aquests factors només afecten els estudiants. És responsabilitat de la comunitat educativa concebre entorns d’aprenentatge que fomentin aquests factors perquè els estudiants estiguin preparats per donar resposta als reptes del segle XXI”.

 

Com assenyala el text, no hem de confiar que els estudiants, futurs empleats, aconsegueixin que, d’ells mateixos, gairebé per generació espontània, emergeixin aquests factors pel fet que ja, ocultament, haurien de residir en ells mateixos. No és així. La comunitat educativa, l’estat, la societat civil, fins i tot el mercat, han de pensar en aquests termes, han de crear entorns perquè els universitaris estiguin preparats de cara als reptes del segle XXI. Per això em sembla bàsic que aquestes habilitats no cognitives formin part dels currículums d’ensenyament infantil, primari, secundari i superior. Són una inversió que es pot avaluar en termes de cost-beneficis, tal com James Heckman, premi Nobel d’economia, demostra en els seus treballs empírics. Potser un altre dia haurem de parlar de Heckman i de les seves propostes.