Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

La soledat: un problema d’Estat

Salvador Aragonés

La soledat és un problema que afecta, sobretot, les persones grans dels països més rics, amb baixa natalitat i en grans ciutats, on milions de persones entren, surten, pugen, baixen, passen i tornen a passar, però se les veu com a objectes.

 

Un terç de la població europea més gran de 65 anys viu sola, segons Eurostat. Això no vol dir que “pateix” solitud, perquè hi ha persones que volen viure soles lliurement. Però sí que hi ha moltes persones que la pateixen, tantes que fins i tot la primera ministra de Gran Bretanya, Theresa May, ha creat una Secretaria d’Estat per a la Soledat, per tal d’abordar i pal·liar “el problema de la soledat”, que afecta nou milions de britànics, segons dades de la Creu Roja. És a dir que per a May la solitud és “un problema d’Estat”.

 

La soledat és la “malaltia” de la gent gran dels països més avançats. Són persones que han treballat dur per aconseguir un estat del benestar que tots gaudeixen, i ara, al final de la seva vida es veuen desateses, allunyades i menyspreades per la societat. Aquesta “malaltia” de la solitud té un motiu de fons: l’absència d’éssers estimats que vulguin acompanyar la gent gran fins al final dels seus dies.

 

La solitud pot generar malalties com la depressió i altres patologies d’origen nerviós tan freqüents en els nostres dies.

 

El problema preocupa també a Finlàndia, Suècia, França, els Estats Units, Espanya, Dinamarca (el país europeu més envellit) i a tots els països on la població de gent gran augmenta sense que sigui substituïda per les persones que neixen, a causa de la baixa natalitat.

 

L’anomenada “malaltia” de la soledat no la crea la manca de residències o d’institucions governamentals i privades, o de voluntaris que s’ocupen de la gent gran, sinó fonamentalment la manca d’éssers estimats. En altres paraules, aquestes persones necessiten afecte, afecte familiar, l’escalfor de la llar, i això no ho resol la Seguretat Social.

 

Un dia vaig comprar un llibre usat i entre les pàgines hi havia un paperet escrit a mà. Hi deia: “Em dic XX, tinc 54 anys, sóc creient. M’agradaria trobar un senyor creient, educat i culte amb qui compartir la vida. Tinc la nul·litat del meu matrimoni. Si estàs lliure, anima’t, i truca al tel. XXXX”. No sé quant de temps devia fer que aquell tros de paper era entre aquelles pàgines. I, qui era la senyora de 54 anys? Qui hi havia darrere d’aquell nom de dona i d’aquell telèfon? Vaig tenir moltes ganes de descobrir-ho.

 

Vaig consultar amb alguns amics i tots van coincidir que es tractava d’una dona sola, amb un matrimoni trencat, que tenia probablement un o dos fills, els quals, pel motiu que fos, eren lluny. En definitiva, es tractava d’una dona que no volia estar sola i a qui li va venir a sobre la síndrome de la solitud.

 

De vegades penso –quan es tenen tan pocs fills–, no hi deu haver hagut una mica d’egoisme? En el cas anterior, no es tractava d’una dona a la qual li faltava una pensió, ni mitjans econòmics, sinó afecte. I qui pot donar més afecte, fora dels teus? Poden substituir els voluntaris o les sessions de psicologia l’afecte d’una família?

 

Molts creients han vençut la solitud –quan aquesta no és d’origen patològic– mitjançant l’exercici de la pietat i la pràctica religiosa: com a fills de Déu, i amb la companyia de Jesús, Maria i Josep.

 

“Què et fa por ara que ja ets vell? Estar sol?”, vaig preguntar a un taxista que continuava al volant tot i haver superat l’edat de la jubilació. Em va contestar: “Sí. A ningú no li agrada la soledat”.

 

* Salvador Aragonés, periodista, va ser degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona).

 
 
Llegir per viure