Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Per què la Unió Europea?

Enrique Banús

Ja fa unes quantes dècades que el comte de Coudenhove-Kalergi, fundador de la Unió Paneuropea després de la Primera Guerra Mundial, va escriure: “Europa s’està unificant en els ministeris i els parlaments, però no al cor dels ciutadans”.

 

Ja fa uns mesos que es van celebrar les eleccions al Parlament Europeu i és ben bé com si aquesta frase es pogués traslladar a la situació actual. De fet, s’ha confirmat un dels principals temors en aquestes eleccions: l’índex de participació no ha estat gaire alt, i es manté la tendència a la baixa, elecció rere elecció.

 

És cert que la integració europea no és perfecta, que s’han comès errors i que, en ocasions, ha fracassat, però, ¿per què els ciutadans se n’allunyen, no en participen, no hi estan interessats? És que no reconeixen els avenços, certament revolucionaris, fets aquest últim mig segle?

 

Potser fins i tot aquest concepte –“avenços revolucionaris”– sembla nascut d’un optimisme injustificat enmig d’una situació en què la crisi –o potser, més ben dit, les crisis– no s’acaba d’acomiadar. Doncs bé, convé analitzar dues manifestacions, ni que sigui per saber si som certament davant d’una revolució:

 

a) El període transcorregut des de la Segona Guerra Mundial és, a l’Europa occidental i central, el període de pau més llarg des del segle tercer. Segurament no és només fruit de la integració europea, però segurament també n’és conseqüència. Aquest període ha convertit els antagonistes d’antigues guerres en socis en un projecte comú, socis que tenen moltes diferències però que s’obliguen a resoldre-les sempre per la via de la negociació.

 

b) Si algú fa un viatge, posem per cas, d’Amèrica Llatina a Nova Zelanda, passant pels Estats Units i Austràlia, perdrà aproximadament un dia de feina només fent les cues d’immigració i a causa de les formalitats duaneres. És fàcil d’imaginar, doncs, la quantitat de dies de feina que es perden cada dia al món per aquestes formalitats. A aquell qui va de Barcelona a Berlín passant per Roma i París, ningú no li pregunta per què hi va i què porta dins la maleta (sempre que no es tracti d’un material explícitament prohibit). Per descomptat, cal que hi hagi controls a les fronteres, però la vivència ciutadana de ser a casa, fins i tot a països que no són el nostre, augmenta paradoxalment en la mesura que no hi ha ningú que ens hi doni la benvinguda o pel fet que s’hi pugui entrar lliurement o que se’n pugui sortir també lliurement. Que la lliure circulació, que l’encreuament de les fronteres sigui un dret del ciutadà i no un privilegi concedit per l’estat després d’un examen minuciós és un gran canvi de paradigma.

 

Per què les persones no valoren aquests avantatges i, consegüentment, s’allunyen del projecte europeu? Per què la integració europea és vista com a part dels problemes i no de les solucions?

 

Em permetré presentar cinc hipòtesis:

 

a) Els avantatges ben aviat són assumits com una cosa natural, que no pot ser d’una altra manera; en canvi, les dificultats i els problemes es perceben críticament.

 

b) Les expectatives formades respecte de la UE són molt altes, i de vegades és la mateixa UE la que desperta expectatives que després no pot complir, i de vegades també perquè no té les competències necessàries per fer front a certs problemes. Vegeu per exemple el problema de la desocupació, i específicament l’atur juvenil: en aquesta qüestió la UE disposa d’un instrumental limitat, però sembla que sigui la UE la que pugui i hagi de resoldre el problema.

 

c) Hi ha hagut fracassos –i, de vegades, ni tan sols s’ha assumit el mea culpa–: els principals fracassos dels últims anys han tingut a veure, per exemple, amb una reacció tardana i tímida davant la crisi econòmica; alguns temes de política exterior, per posar un altre exemple, ha estat molt difícil sentir la veu d’Europa, perquè cadascú ha seguit la seva música, discordant de vegades amb les altres veus.

 

d) A banda de tot això, es perpetua una “dinàmica perversa” molt estudiada: els governs van a “Brussel·les” a negociar; de vegades, no aconsegueixen un resultat excessivament favorable… i “Brussel·les” n’és la culpable; altres vegades a “Brussel·les” cal prendre decisions incòmodes: els governs les prenen… i “Brussel·les” n’és la culpable; aquesta estratègia és molt comprensible, però no gaire favorable per a la imatge de la UE.

 

e) Ens trobem en una situació en què la població s’està distanciant de la política i dels polítics, i sobretot dels partits consolidats: en efecte, els grans vencedors de les eleccions europees han estat partits menys tradicionals, en alguns casos gairebé agrupacions polítiques sense gaire experiència; molts ciutadans simplement no creuen que la mateixa cançó de sempre tingui la solució, i a més a més els líders recents de les institucions europees tampoc no han transmès la imatge de ser grans personalitats amb carisma i amb un discurs estimulant.

 

No obstant això, la integració europea és el millor model que tenim per a Europa. Qualsevol altre experiment comporta grans riscos. Tanmateix, aquest projecte només es pot dur a terme amb el suport dels ciutadans. Com aconseguir-ho?

 

a) Amb un projecte convincent que inclogui –com es feia als orígens d’aquesta “nova Europa”– canvis de paradigma, noves maneres de tractar els problemes.

 

b) Amb una comunicació convincent.

 

c) Amb uns líders polítics també convincents.

 

d) Incloent la integració europea com a tal als programes escolars. Essent com és la integració europea una cosa nova és important que es comprengui, i no n’hi ha prou a transmetre-la aquí i allà a base de coneixements vagues. Per tant, l’escola ha d’incloure les claus per a aquesta comprensió a l’edat en què es formen les categories mentals. Només així els ciutadans podran formar-se un criteri per decidir donar suport a allò que es mereix de rebre suport i per fer una crítica constructiva d’allò que ha de ser criticat.

 

Només així els ciutadans participaran en aquest experiment d’una manera crítica, oberta i positiva.

 
 
Slowly
A contracorrent