Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Urbanitat aèria

Javier Junceda

Fa tres lustres que volo sovint. Tot aquest temps a l’esquena em permet proposar a les autoritats aeronàutiques que, junt amb el control de seguretat, siguin tan amables de disposar controls “d’avionitat” en tots els aeroports, amb capacitat per filtrar el passatge impedint l’accés a l’avió a qui no té unes condicions mínimes per ser transportat per via aèria.

 

Hi ha horaris de rutes en què resulta una delícia volar, perquè els que ho fem hi estem habituats per motius professionals i l’embarcament, el vol i el desembarcament és ràpid i sense contratemps. Tanmateix, a mig matí o a mitja tarda durant tot l’any, i fins i tot a primera hora del dia o a última, en èpoques turístiques altes, viatjar en una aeronau comercial cap a destinacions domèstiques resulta una barreja de pel·lícula de Berlanga i de comèdia italiana de postguerra.

 

Sé de què parlo. Al meu costat han volat passatgers digerint tota mena d’aliments que s’han emportat de casa: fruita, entrepans –principalment d’embotits olorosos–, llaunes de conserves –els musclos en escabetx lideren aquest rànquing–… I això que es tracta de recorreguts de tot just una hora i que no necessàriament coincideixen amb l’horari de l’esmorzar, el dinar, el berenar o el sopar. Sempre m’he preguntat si aquestes persones serien a casa seva en aquella mateixa hora menjant-se això o si es tracta d’un efecte propi de la bulímia aèria.

 

Els embarcaments, en aquestes freqüències, s’eternitzen usualment a causa dels problemes de documentació d’aquesta legió famèlica. A l’oblit constant de la targeta d’embarcament, o a la presentació al taulell del rebut del banc en lloc de la targeta, s’hi uneix la pèrdua o la caducitat del DNI o el passaport, o simplement l’error en l’hora, el dia o el destí del vol. Si a aquesta circumstància, hi afegim la culpa que indefectiblement atribueix el marit a la seva dona –perquè mai he vist el contrari– i les brusques formes d’expressar el seu malestar i la indignació, de sobte, se’ns comença a representar davant dels ulls atònits una peça de sarsuela antològica, en versió divertida.

 

Un altre costum estès entre els qui no superarien el control “d’avionitat” és el de descalçar-se. En vols transoceànics, amb el temps he arribat a comprendre-ho, perquè m’informen que és bo per ajudar a fer circular la sang, però no ho puc entendre en trajectes breus. Treure’s les sabates en vols curts és, llevat que un pertanyi a algun credo aeronàutic que ho requereixi, una completa manca d’urbanitat. Per no dir una altra cosa que tots tenim al cap.

 

Aquesta gent que descric haurien de superar un curs intensiu abans de pujar a bord. I si no ho fan, ser sotmesos immediatament al control “d’avionitat” i evitar-los el passeig aeri. Sense voler-ho, afecten el mateix transport i els nervis del passatge.

 

En lloc d’això, proposo instal·lar-los un simulador de vol a la sala d’estar de casa seva.