Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Si Juli Cèsar ens veiés avui

Alfonso Méndiz

Fa poc vaig tornar a veure Julio César (1950), la versió fílmica de Mankiewicz sobre la immortal tragèdia de Shakespeare. Una altra vegada m’ha captivat l’enorme elegància dels seus discursos; en especial, el famós parlament «¡Però Brutus és un home honrat!» que Marc Antoni (Marlon Brando) dirigeix al poble de Roma per desemmascarar l’homicida senador Brutus. I em pregunto per què avui les nostres campanyes polítiques estan mancades d’aquesta oratòria neta i brillant, plena d’elegància, encara que hagi de denunciar un flagrant cas d’assassinat i de traïció política.

 

¿No podria existir una campanya política sense acritud, sense el recurs groller d’atacar la persona de l’opositor, sense entrar en el debat polític? S’airegen draps bruts, es fa patent el propòsit de fer mal, i es llancen sense matisos acusacions terribles. Ens hem acostumat tant a aquest intercanvi de denúncies que no ens adonem de l’enorme falta d’ètica que manifesten aquestes campanyes de publicitat política.

 

El cert és que aquesta actitud s’ha vist afavorida pel buit legal i deontològic que existeix en la publicitat política. El dret publicitari es basa en un concepte molt restringit de la publicitat: és tota aquella «comunicació comercial» (art. 2 de la llei general de publicitat). I una cosa semblant sentencia el Codi de Conducta Publicitària d’Autocontrol: publicitat és «tota activitat tendent a fomentar (…) la contractació de béns o serveis». És a dir, la comunicació comercial. I afegeix, fins i tot, que aquestes normes deontològiques «no seran d’aplicació a la publicitat política» (art. 1). En conseqüència, poden donar-se en les campanyes polítiques declaracions poc honestes que mai tindrien cabuda en la publicitat de productes o serveis. Per exemple, segur que alguna vegada hem sentit frases com aquestes:

 

—    «Nosaltres som un partit honest, mentre que els altres estan tacats de corrupció». Si una marca digués això en els seus anuncis («El nostre producte és bo, però el de la competència és dolent i perjudicial») seria criticada per la seva falta d’ètica comercial, i el dret la sancionaria per incórrer en el cas de publicitat deslleial. Però aquestes frases es proclamen diàriament en la publicitat política, amb denigracions no només dels partits o programes, sinó dels mateixos candidats, entrant fins i tot en el terreny personal. La burla i la caricatura són moneda de canvi en una publicitat que, òbviament, no pot qualificar-se de lleial.

 

—    «Crearem 800.000 llocs de treball». Ho hem sentit moltes vegades, i mai s’ha complert. Són casos flagrants de publicitat enganyosa. Si l’anunci d’un producte prometés efectes que no pot aconseguir(«Aprima 20 quilos en dues setmanes»), la llei el perseguiria per frau en la promesa publicitària. En canvi, moltes campanyes polítiques contenen promeses fraudulentes, que queden incomplertes, encara que formin part de l’acord amb el seu electorat.

 

—    «L’anterior govern, en X anys, va fer solament X quilòmetres de carreteres; nosaltres, en sis mesos, n’hem fet més del doble». Aquest és un cas de publicitat comparativa il·lícita, perquè els termes de la comparació no són equivalents; fins i tot es fan passar com a propis els mèrits que van iniciar altres, força vegades els mateixos competidors a qui s’ataca. Això no succeeix en la publicitat comercial. La nostra legislació permet la comparació amb la competència quan recau sobre característiques essencials i equiparables. És clar que no puc comparar la potència del meu cotxe esportiu amb la de l’utilitari de la competència. No obstant, la comparació que exposàvem al principi, i les que tantes vegades escoltem en els mítings polítics, desfiguren els termes de la comparació. En moltes ocasions, com diu la dita popular, es barregen “ous amb castanyes”.

 

¿A quina situació hem arribat? A una gran llacuna jurídica. La publicitat política es mou en terra de ningú, sense jurisdicció per al dret publicitari i sense possibilitat que algú pugui impugnar una campanya política vexatòria. Podrà fer-ho en el marc general, per difamació, calúmnia o una altra circumstància, però no com a tal campanya publicitària.

 

Penso que la publicitat política mereix un tracte deontològic i jurídic més bo. Potser hauríem de plantejar un concepte jurídic i deontològic de publicitat més d’acord amb els temps i l’ètica que hem de viure. Potser hauríem de dotar-nos d’una regulació que posi fi als freqüents despropòsits en les campanyes polítiques. Però el que sí que hem de fer és despertar d’aquesta ensopiment, d’aquest acostumar-nos a la cridòria insulsa, i reclamar més responsabilitat en les campanyes polítiques. Si Juli Cèsar ens veiés avui, es quedaria sorprès de com s’ha empobrit la nostra oratòria política des que se’n va anar a la tomba.

 

* Alfonso Méndiz és el degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de UIC Barcelona. Aquest article va ser publicat a El Periódico del 9 de desembre de 2015.

 
 
Els arbres