Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

La revolució digital ens enxamparà jugant

Ignasi de Bofarull

Estem en plena revolució digital. Una revolució magnífica i fosca alhora. Una revolució que ens porta a les cotes més altes de la ciència i la recerca, de l’eficiència econòmica i la producció, de la comunicació i la diversió. Però també una revolució que facilita l’espionatge massiu, i la proliferació de la postveritat, que multiplica els delictes i escampa les clavegueres que l’home porta dins. Uns canvis que ens apropen a l’oci més realista que mai ens podríem haver imaginat, unes relacions socials, screen to screen, alienes al temps i a l’espai, de vegades perdudes en la realitat digital. I en el punt límit de la balança, la robotització. És progrés o és retrocés? Si ho pensem des del punt de vista social i laboral, els robots ens donaran més feina o més aviat ens trauran la feina? No parlem de cap distòpia imaginària.

 

Diumenge, a La Vanguardia (30.04.2017), Enric Juliana recollia unes paraules del director de Telefónica, José María Álvarez Pallete, que assenyalaven el següent en el primer fòrum Brasil-Espanya: “Estem vivint una revolució tecnològica com mai abans s’havia produït en la història. Cap model de negoci quedarà igual. Cap dels que som aquí continuarem sent com som (…). Si no fem res davant el que s’està produint, tindrem una distribució tan desigual de la riquesa que arribarà un gran moviment populista per oposar-s’hi”.

 

La punta de l’iceberg és l’oci digital omnipresent i ubic i el seu lloc és el consum familiar: cadascú al seu nínxol de mercat, però tots sota el mateix sostre. Arriben els robots i cal inventar el futur, ja que ens pot enxampar jugant.

 

A Inventar el futuro: Postcapitalismo y un mundo sin trabajo Nick Srnicek i Alex Williams ens adverteixen que un nou món sense feina ha de pensar en la redistribució, en la renda universal bàsica o en les jornades laborals de 15 hores setmanals. No obstant això, els robots digitals que ens entretenen ja han arribat. Per tant, potser els robots ens entretenen i ens impedeixen pensar?

 

No ens enganyem: els robots ens enxamparan jugant amb un oci digital potser anestesiant que ens priva, potser inconscientment, de copsar la realitat apressant que ens espera.

 

Quina és la tasca: pensar, generar una reflexió que impregni capil·larment tota la societat. Pensar on anem i quin tipus de societat volem abans que la distribució desigual de la riquesa generi desastres socials potser irreparables. Desastres en què les rendes del capital gairebé facin desaparèixer les rendes del treball.

 

La banalitat de les xarxes socials ens genera soroll i remor, no pensament. El mateix passa amb l’allau de cinema a la carta que no acabarem de veure mai, la cascada de sèries esgotadores (moltes d’alta qualitat) i els videojocs hiperrealistes.

 

Ens espera un gran canvi i la Universitat té la responsabilitat de posar-nos a tots a pensar. També la societat civil, i els polítics i l’empresa. El mercat no és l’última referència. Cal reconduir el capitalisme, que serà totalment digital d’aquí a uns quants anys.

 

* L’Ignasi de Bofarull és professor de la Facultat d’Educació (UIC Barcelona)

 
 
És culpa meva