Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
Carlos Pujol en la societat literària barcelonina

Carlos Pujol en la societat literària barcelonina

Carlos Pujol (1936-2002) va ser la perfecta encarnació de l’home de lletres. Com alguns autors francesos que admirava, gairebé no va deixar cap terreny del món del llibre per conrear, encara que sempre des de la discreció personal més gran, ja que era un home reservat i seriós.

 

Novel·lista (La sombra del tiempo, Dos historias romanas, Jardín inglés), assagista (Leer a Saint-Simon), poeta (Cuarto del alba, Versos de Suabia…); crític literari en diversos mitjans –entre ells, i durant molt de temps, a La Vanguardia–, traductor (de Stendhal, Simenon, Donne…). Editor de llarg recorregut, figura de confiança en el grup Planeta, en què va dirigir diferents col·leccions i va ser secretari del seu principal premi durant vint anys.

 

Encara que molts pensem que aquesta obra i aquest treball no va rebre tot el reconeixement que mereixia, tampoc va passar desapercebut: Pujol va ser en vida un personatge molt conegut i influent en els cercles en què es movia, i tot i que no era un personatge de societat, tampoc l’esquivava. Si es fa la història cultural dels últims cinquanta anys a Barcelona el seu nom acaba apareixent per diferents territoris, com em va passar a mi quan vaig fer el meu estudi sobre l’edició Pasando página, apareguda l’any 2003.

 

Carlos Pujol va ser un home de lletres barceloní, i això és important remarcar-ho. Només una ciutat com Barcelona, i no n’hi ha gaires a Europa, amb un ecosistema del llibre tan complet o com el que té Barcelona, permet l’aparició d’una figura així. Perquè, a partir del talent i la curiositat universal de l’individu Carlos Pujol, en la consolidació de la seva trajectòria conflueixen l’oportunitat d’uns bons estudis universitaris, com els que podien fer-se en aquells moments a càrrec de mestres com Martí de Riquer; d’una indústria editorial prou potent com per constituir un modus vivendi i que a més a més facilités combinar els conceptes més comercials amb altres de caràcter cultural i més literari de fons, com va poder fer Pujol; i de mitjans de comunicació que donin espai, i paguin, encara que de vegades sigui amb modèstia, la crítica.

 

Una ciutat com aquesta propicia l’existència del que abans es deia societat literària i ara els deixebles de Pierre Bourdieu adjectiven com a “sistema”. Vull dir que, encara que Carlos Pujol va desplegar una obra molt personal, el seu univers cultural no el va viure en solitari ni com una excepcionalitat.

 

Van ser diversos els autors de la seva època que compartien el seu amor per la cultura francesa clàssica, per la història del segle XVIII, per certes línies de la narrativa anglosaxona, fins i tot un acostament amb bon humor a la cultura de gènere (i molt especialment a la figura de Sherlock Holmes). Amb Joan Perucho, per exemple, va mantenir complicitats regulars, com la del “Club dels ficticis”.

 

Però hi ha altres membres del grup de la revista Destino que treballaven universos concomitants: penso per exemple en Nèstor Luján, tan afrancesat també, enciclopèdic i conreador de novel·la històrica culta, encara que amb unes derivacions hedonistes –sobretot gastronòmiques– les quals l’obra de Pujol no té.

 

L’obra de Carlos Pujol va ser objecte el 2017 d’unes primeres jornades sobre el seu paper com a humanista contemporani, que van tenir lloc a la Universitat Internacional de Catalunya i va recollir la revista Insula en un recomanable monogràfic coordinat per Teresa Vallès i Gastón Gilabert. Hi ha en el número alguns conceptes que m’agradaria assenyalar. Gimferrer apunta que “no he conegut ningú amb aquest tipus de passió per la literatura”, i considera que “mai les seves novel·les i poemes van ser entesos” i remarca que era “profundament cristià”.

 

Manuel Longares indica que “en el contracte de l’escriptor amb la literatura –que abasta la seva vida sencera– no hi figuren els guardons públics ni privats (…). Vindran o es perdran, però no formen part de l’ofici”. Per Valentí Puig, “Carlos Pujol és un d’aquests grans mariscals secrets que tota la literatura hauria de tenir”.

 

A La Vanguardia, Pujol va ser un crític d’ampli recorregut; els seus interessos, fílies i fòbies –no era complaent– el defineixen. Els anys setanta emmarquen la seva col·laboració més intensa.

 

De Drieu la Rochelle, per exemple, establia que “podria ser el prototip d’escriptor ben dotat que malgasta el seu talent en recerques que el trasbalsen i el condueixen a l’autodestrucció”. Mentre que en Saint-Exupéry detecta “una tovor que suporta malament l’erosió del temps”.

 

De Flaubert: “Els seus llibres agradaran més o menys, seran més o menys aprofitables com a exemples, però ell és un punt de referència que assenyala l’inici d’una era. Potser no la més desitjable, tampoc la més fecunda, però sí la nostra”.

 

Quant a Céline es pregunta: “Com podem jutjar avui aquest geni malalt, obsés i delirant, que veu la humanitat com una colònia de microbis?”, i em pregunto què diria avui de Houellebecq.

 

De Billar a dos quarts de deu de Heinrich Böll, amb qui sens dubte va compartir alguns punts de vista, observa que “la reflexió sobre els problemes de la responsabilitat intel·lectual i col·lectiva té prou interès com per seguir Böll per un laberint de canvis cronològics una mica irritants”.

 

D’Incerta glòria de Joan Sales, que va traduir al castellà, en subratlla “el gran ofici d’escriptor, entre la passió i la ironia, l’humor i la tristesa, la cordialitat i una tremolor punyent kierkegaardiana. Joan Sales ens presenta una torbadora imatge de la complexitat de l’home davant ell mateix, davant Déu i davant la història”.

 

De Las estrellas frías, de l’avui oblidadíssim Guido Piovene, premi Strega, remarca àcidament que “és un llibre rar i abstrús que deixarà perplex més d’un lector i que incita a pensar en l’autodestrucció sistemàtica que practica la novel·la d’avui”. Es tracta, en les seves paraules, “d’una novel·la acuradament desproveïda de tot atractiu”.

 

Sobre Els papers d’Aspern, de Henry James, assenyala que posa en el centre de l’obra “un problema que està en la mateixa medul·la de la seva vida i de la seva literatura: l’oposició irreductible entre totes dues”.

 

Amb motiu de la publicació del seu llibre La novela extramuros, el 1976, el crític era criticat per una altra figura de pes en les pàgines literàries de La Vanguardia, JA Masoliver Ródenas, qui després de discutir alguns dels seus conceptes escrivia: “Però és aquí on realment llegim amb interès aquest estrany moralista d’ambigua o il·legible moral, obsessionat amb la pàgina literària i amb la fina ironia de qui sap que allà comença i s’acaba el món”.

 

Intel·lectual de fermes conviccions catòliques, de l’àmplia obra de Carlos Pujol jo recomanaria Siete escritores conversos, en què analitzava amb finor l’evolució espiritual de Joseph Joubert, GM Hopkins, Léon Bloy, GK Chesterton, Max Jacob, Edith Sitwell i Evelyn Waugh. Un tema que li va permetre abordar el punt de trobada de la fe amb la cultura, per a ell tan decisiu, com el de la literatura i la vida ho va ser per a Henry James.

 

 

* Text basat en la intervenció de Sergio Vila-Sanjuán en les Jornades Sherlock Holmes a Barcelona (UIC Barcelona, 29-31 gener 2019)