Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

L’opinió pública lliure no existeix

Josep Cuní

Sóc conscient que aquesta és una manera molt provocativa de començar un article. Però, si hi pensem una mica, veurem que tampoc és un titular gaire errat. Per què? Doncs, perquè tota opinió pública està influenciada pels mitjans de comunicació i, per tant, és la suma de moltes opinions individuals. De fet, han estat modulades per les diferents informacions que han transmès els mitjans de comunicació. En clau de sil·logisme, la conclusió directa és que la nostra opinió mai serà lliure, atesa la influència aliena directa o indirecta. Sempre estarem influenciats per alguna cosa.

 

A l’hora de posicionar-nos, doncs, davant de qualsevol fet, i si no volem presentar-nos com a persones mediatitzades,  podríem optar per la neutralitat com a elecció que no ens compromet o ens compromet menys, però també hem de tenir en compte que ser neutral no sempre és positiu. I si no, fem-nos una primera pregunta: És positiva la neutralitat davant de la pena de mort o del terrorisme? La BBC, per exemple, es va mantenir neutral davant dels atemptats comesos per l’IRA. El seu “codi deontològic” els portava a aquest distanciament davant qualsevol circumstància. És a dir, veien tots els actes terroristes d’aquell grup com una derivació –criminal sí, però derivació a la fi–, d’una realitat política. Això significava que si et posicionaves en contra dels atacs podies estar donant el teu punt de vista polític: hi prenies partit. No obstant això, un dia es van adonar que legitimant l’opció que utilitzava la violència, estaven legitimant que la fi justifica els mitjans. I van haver de rectificar. Buscant un referent més proper, tenim que una de les conseqüències directes d’aquells postulats feia que, quan la BBC parlava dels atemptats d’ETA a Espanya semblava que els comprenia, atesa la fredor i l’equanimitat amb què els presentava.

 

Avui però, ens trobem en un altre estadi –gosaria dir que afortunadament– i mostrar-se neutral està més mal vist que abans: en casos rellevants ja només hi ha blancs i negres. Ja sé que més d’un pot pensar que gràcies a les xarxes socials l’opinió pública ja no està tan mediatitzada i que, per tant, té més elements per optar per la neutralitat. Tanmateix, això no sempre és així. La informació continua sent vertical. De dalt a baix. No és cert, doncs, que s’estableixi a partir de reaccions espontànies que la dibuixen en horitzontal perquè sempre hi ha algun factor extern a nosaltres que ens fa prendre partit fent un tuit o un retuit sobre qualsevol tema. En aquest cas, cal que ens preguntem: qui fa, qui provoca, qui decideix que opinem sobre aquell assumpte? És a dir, qui ens empeny a opinar, a posicionar-nos a través de les xarxes socials?

 

Les xarxes socials no són mitjans de comunicació. Si més no en el seu vessant tradicional: és veritat que ens ajuden a comunicar-nos entre nosaltres, a mantenir-nos en contacte, però això no vol dir que siguin mitjans de comunicació en el sentit estricte d’assumir la canalització, la transmissió d’un coneixement, a partir d’unes dades i aplicant uns mètodes.

 

No és per això que no estic al Twitter. També puc dir que no ho necessito. Tanmateix, utilitzo la xarxa social com a eina cada cop més necessària en la meva professió. Si un tuit em crida l’atenció, vaig a buscar la notícia en el seu origen. I és que moltes piulades són notícies en potència. Treballant i aprofundint en la informació que llegim al Twitter es pot compondre una notícia molt completa. Les xarxes socials són com un diamant en brut i una eina molt útil per al periodista, si en fa un bon ús. Creure, però, que amb molts retuits ja creem opinió perquè potencialment ens llegeix molta gent és un error.

 

A aquesta consideració, hi hem d’afegir que les opinions que podem llegir a Internet poden  respondre a missatges que la majoria dels seus autors han escrit sense pensar-s’ho gaire. Així doncs, al fet citat anteriorment d’estar mediatitzada hi hem d’afegir una minsa qualitat encara que sigui per la reacció d’immediatesa que comporta. Una opinió necessita temps: no pot ser un acte espontani, visceral. És un dels perills de les xarxes. I que una part dels que hi participen creguin que pot estar fent periodisme no vol dir necessàriament que tot el que s’hi publica sigui  informació rellevant.

 

En aquest context, no és sobrer destacar que, sovint, quan un té una opinió crítica d’uns fets i els expressa en sentit contrari del que s’exposa majoritàriament a les xarxes, pot acabar opinant d’acord amb la majoria. És a dir, traint el seu ideari autèntic per no voler ser criticat contundentment. Insultat fins i tot. El nivell d’autocensura que imposen les xarxes socials pot arribar a ser molt superior que el que hi pot haver en l’exercici professional del periodisme. I aquest condicionant també pot ser a causa de l’ego. Vull que m’aplaudeixin i, per tant, abandono la meva llibertat d’opinió. No dic que això sigui general, però sí que és una tendència que em sembla que comença a aparèixer i condiciona aquesta falsa llibertat d’opinió.

 

És probable que hi hagi persones que després d’aquesta reflexió m’acusin de retrògrad dient-me que el periodisme d’avui és tecnològic. I és cert. Jo mateix m’he vist obligat a “digitalitzar-me”, però el periodisme és una altra cosa. El periodisme no el fa la màquina, sinó la persona. La màquina és el mitjà que ajuda el missatger. La digitalització no és més que l’adequació de l’antiga màquina d’escriure: amb moltes més propietats i avantatges, és clar; però si darrere no hi ha un periodista, la funció desapareix.

 

Julian Assange, amb la transmissió dels documents que ha descobert, pensa que el periodista és innecessari perquè qualsevol pot accedir a la informació directament. Qualsevol que sigui hacker, per descomptat. D’alguna manera doncs, vol demostrar que el periodisme s’està morint. Sincerament, ho veig exagerat. Al meu parer, avui cal més periodisme que mai. I aquest periodisme l’han de fer periodistes amb esperit crític, capaços de contextualitzar i de comptar fins a deu abans de transmetre. Aquesta revolució tecnològica que estem vivint ha fet canviar el paper del periodista. Això és evident. Avui, el periodista ja no és qui transmet la notícia, sinó qui agafa els fets que han succeït –i que segurament tothom ja sap que han passat– i els dóna valor afegit, aprofundint sobretot en per què ha passat.

 

El periodisme, per tant, ha de tornar als orígens: qualitat, rigor, capacitat…; és a dir, professionalitat. Un periodisme de més veracitat i menys interessos; més realitat i menys imparcialitat; més consciència i menys conspiració. Un periodisme que, m’atreveixo a dir,  anirà creixent en els propers anys si els periodistes prenem consciència de la nostra obligació: deixem de banda la falsejada objectivitat a favor de l’honestedat que vol dir relativitzar les idees a l’hora de fer la feina. Per tant, fer periodisme seguint un mètode objectiu que és pel que cal vetllar. Pel mètode, no per la persona.

 

En què es pot resumir tot plegat? En la necessitat d’intel·lectualitzar el periodisme. És a dir,  reconvertir tot el que s’ha fet com a conseqüència de l’aplicació de les noves tecnologies a favor del retorn als orígens: un dret de la ciutadania i una obligació dels governants.

 

* Article escrit a partir de la conferència que va impartir el mateix Josep Cuní, a la UIC, el 31 de gener de 2014

 

 
 
OVNI