Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
L’arquitectura dels sentits

L’arquitectura dels sentits

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a partir de l’any 2050, el 40% de la població europea tindrà més de 65 anys. Cada vegada és i serà més gran: gràcies a l’avenç de la medicina, a tot el món s’incrementarà el nombre d’adults grans i de persones amb discapacitats i/o amb problemes de mobilitat i comunicació reduïda. Espanya és un dels països del món on viuran més persones grans. Davant d’aquesta perspectiva, com enfoquem l’arquitectura?

 

Puc visitar-lo a casa? Com a usuari de cadira de rodes des de fa més de trenta anys segueixo preguntant el mateix. Malauradament, la resposta habitual continua sent “no”; però si algú creu que sí que puc anar-lo a visitar, llavors plantejo altres qüestions:

 

Podré entrar des del carrer sense cap esglaó o ressalt? Podré accedir a l’ascensor a peu pla o per rampa? I utilitzar l’ascensor amb la cadira de rodes? Què em dieu de la possibilitat d’entrar a casa i accedir a la terrassa sense esglaó? Podré visitar la cuina i el menjador? I, finalment, podré fer servir el lavabo?… Perquè, si no és així, la visita serà curta!

 

Encara no som conscients que l’arquitectura del segle xxi és l’arquitectura de la gent gran. Avui dia, la majoria de les famílies espanyoles té persones a càrrec seu que han superat els 80 anys, persones que volen continuar fent una vida al més autònoma possible, però, en canvi, els seus domicilis tenen unes característiques que no responen a les seves necessitats de mobilitat, comunicació i seguretat. I no n’hi ha prou amb canviar la banyera per un plat de dutxa, o instal·lar remuntadors d’escales que en facilitin l’ús, o ascensors… És important tenir un plantejament global de l’arquitectura. Pensar en l’accessibilitat.

 

L’accessibilitat figura, per tant, entre els grans temes que ha d’assumir la societat en aquest segle xxi. Cal que els seus requeriments s’incloguin en el programa dels estudis obligatoris de tota escola o facultat relacionada amb el disseny de les nostres ciutats i pobles, productes, serveis, mitjans de transport i/o els seus sistemes d’informació/comunicació respectius, perquè siguin molt més amigables per a les persones amb limitacions de mobilitat. I no em refereixo només a persones amb algun tipus de discapacitat: què li passa a algú de 80 o 90 anys amb dificultats per estar-se a casa pel fet que no està adaptada a les seves necessitats? No sempre resulta fàcil fer les obres necessàries. I amb prou feines surten al carrer.

 

Amb uns estudis sobre accessibilitat es consciencia tots els estudiants i, per extensió, tota la població de la importància i dels beneficis que comporta fer la vida més accessible, ja que no és solament una necessitat per a les persones amb grans discapacitats, sinó un avantatge per a tot ciutadà.

 

Per això, la bona accessibilitat és aquella que passa desapercebuda a la majoria d’usuaris, i que té un cost econòmic baix o nul, ja que està incorporada en el disseny original de tots els espais, elements, productes, serveis, etc. del nostre entorn. Una de les noves mesures de l’arquitectura accessible, per exemple, és la cadira de rodes i l’escúter, amb unes dimensions màximes d’1,20 metres de llarg per 0,70 d’ample, que permeten dissenys estandaritzables i normalitzats d’ús habitual per a tothom; sense tenir necessitat de crear solucions especials.

 

Així, doncs, hem de ser capaços, especialment els arquitectes i dissenyadors, de reinventar el sector de la construcció, fomentant la reforma i la rehabilitació accessible. Però cal conèixer l’accessibilitat, dominar-la i aplicar-la amb criteri, utilitzant tots els sentits de l’ésser humà: la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte… i el sentit comú; per aconseguir així que l’arquitectura estigui al servei de les persones, tant si tenen les seves capacitats limitades com si no les tenen.

 

I és que els nostres habitatges han de ser per a tota la vida; n’hem de poder gaudir ara i a mesura que passin els anys i durant les diferents fases de la vida: acompanyats o no; amb nens o a càrrec d’adults; així com si ens falla l’oïda, la vista o anem perdent altres capacitats amb l’edat; o, després d’algun accident o malaltia, necessitem cadira de rodes per desplaçar-nos. Hem de poder seguir vivint en el mateix lloc sense haver de modificar o canviar el disseny de l’entorn.

 

En aquesta línia, els edificis d’ús públic han de tenir uns requisits mínims d’amplitud de passadissos, portes i espais, etc. que permetin incorporar en el seu disseny olors, colors, textures i sons, perquè els usuaris identifiquin fàcilment les diferents estances, de manera que puguin personalitzar-les i s’hi trobin còmodes, segurs i confortables.

 

Es tracta d’això, de l’arquitectura accessible, tan necessària en els temps que corren.

 

* Enrique Rovira-Beleta Cuyás és professor responsable de l’àrea d’accessibilitat de UIC Barcelona School of Architecture. Article publicat al número 5 de la revista en paper.