Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Mai ho sabrem

Eduard Martí

Un nou curs. Obro la porta del meu despatx i, i entre els objectes que hi veig, a part de llibres d’història que només serveixen per impressionar les visites, els meus ulls s’aturen en un quadre especial amb uns caràcters xinesos. Us ho confesso avergonyit: no tinc ni idea de què hi diu.

 

Va passar fa vuit anys: me’l va regalar l’Oriol, un alumne de Comunicació que era dels Boixos nois. Sí, sí, com ho sents (bé, com ho estàs llegint): arracades a l’orella i potser en algun altre lloc més ocult, cap rapat i participant més o menys actiu d’alguna batussa contra les forces de seguretat. Tendia a seure a la quarta fila, a la dreta. No em preguntis per què, però el cas és que ens vam caure bé des del principi.

 

Un cap de setmana, l’Oriol va fer una cosa impensable: va creuar la frontera de l’Ebre i va arribar fins a València. Em va deixar impressionat, no li’n veia capaç. L’objectiu era senzill: veure la final de la Copa del Rei entre l’equip del Túria i el Barça. El dilluns següent, va tornar emocionat: “Escolta Edu, aquest cap de setmana he estat a València i he procurat posar en pràctica els teves ensenyances”. El pànic es va apoderar de mi: “Mare meva! Què haurà fet? Què són les teves ensenyances?”. La seva resposta va ser un gol per l’escaire: “Quan hi era, vaig anar preguntant a la gent del carrer com ens veien, als catalans. Vaig tenir converses amb molta gent diferent que no coneixia de res i les seves visions em van enriquir molt”. Vaig flipar! Jo li havia ensenyat això?

 

La nostra amistat va anar creixent (no era assessorat meu, però això és irrellevant) i vam anar parlant, de tant en tant, als passadissos, al passeig de la Fontana… Van passar els mesos i va arribar l’estiu i també el setembre. Era un dia com avui, posem 11 de setembre per allò de donar-li emoció al relat, encara que la veritat és que no recordo la data. Toc-toc: la porta del meu despatx s’obre i apareix l’Oriol amb el quadre. Aquesta vegada s’havia superat a si mateix i havia anat amb els seus pares a l’estiu a la Xina. Tot un rècord. I allà, enmig de la calor sufocant, entre converses que no entens, menjar rar i picant, el noi es recorda d’un professoret d’història i decideix comprar-li un quadre amb signes estranys que, llegits, sona “Eduard”. Però no es va quedar només amb això: va anar a diferents llocs per comprovar que no l’enganyaven i que realment sonava així.

 

Segon gol per l’escaire: l’Oriol no només és un xaval que pensa i que està desenvolupant un esperit crític, sinó que a més a més té sentiments i és capaç de pensar en els altres de manera desinteressada. La seva posada en escena podia ser la d’un passota a qui li agrada l’enrenou i suspèn algunes assignatures per mantenir el prestigi. Però a mi, aquest dia, no em va enganyar: l’Oriol té un cor d’or i és un noi fantàstic, encara que insisteixi a fer veure que no ho és.

 

Just a sobre d’aquest quadre, en una lleixa, hi ha un retrat meu de goma escuma, amb les meves ulleres i la meva típica i avorrida camisa blanca amb ratlles blaves (els que em coneixeu sabeu que la moda no és un dels meus punts forts). Me’l van regalar dues noies molt vàlides, que no van acabar els estudis aquí, per causes que no venen al cas. Tanmateix, continuem en contacte. Un any després, van venir per sorpresa a veure’m i, mentre ens preníem un cafè al bar de professors –sé que està prohibit, he pecat, demano perdó–, me’l van regalar. Em volien agrair amb aquest detall una cosa que jo havia fet… i que era incapaç de recordar. Ja veieu que això de la memòria tampoc és el meu fort, i això que se suposa que soc historiador. Bé, d’alguna cosa sí que me’n recordo, però es queda entre elles i jo. El contacte, tot i el temps, no l’hem perdut i totes dues estan treballant. Són unes grans noies!

 

Una mica més avall, a la paret de vidre hi ha una fotografia en què estic amb uns pares i un xaval al campanar d’una església d’un poble de l’interior de Catalunya. Hi ha una posta de sol al fons i la llum ens envolta com una capa daurada, gairebé màgica. Una bona instantània. Ell era bon noi, encara que no ho semblés i s’assegués sempre a l’última fila, mig estirat i amb les cames creuades. Amb el posat del típic noi passota que mira el professor en mode: “A veure quina xapa ens vol col·locar avui aquest matat”. Va anar passant els cursos amb dificultats, arrossegant, en alguns casos, força assignatures. Però si et fixes en els seus ulls hi veus una brillantor. En les seves preguntes a classe es percebia una mica de genialitat. Anava un pas per davant dels altres, encara que això no va ser suficient per aprovar la meva assignatura, ni a la primera, ni a la segona convocatòria. Era vague, era passota, però tenia quelcom especial i que en aquests llargs onze anys he vist en pocs alumnes. No era el que semblava, per més obstinació que hi posés a semblar-ho. Tenia cor i un esperit de grandesa que no volia treure a la llum. Els pares van estar a punt de treure’l de UIC Barcelona, però el boig de l’Edu els va dir que tinguessin paciència, que el xaval valia la pena, però que calia donar-li temps perquè brillés. Tothom té el seu moment i cal estar al seu costat per quan arribi. A això, s’hi sumaven uns altres problemes importants que no explicaré…, perquè no em dona la gana i perquè hi ha coses que millor que es quedin en la intimitat dels protagonistes.

 

Passen els anys. No us diré quants, perquè no me’n recordo (coses de l’amnèsia voluntària). Dia de la graduació. A mi, que de vegades m’agafa per anar del pal “pietós”, em quedo després de la santa missa a resar pels xavals que es graduarien al cap de breus instants i em poso a recollir els ornaments de l’altar. L’oratori ja està buit…, però hi queda una persona. Al començament no la reconec, però quan encaro el passadís s’alça, em fa una gran abraçada i esclata a plorar com una magdalena: “Ho hem aconseguit Eduard. El meu fill s’ha graduat. Gràcies (i altres coses que tampoc us explicaré)”. Sort que no hi ha ningú, a l’oratori, perquè el numeret que hauríem muntat seria dels de “voldria fondre’m”, tot i que a mi no m’importa. És un gran home. L’abraço fort durant uns segons que es fan eterns. Hem aconseguit el que fa uns anys semblava impossible.

 

Discretament, sense que ningú ens vegi, ens n’anem a una sala de reunions. Recordem aquests anys llargs i tumultuosos, les dificultats superades, el canvi que havia fet el xaval i en què s’havia convertit al final. A poc a poc, aquest pare d’ànima gran, generosa i fina es va calmant i les llàgrimes desapareixen del seu rostre. Li explico alguna ximpleria –val, ho reconec: en el meu cas fer tonteries no em costa gaire, ve de família– i aconsegueixo arrencar-li algun somriure. Pugem i saludem la seva dona, àvies i parents diversos. Hi ha abraçades, petons i una gran alegria. Però en el meu interior persistia la mateixa pregunta que encara avui em persegueix: Realment jo he fet tantes coses per merèixer aquestes mostres d’afecte i agraïment? I exactament…, què és el que he fet? Han passat els anys i crec que ja és hora de reconèixer-ho. La realitat s’imposa de manera evident: dec ser un ignorant d’upa o un idiota sense remei.

 

Podria seguir relatant el que hi ha damunt del meu escriptori o a la paret: una rosa de paper perfumada, un tovalló del menjador amb una dedicatòria, una col·lecció de polseres de diferents colors i lemes, unes fotografies descolorides… Cada un d’aquests objectes amaguen una història, una història bonica que no vull i no puc permetre que el vent del temps s’emporti perquè quedin en l’oblit. Podria llençar-les, podria fer-ne un museu i cobrar entrada, però m’agrada on són: desordenades. Són petits detalls que em recorden que el que fem els professors universitaris val la pena (jo només en soc un de tants). No podem ser indiferents al patiment aliè. Cal mirar als altres als ulls, i veure-hi més enllà. Tenir paciència, perquè en força casos els alumnes són molt millors que nosaltres. Necessiten que algú cregui en ells i els faci somiar i volar alt. Algú que tregui la pols que oculta la brillantor de les seves ànimes.

 

Aquest estiu, llegia un article molt interessant publicat a El País el 8 d’agost per Carlos Andradas, exrector de la Complutense de Madrid. El títol era il·lustratiu de les seves intencions: “Ya es momento de que se supriman las acreditaciones”. Em va encantar i el recomano vivament. Els investigadors també som professors i ensenyem als líders del futur. Per molta acreditació que tinguem, revistes indexades, punts, sexennis…, si no som alhora grans docents que canviïn el món, tot això serveix de ben poc, a més a més de fomentar, en força casos, l’ego personal i una competitivitat molt nociva per al nostre país.

 

Mai no sabrem el bé que podem fer a la societat amb el tracte que donem als nostres alumnes: el valor d’un somriure, d’una paraula, d’un gest, d’una mirada amb picardia… és incalculable . Potser l’únic que ens ho pugui recordar és un quadre amb unes lletres xineses que ningú entén, un retrat de goma escuma, una foto en un campanar o una flor de paper perfumada.

 

* L’Eduard Martí Fraga és professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona).