Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
L’addició al mòbil, un efecte col·lateral?

L’addició al mòbil, un efecte col·lateral?

El telèfon mòbil (i concretament el telèfon intel·ligent o smartphone) s’ha incorporat plenament a les nostres vides, i ha produït un impacte social important que afecta la nostra manera de comunicar-nos, informar-nos, accedir a serveis, etc. El mòbil, tal com l’utilitzem actualment, proporciona una àmplia oferta d’aplicacions que destaquen per la seva varietat, atractiu i interès, que faciliten la nostra vida diària. Tanmateix, els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’alguns dels problemes que pot generar un ús excessiu del mòbil.

 

L’ús descontrolat d’aquest aparell pot arribar a convertir-se en el fi i no en el mitjà per aconseguir alguna cosa, amb la possibilitat d’afectar el funcionament normal psicològic i social, competint amb la resta d’activitats diàries i, arribats a aquest punt, convertir-se en un problema. Més i tot, quan tenim en compte que, a Espanya, el nombre de línies de telèfon mòbil va arribar als 53,6 milions l’any 2015, per sobre del nombre d’habitants al territori. Els smartphones són especialment atractius per als joves, un grup de població en què la impulsivitat i la recerca de noves sensacions juguen un paper important i que acostuma a estar més familiaritzat amb les noves tecnologies. Amb deu anys, el 30 % dels nens ja disposen de mòbil i, amb dotze, aquest percentatge arriba al 70 %.

 

Val a dir que l’estudi de com les tecnologies afecten la nostra conducta no és nou. De fet, abans de l’arribada massiva dels mòbils, altres comportaments com l’ús dels videojocs, d’Internet, o fer compres compulsives, van ser l’objectiu de la mirada dels especialistes per conèixer-ne els efectes. Alguns experts creuen que aquests comportaments poden ser, a la llarga, potencialment addictius, si apareixen reforços fisiològics i psicològics que en fomentin la repetició. Tot i això, a diferència de les addiccions produïdes per substàncies –en les quals arriba un moment que hi ha canvis que interfereixen en la vida diària–, en les relacionades amb la conducta, és difícil determinar si els problemes resultants són produïts pel comportament repetitiu, o per altres factors com trets de la personalitat, patologies psiquiàtriques prèvies, etc.

 

Actualment el Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals (DSM-V) inclou una nova categoria de trastorn en la qual podria incloure’s l’addicció al mòbil, denominada “trastorns addictius no relacionats amb substàncies”, però només el trastorn per joc d’atzar ha estat considerat una addicció conductual. En general, no hi ha una definició exacta i consensuada del que es considera “addicció conductual” però alguns autors la defineixen com: una actuació en què hi ha una pèrdua de control i desig intens, una conducta que presenta dependència, tolerància i abstinència, en la qual hi ha necessitat de repetició, tot i els seus efectes negatius, i que interfereix en les activitats normals de la vida diària.

 

Por d’estar desconnectat

 

Ara per ara, continua sense haver-hi una classificació clara, però sí que s’han realitzat estudis que indiquen que un 5 % dels joves tenen addicció al mòbil. L’edat d’inici de l’ús del mòbil està relacionada amb el risc de fer-ne un ús problemàtic: com més primerenca l’adquisició, més gran és el risc. També s’ha observat que les nenes presenten més probabilitat de mal ús del mòbil que els nens: elles l’utilitzen principalment per mantenir relacions socials a través de missatges instantanis i xarxes socials, mentre que ells utilitzen més aplicacions amb jocs i tenen més tendència a utilitzar-lo en situacions de risc. La necessitat d’estar contínuament a prop del mòbil i mantenir-se connectat entre els joves ha donat lloc a un nou trastorn anomenat FOBO, que respon a l’acrònim en anglès: Fear of Being Offline, és a dir: “por d’estar desconnectat”.

 

Diversos estudis han buscat la relació entre els trets de la personalitat i l’ús problemàtic del mòbil. Tot i que la recerca disponible té diverses limitacions –principalment a causa de la diversitat de terminologies, criteris i metodologies utilitzades– sembla que les dones amb una personalitat amb tendència a l’extraversió, la neurosi i una baixa obertura a l’experiència es relacionen amb un ús problemàtic (fins al 13.5 %). Tot i això, tant extravertits com introvertits poden fer-ne un ús inadequat, encara que els motius poden ser diferents i, fins i tot, contraris. Així, s’ha trobat que les persones extravertides utilitzen més les xarxes socials per augmentar el nombre de contactes, mentre que les introvertides l’utilitzen per compensar les seves dificultats en la relació amb les persones. Ara per ara, el perfil de persones amb risc d’addicció més alt correspon, per una part, a persones extravertides amb un nivell de confiança baix i, per l’altra, a persones impulsives amb un control emocional baix.

 

També s’ha descrit de quina manera l’ús abusiu del mòbil interfereix en la salut. S’observa que el mòbil afecta principalment el patró del son i pot estar relacionat amb una probabilitat més alta de patologies psiquiàtriques com l’ansietat, l’estrès i la depressió.  Principalment, la interferència amb el patró del son s’observa en adolescents, ja que pot produir insomni i ansietat. A més a més, s’han reportat problemes físics com rigidesa, dolor muscular, afeccions oculars, debilitat dels polzes i canells, etc. Igualment, ja hi ha evidències de com l’ús abusiu del mòbil produeix abstinència, falta de control, tolerància i interferència amb altres activitats, criteris propis de les addicions relacionades amb el comportament descrites en el manual DSM-V.

 

De tot el que s’ha descrit fins ara no es pot concloure fefaentment que l’ús abusiu del mòbil produeixi addicció, i que aquesta addicció pugui ser considerada dins dels criteris de patologia mental actuals. Malgrat aquesta manca d’evidències, sembla clar que l’abús del mòbil és un problema emergent que està relacionat amb el desenvolupament de la tecnologia i la seva accessibilitat massiva, i sobretot amb l’ús descontrolat entre alguns joves que, a causa de les seves característiques d’immaduresa pròpia d’aquestes edats, inseguretats, falta de control i pressió de grup, poden afavorir-ne un ús problemàtic.

 

Els límits

 

Efectivament, no coneixem el llindar entre abús-addicció, però és clar que avui dia el mòbil representa una eina tecnològica a l’abast de les nostres mans que ens acosta tant a persones com a coneixements. Posar el límit entre quan es tracta d’un ús correcte i quan no, pot ser extremadament difícil. Malgrat això, com a usuaris cal que establim algunes pautes tant individuals com col·lectives per fer-ne un ús responsable.

 

En aquest sentit, és recomanable seguir una pauta diària d’hàbits de vida saludables que inclogui prou hores de descans (entre 7 i 9), una alimentació variada (rica en verdures i fruites, peix i carns blanques, que eviti els productes refinats), i activitat física regular (de 30 a 45 minuts diaris). A més a més, caldria fomentar les activitats col·lectives tant amb la família, com entre els amics i companys, promoure les relacions socials, i compaginar tot això amb les responsabilitats vinculades a l’estudi o a la feina.

 

En aquesta línia, diversos autors parlen de la importància de fomentar, des de la infància i adolescència, habilitats comunicatives en persona –cara a cara– i generar pautes sobre l’ús del dispositius mòbils, les quals inclouen:

 

– Limitar-ne l’ús i pactar-ne les hores d’utilització

– Afavorir la relació directa amb altres persones

– Fomentar la pràctica d’aficions com la lectura, el cinema, el teatre, la pintura i altres activitats culturals

– Potenciar l’esport i les activitats en equip; fomentar activitats grupals, com les vinculades al voluntariat o altres activitats que es desenvolupin en grup

– Afavorir la comunicació i el diàleg dins de la família

 

A més a més, en el cas dels menors, podria ser necessari controlar els continguts d’accés i fomentar que l’ús d’aquests dispositius es fes en companyia d’adults, i en espais comuns (com el saló de casa, la cuina, etc.).

 

És tant evident que el telèfon mòbil s’ha convertit en una eina tan important i útil en la nostra vida de cada dia, que és responsabilitat de tots, individus i col·lectius (entre els quals s’inclouen famílies i educadors), mantenir-ne un ús adequat i fomentar una pràctica òptima entre els més joves. La responsabilitat és a les nostres mans, mans amb o sense un dispositiu mòbil.

 

* La Dra. Cristina Martínez és professora associada de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut (UIC Barcelona). Investigadora de la Unitat de Control de Tabaquisme de l’Institut Català d’Oncologia.

 

_______________

 

Bibliografia:

 

– Cía, A.H. (2013). “Las adiciones no relacionadas a sustancias (DSM-5, APA, 2013): un primer paso hacia la inclusión de las Adicciones Conductuales en las clasificaciones categoriales vigentes”. Rev Neuropsiquiatr,76 (4), 210-217.

– De-Sola Gutiérrez, J., Rodríguez de Fonseca, F. And Rubio, G. (2016). “Cell-PhoneAddiction: A Review”. Front. Psychiatry, 7:175.doi: 10.3389/fpsyt.2016.00175.

– Echeburúa, E. y De Corral, P. (2010). “Adicción a las nuevas tecnologías y a las redes sociales en jóvenes: un nuevo reto”. Adicciones, 22 (2), 91-96.

– Pedrero-Pérez, E.J., Rodríguez Monje, M.T. y Ruiz Sánchez de León, J.M. (2012). “Adicción o abuso del teléfono móvil. Revisión de la literatura”. Adicciones, 24 (2), 139-152.

– Carbonell, X., Fúster, H., Chamarro, A. Y Oberst, U. (2012). “Adicción a internet y móvil: una revisión de estudios empíricos españoles”. Papeles del Psicólogo, 33 (2) 82-89.