Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

No és enveja, no, però poc li falta. Percepcions sobre Europa

Enrique Banús

A les pel·lícules còmiques hi ha aquelles escenes en què dos personatges es miren, esperen uns segons i esclaten de riure. A causa del que ha dit algú, potser, o per una relliscada ximple, o pel pastís de nata que acaba a la cara d’algú. Suposo que es la reacció més probable si, a algú, li diem que és ciutadà europeu. Pot provocar-los un atac de riure.

 

Això de la ciutadania europea va ser una proposta espanyola, quan s’estava negociant, cap a l’any 1990 o 1991, el Tractat de Maastricht. Somrèiem, aleshores: “Quina bona pensada!”. I ens explicaven que amb això adquiríem alguns drets, d’acudir a la representació diplomàtica de qualsevol estat membre, de votar en les eleccions europees i municipals en el lloc de residència i poc més.

 

Després ens hem adonat que és una veritable revolució: concedeix el dret a circular lliurement per qualsevol estat membre i també a residir-hi lliurement. Això és el que podríem anomenar un canvi de paradigma. Quan es va a un país tercer, per molt amic que sigui (posem pel cas Estats Units o qualsevol país d’Amèrica Llatina), és aquest país qui decideix si hi entres o no, si t’hi quedes o no. Ho concedeixen cas per cas. No hi ha cap dret. És una decisió sobirana, una mostra de la sobirania del país.

 

A la Unió Europea, els països han prescindit d’aquest dret, d’aquesta sobirania. L’han convertit en un dret del ciutadà. Han donat un tomb a segles d’història. El ciutadà comunitari no és foraster en cap país de la Unió. Serveix, no només perquè els turistes donin voltes o els estudiants se’n vagin d’intercanvi; serveix per guanyar-se la vida en un altre país si no ho pots fer en el teu.

 

Per què veiem sobretot els desavantatges? Quan tindrem una formació seriosa de la realitat europea a l’escola?

 

Quan viatgem més enllà de les nostres fronteres, en molts països ens parlen del “model europeu”. Acostumo a dir que Europa no és un model, però sí una experiència històrica. Somriuen i diuen: “És clar, és clar”.

 

És tot una mica més complex, certament, però tinguem en compte aquesta complexitat –llums i ombres– per a aquesta educació escolar tan necessària. No sobre un model, però sí sobre una experiència històrica molt important.

 
 
Humans de segona?