Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Quan parlo, coses dic

Javier Junceda

Explica la llegenda que Demòstenes, el millor orador de tots els temps, s’omplia la boca de pedres per combatre la tartamudesa. Si visqués avui, m’hi jugo qualsevol cosa que utilitzaria les quatre pedres següents.

 

La primera és pensar abans el que es dirà. Quan parlo, coses dic, que diu el refrany. És millor callar que dir una bajanada o una simplicitat. I això és aplicable a tot. Com en els vehicles, una cosa és el motor i una altra, la transmissió. De vegades observem cotxes que avancen poc però avancen, perquè tenen una transmissió molt bona. No obstant això, res no supera un bon motor que inclogui una transmissió excel·lent. Per transmetre, sens dubte, es necessiten coneixements, fonaments sòlids. I convenciment ple en el que se sosté. Només domines una cosa, per complexa que sigui, quan ets capaç d’explicar-la a l’àvia i t’entén, deia Einstein. Qui sap una cosa i la sap bé, normalment és capaç de defensar les seves idees d’una manera brillant.

 

Una altra pedra està determinada pel continent. Si creiem en alguna cosa, si n’estem convençuts veritablement, es notarà sens dubte en la nostra gestualitat, en les nostres maneres. Els ulls, com a mostra, són un autèntic balcó de l’ànima, un extraordinari aparador que acompanya sempre allò que diem. Les mans, la veu… l’anomenat llenguatge no verbal és el màxim aparador de la veritat d’allò que expressem.

 

Una nova deriva de l’oralitat dels fets. Hi ha múltiples assumptes que n’hi ha prou amb mostrar-los, perquè parlen per si sols, ja que si les coses són clares, les paraules són justes. Aquesta eloqüència és imbatible, i tots sabem que la veritable contundència dels arguments neix de l’evidència incontestable de la realitat o de les proves. En els meus inicis professionals, vaig rebre una reprimenda elegant d’un company veterà en ple ardor juvenil. Em va recordar precisament això, que els excessos verbals o gestuals no serveixen de res si no van acompanyats de fets concloents i raó poderosa.

 

L’última pedra procedeix de la brevetat. No conec ningú a qui apassionin els romanços. Avui només cal limitar les paraules al que és imprescindible. Quan vegis que els fidels es remouen en els bancs és que no els arribes al cor, és el moment d’acabar l’homilia, recomanava aquell vell manual de seminari als futurs sacerdots. Aquesta concisió és la que toca sempre, entre altres coses per respectar els altres.

 

* Extracte del discurs pronunciat en el XXVI Concurs d’oratòria Amadeu Maristany, in memoriam, al Pati de Columnes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, ​​l’11 de febrer del 2016.