Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Si els cedres hi sentissin…

Sergio Marín

No gosaria culpar ningú si en dir-li que el Líban és un país d’una riquesa extraordinària pensés que ho dic en to sarcàstic o irònic. La meva primera reacció quan vaig saber que hauria de passar un parell de mesos vivint a Beirut va ser associar immediatament aquest país amb el conflicte del Pròxim Orient. Puc dir —no sense una mica de vergonya quan penso, ara, en la meva ingenuïtat— que la relació que vaig establir va ser la següent: el Pròxim Orient implica països musulmans, un país musulmà implica gihadisme, el gihadisme implica actes terroristes. En definitiva, era com anar a parar a la gola del llop.

 

Per sort, aquesta mentalitat simplista va quedar en no-res després de trepitjar terra libanesa i comprovar que no tot és blanc o negre, que no hi ha millor aliat de la desinformació que els prejudicis que tots portem amb nosaltres mateixos. He d’admetre que no sóc cap expert en el Pròxim Orient. No conec en profunditat el conflicte que fa dècades que assola aquestes terres i que ha fet de la violència una cosa quotidiana en la vida de les persones. Tanmateix, el contacte directe amb persones marcades per la guerra i el patiment és una de les millors formes de començar a entendre la naturalesa del conflicte.

 

Beirut, una ciutat de contrastos

 

Des de l’acord assolit entre Hezbollah i el Govern el 2008, que va salvar el país d’una nova guerra civil, el Líban ha conegut diversos anys d’estabilitat i desenvolupament econòmic. La ciutat es troba avui dia envoltada per desenes d’obres i grues destinades a aixecar edificis immensos. Tot i ser famosa pel trànsit caòtic, la ciutat ha decidit deixar el caos per als vianants i expandir-se cap amunt.

 

Aquest auge financer, que es pot comprovar visitant diversos centres comercials o veient passar sovint nombrosos automòbils d’alta gamma, contrasta fortament amb la pobresa de molta de la seva gent.

 

Més enllà de la desigualtat social, la mateixa distribució de la ciutat crida l’atenció des del primer moment. Acostumats com estem a moure’ns indiscriminadament per les nostres ciutats, Beirut reflecteix en la seva planificació urbanística l’important rol que la religió té en aquests països. Dividits per zones, trobem el barri cristià, l’ortodox, el de majoria sunnita i el de majoria xiïta. Aquesta mateixa distribució es repeteix en la mateixa estructura de govern, en la qual —des de la independència amb França el 1943— el president ha de ser cristià maronita, el primer ministre sunnita i el president del parlament xiïta. És precisament aquesta descentralització el que caracteritza les classes polítiques d’aquests països.

 

Un termòmetre per al Pròxim Orient

 

Tot i que viu un temps de relativa estabilitat, la proximitat del Líban amb Síria i Israel, el primer en guerra civil des de 2011 i el segon immers en un nou episodi de violència entre Hamas i l’Estat israelià des de fa setmanes, ha provocat que el país dels cedres pateixi també els danys col·laterals del conflicte.

 

El que va començar el 2011 com una revolta pacífica en contra del règim de Bashar al-Assad s’ha convertit a dia d’avui en una complexa guerra civil que ja ha fet més de 170.000 morts. Aquest conflicte ha provocat l’afluència massiva de població a països com Jordània, Turquia i el Líban. En aquest últim, el nombre de refugiats sirians arriba al milió i mig de persones, més d’un terç de la població actual del país. Emplaçats en camps de refugiats i barris escampats pel territori, aquest poble a l’exili amenaça de col·lapsar el seu propi hoste, les infraestructures no donen l’abast per garantir unes condicions de vida mínimament saludables.

 

Aquesta presència silenciosa de la guerra conviu en una terra de gran riquesa històrica i cultural. De nord a sud, el Líban està ple de ruïnes i jaciments de l’època fenícia, romana i otomana. Entre les seves ciutats hi ha Byblos —la ciutat habitada més antiga del planeta—, o les bíbliques Tir i Sidó, situades al sud del país. Aquesta curiosa combinació entre la glòria del passat i les penes del present fa dels libanesos un poble apassionat, acostumat a viure de manera intensa la vida davant la sorprenent facilitat amb què poden perdre-la.

 

Possiblement no tenim a les mans la solució definitiva als problemes d’aquestes terres, ni als mals del món en general… Però ens faríem un mal favor a nosaltres mateixos i a les víctimes si la nostra atenció a aquesta guerra es limités a llegir rutinàriament les notícies i veure com el nombre de víctimes puja com el comptador de la gasolina. Sense comptar que segurament la notícia destacada és el triomf d’Alemanya davant l’Argentina o les escandaloses declaracions d’algun flamant polític.

 

Allà on l’odi i l’egoisme han sembrat la llavor de la violència, tinguem-ho clar, la nostra única responsabilitat serà la de dirigir una mirada de comprensió i de pau, sabent que no hi ha millor manera de començar a comprendre la realitat que acceptant la nostra incapacitat per abastar-la completament.

 

* Sergio Marín és estudiant de Filosofia i Publicitat i RR.PP a la Universitat de Navarra. Actualment està fent unes pràctiques a l’ambaixada espanyola de Beirut.

 
 
Ego-free zone