Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Tres espècies

Jaume Armengou

Hi ha tres espècies que convé identificar per no fracassar necessàriament en qualsevol àmbit de la nostra existència: l’au fènix, el xarlatà de fira i l’encantador de serps. Cadascuna té unes notes que permeten detectar-la per allunyar-se’n.

 

L’au fènix sap que no morirà definitivament en un incendi. I que és l’única que no ho farà. No es pot dir que gaudeixi durant l’incendi, però li suposa només un mal moment. En definitiva, que no és un problema provocar un incendi com a instrument per acabar amb tots els altres. La seva estratègia és més elegant que la del piròman, perquè no s’ha de posar a recer o actuar d’amagat. Aquesta estratègia ha donat gran superioritat a la sequoia.

 

El xarlatà de fira sembla un venedor, però és un còmic. N’hi ha prou que uns dels assistents pagui el preu de l’entrada perquè tots els altres gaudeixin de l’espectacle. En qualsevol cas, la mercaderia que ven és inútil, però és tan barata… Si la compra més gent, el xarlatà hi surt guanyant. Quan es descobreixi que allò no funciona haurà de fugir. Però tant li fa: hi ha molts més llocs on vendre, el preu és baix. L’espectacle i la ingenuïtat del comprador mereixen gaudir-se.

 

L’encantador de serps és cosa seriosa. Tots assisteixen a l’espectacle i n’aprecien el valor. Grans i petits li proporcionen moments de glòria. I si la colobra el pica… si estava “trucada” i no mor, morirà linxat. Si era una colobra autèntica, mor i ja està. Total: de quina altra manera podria aconseguir tanta glòria?, valia la pena viure sense?

 

En el sistema universitari existeixen aquestes espècies, com en qualsevol altre. En realitat, únicament cal allunyar-se de l’au fènix. El xarlatà i l’encantador de serps són inofensius, llevat que s’hi vulgui treballar en equip.

 

El més sinistre del que hem descrit és que les característiques de les tres espècies coincideixen amb les que defineixen l’emprenedor: no tenen aversió al risc, no temen el fracàs —és més, el celebren—, assumeixen riscos…

 

L’ambient sufocant que envolta aquest descobriment només s’aclareix sabent que el 98% dels emprenedors fracassen. Per tant, posats a emprendre, cal que ens assegurem que no pertanyem a cap d’aquestes tres espècies.

 
 
Ràpid, ràpid…