Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Sobre la crisi de la política

Enrique Banús

Ja està: a qui se li acut parlar de migracions ara?

 

Quan hem sentit a parlar per última vegada de l’ebola? Ja gairebé ni ens en recordem. “Ja està, ja està”, deien les mares als nens quan s’havien fet mal i ploraven desconsoladament. S’ha emportat 11.000 vides i —després d’una treva brevíssima— n’acaben d’aparèixer, el 16 d’octubre, dos casos nous a Guinea Equatorial.

 

No obstant això, la memòria de l’opinió publicada i també pública és molt més breu. S’ha de tenir valor per parlar de la crisi migratòria. És d’ahir: ja està, ja està. I encara que no sigui veritat i continuï aquí —tot i que amainarà a mesura que vagi entrant la tardor i encara més l’hivern—, fem com si, en efecte, ja hagués passat. Perquè aleshores hauria arribat el moment d’entrar a fons en la reflexió, ja amb una certa distància.

 

Cadascú fa la seva lectura del que ha succeït en els últims mesos. La meva és senzillament aquesta: hem tornat a veure, una vegada més, la crisi de la política o —si ho preferiu— el fracàs de la política, o —si us agrada més— l’absència, la inexistència de la política. Almenys en dos àmbits: quant a les migracions en si i quant a la situació en què es trobaven les regions de les quals parteixen aquestes migracions.

 

En primer lloc, Europa no té una política migratòria. En el fons, perquè és una qüestió que afectava pocs països, bàsicament els mediterranis (Itàlia, Espanya, Malta; menys França i Grècia). En efecte, les migracions clàssiques procedien de l’Àfrica subsahariana, caminaven fins a topar-se amb les màfies que per una bona quantitat de diners les transportaven a l’altra banda de la Mediterrània o, més ben dit, les abandonaven a la seva sort a la Mediterrània, molt sovint en condicions precàries en extrem. Uns arribaven, d’altres morien, s’ofegaven, sucumbien exhausts, eren rescatats per pescadors, la guàrdia costanera, la policia. A les màfies això no els importava. A molts països europeus, en el fons, tampoc. Quantes vegades s’han queixat els italians, els maltesos, els espanyols, que els deixaven sols. I en el fons depenia dels controls costaners del Marroc, Algèria, Tunísia o Líbia —si és que existeix com a país estructurat— quants milers de persones, perseguint el somni europeu, es feien a la mar.

 

Però això era nou: entraven per Grècia, per Sèrbia, per Croàcia, creuaven Hongria i Àustria, volien —la majoria— arribar a Alemanya. Venien fugint de la guerra, de la bogeria de dos bàndols –tots inhumans–, venien caminant per les seves vides. Venien sobretot de Síria.

 

I el seu futur va dependre d’uns polítics que no sabien què fer. Excepte el Govern hongarès, a qui almenys no se’l pot acusar de tebiesa, d’incoherència, d’anades i vingudes i giragonses. No, la seva postura ha estat nítida des del principi: un rotund “no” als fugitius, un “no” avalat per mesures dràstiques de tancament de fronteres i intervenció policial. En els altres països, un ho vull i no puc o no ho vull, però què vols que hi faci… Alemanya, un cop més, va marcar la pauta. I va mostrar precisament aquesta falta de reacció política. La població, després d’uns brots xenòfobs inicials, va reaccionar amb entusiasme a l’arribada dels refugiats: les escenes de rebuda a les estacions, amb flors, amb pancartes, amb salutacions, eren certament commovedores. La cancellera Merkel, força atenta sempre a aquests estats anímics dels electors, se’n va adonar i es va posar al capdavant de “l’exèrcit de l’acollida”. Aquí és quan va pronunciar la famosa frase que a Alemanya no hi hauria “sostre”, és a dir, que no hi hauria limitació en el nombre de persones acollides. Certament estava emparada per la Constitució alemanya, que, escrita el 1948 i amb el record molt viu de tants exiliats alemanys, consagra el dret a l’asil polític. Però ni és tan clar que tots els que arriben són perseguits polítics ni tampoc això vol dir que la concessió del dret no s’hagi de compaginar amb altres drets. En qualsevol cas, va haver d’aguantar les crítiques no només dels seus socis bavaresos, que no desaprofiten cap ocasió per mostrar un perfil propi i distanciar-se en això i allò de “la seva cap però no del tot”. Aquesta vegada el desacord va més enllà de les escaramusses habituals. A més, va ser criticada per un dels seus: el ministre Thomas de Maizière, membre del Govern, home de confiança i —com ella— crescut a l’Alemanya comunista. Veurem en què acaba tot l’embolic, però s’ha de dir que no va néixer d’una reflexió política madurada i consensuada.

 

Mentrestant, quant a la migració en general, un cop la migració siriana va posar en guàrdia també altres estats, la solució va ser establir un sistema de quotes, de quants refugiats corresponien a cada país. I va començar aleshores una disputa com d’escala de veïns, amb alguns estats que no van entrar en el repartiment i d’altres que regatejaven com es regateja al mercat. Espectacle indigne, que mostrava de manera molt clara la manca d’una política migratòria madurada, discutida amb anticipació, no només guiada per les presses i precipitacions d’una situació que ja era aquí no només ante sinó intra portas.

 

Aquesta no és la manera de fer política, una manera que a més pugui convèncer els ciutadans que han escollit uns líders serens i prudents.

 

Tanmateix, la decisió de la política es reconeix també ab origine. Ja se sap fa molt de temps que l’única manera sostenible de controlar la migració és actuar als països d’origen. A l’Àfrica subsahariana cal desenvolupament; a Síria i voltants, pau. Ni s’aconsegueix el desenvolupament ni s’aconsegueix la pau. Han millorat les condicions de vida a l’Àfrica? Sí. Prou perquè es garanteixi a tothom un nivell de vida que anul·li el desig de marxar a la recerca del somni europeu? No. Per què? Són moltes causes concatenades i no és qüestió de desplegar-les aquí. Però sens dubte també té a veure amb el fet que la política de cooperació no és tan incisiva com podria ser-ho.

 

I a Síria, per què no hi ha pau? Allà va començar, en el marc de l’anomenada “primavera àrab”, una rebel·lió contra un dèspota anomenat Assad. I els països del “primer món” no van saber què fer: donar suport als rebels, quant, com? Va anar passant el temps, el conflicte es va enverinar, al bàndol dels rebels va anar entrant el fonamentalisme, fins que l’autoanomenat Estat Islàmic es va establir amb força en una part del territori. Les vacil·lacions van anar a més. Ara, ja amb aquest suposat Estat fermament ancorat i un cop ha mostrat tota la seva inhumana barbàrie, Putin decideix entrar-hi a fons, donar suport a Assad i bombardejar decididament, passant per sobre de les reticències i vacil·lacions també d’un Obama que immediatament abans de l’inici dels bombardejos, al marge de la cimera de les Nacions Unides, demanava una solució consensuada.

 

Es miri per on es miri: on són els polítics de talla capaços d’anticipar-se als problemes o, almenys, de resoldre’ls?

 

* Dr. Enrique Banús és professor de la Facultat d’Humanitats a la Universitat de Piura (Perú). President de la European Community Studies Association (ECSA).

 
 
Xistorra o fuet