Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
La família estable, clau per al desenvolupament sostenible

La família estable, clau per al desenvolupament sostenible

La nostra societat global i intercultural s’esforça per millorar el benestar dels individus, dotar-los de valors positius i enfortir-ne el desenvolupament integral. Com? Entre les múltiples realitats, la investigació sociològica i antropològica destaca amb perfil nítid el millor escenari per al desenvolupament: la família estable. Encarnada en els plecs de la història, travessa segles i mil·lennis, es tensa i s’adapta a noves circumstàncies, sempre antiga i sempre renovada. Podrà la nostra societat canviant i intercultural arribar a alguns acords sobre el futur de la família i determinar quines polítiques públiques convenen més, sense partir de conviccions religioses o ideològiques?

 

Per diferents circumstàncies, la importància de la família compromesa i, per tant, estable resulta cada vegada més evident en el context global, com a remei a l’envelliment de la població i les seves conseqüències.

 

L’informe “La família sostenible”, realitzat per The Family Watch i que resumeix 115 estudis diferents, assenyala que:

 

1. Els que formen una família estable tenen una esperança de vida més gran i índexs més baixos de malalties mentals, alcoholisme i violència domèstica. Pel que fa als fills de famílies estables, aquests estudis mostren uns índexs de mortalitat infantil més baixos, així com també uns índexs d’alcoholisme i drogoaddicció més baixos, i uns índexs de delinqüència més baixos a partir de la pubertat, a més de millors resultats acadèmics, menys incidència de malalties mentals i menys embarassos no desitjats. Fins i tot des d’un punt de vista econòmic, mostren que la família estable és l’opció que menys cost suposa, tant per als seus membres com per a l’Estat.

 

2. Altres xifren el cost de les ruptures familiars per a l’Estat en diversos milers de milions d’euros, tenint en compte la càrrega que suposa les conseqüències d’això en prestacions socials, seguretat social, acollida de menors, etcètera. A més, es conclou que els membres de famílies estables són més disciplinats en el compliment de les normes legals i socials, i són els que després contribueixen millor al finançament de la seguretat social.

 

El projecte de la Comissió Europea “Families and Societies” és la investigació més important sobre temes familiars que s’ha dut a terme a Europa, i disposa de partners acadèmics tan prestigiosos com les universitats d’Oxford, Estocolm, Anvers i Lovaina, o l’Acadèmia de Ciències Socials d’Àustria, l’Institut Nacional d’Estudis Demogràfics francès, la London School of Economics and Political Science o el Consell Superior d’Investigacions Científiques, entre d’altres.

 

“Com que l’estabilitat familiar ha patit un continu declivi en aquest entorn on sorgeix la vida —i en molts països—, tant els nens com els adults han d’afrontar avui dificultats per al seu benestar, no només material sinó també afectiu. Sovint, han de conviure amb famílies disfuncionals —trencades per l’abús, la separació o el divorci— o en les quals falta el pare. A més, això succeeix especialment en els sectors més desfavorits de la societat i als seus membres més febles. Concretament, als ancians, les dones, els arruïnats i els nens”, segons hem manifestat en una de les nostres intervencions davant la Comissió de Desenvolupament Social de Nacions Unides.

 

La família troba així el seu lloc des de la seva consideració d’entorn en el qual els valors ètics i culturals s’adquireixen de forma natural, com assenyala la recent resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides en reconèixer “que la família té la responsabilitat primordial en la cura i la protecció dels infants i que aquests, per al desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, han de créixer en el si d’una família i en un ambient de felicitat, amor i comprensió”.

 

Incapacitat per integrar els joves

 

La importància de la família es pot veure molt clara en algunes circumstàncies actuals, en un doble sentit: perquè la seva causa té a veure amb la manca d’atenció a les famílies i perquè posen en relleu la transcendència que la família té per afrontar-les de la millor manera possible.

 

En primer lloc, la incapacitat actual de la societat per integrar un nombre creixent de joves. L’Organització Internacional del Treball (OIT) ha insistit que la desocupació juvenil i les situacions que porten als joves a renunciar a la recerca de feina o a treballar en condicions inadequades suposen un cost per a l’economia, la societat, l’individu i la seva família.

 

La manca de treball digne, si s’experimenta en una edat primerenca, pot representar una amenaça per a les perspectives laborals futures d’una persona i sol suposar patrons de comportament laboral inapropiats que perduren tota la vida.

 

Les societats perden el que han invertit en l’educació i els governs redueixen els seus ingressos al sistema de seguretat social i es veuen obligats a gastar més en polítiques socials, com programes de prevenció de l’ús de drogues i el crim. Com que això amenaça el potencial de desenvolupament de les economies, té sentit per a un país centrar-se en la joventut des d’un punt de vista de l’anàlisi cost-benefici (International Labour Office, “Global Employment Trends for Youth – Special issue on the impact of the global economic crisis on youth”, 2010)

 

I encara més, la falta d’integració dels joves al mercat laboral acaba provocant un cercle viciós de pobresa intergeneracional i exclusió social, ja que afecta el segment de població que té més temps de vida per davant i, sovint, els força a emigrar o a obrir-se camí a través de la violència i la delinqüència juvenil, a tenir una autoestima escassa i sentir el desànim que sol precedir les addiccions i altres problemes de salut.

 

És cada vegada més freqüent que fills majors d’edat continuïn vivint a casa dels pares i no col·laborin amb el cost que això suposa, almenys no del tot, especialment si encara no tenen feina, fins al punt que mai tants joves han depès dels pares i avis durant tant de temps: s’ha passat de la “síndrome del niu buit” a la “síndrome del niu ple”.

 

En tot cas, homes i dones esperen cada vegada més a afermar-se al mercat laboral abans de fundar una família, fet que contribueix a augmentar l’edat en què neix el primer fill, a disminuir el nombre de fills respecte a generacions anteriors, a incrementar l’envelliment de la població i a multiplicar la taxa de dependència.

 

Nou rol dels avis

 

Un informe de les Nacions Unides aprofundeix en un altre d’aquests aspectes: el canvi radical en el posicionament social dels avis i, en general, de la gent gran. “L’envelliment de la població és una de les tendències més significatives del segle XXI… Atès que actualment una de cada nou persones té 60 anys o més i que les projeccions indiquen que la proporció serà d’una de cada cinc persones cap al 2050, l’envelliment de la població és un fenomen que ja no pot ser ignorat”.

 

Perquè aquest envelliment no suposi una càrrega social, cal plantejar aquesta etapa com un “envelliment actiu”, definit per l’OMS com “el procés d’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat per millorar la qualitat de vida a mesura que les persones envelleixen”. Implica entendre aquesta etapa de la vida com un cicle més de creixement personal, afegint vida als anys i no només anys a la vida. Per aconseguir-ho, tenen especial importància les relacions entre les diferents generacions que conviuen en una mateixa època, dins i fora de l’àmbit familiar, que naturalment comencen i són més freqüents en la família.

 

Cal tenir en compte que “sentir-se necessari” és un dels predictors de longevitat. En la major part d’estudis longitudinals les persones grans que se senten necessitades pels seus solen viure més i millor. Resulta, per tant, obsoleta la idea que la gent gran és la que rep la cura de la família. Això és parcialment cert i passa, sobretot, en persones grans amb problemes de salut greus. No obstant això, són les persones grans les que, en més proporció, tenen cura dels altres membres de la família.

 

En el món d’avui, per poder afrontar la vida quotidiana, els pares necessiten treballar tots dos i, per tant, que “algú” tingui cura dels fills. És cert que hi ha escoles bressol, que l’educació formal a l’escola comença en edats primerenques, però això no és suficient, i és llavors quan els avis exerceixen un paper essencial de cuidadors familiars.

 

La investigació de les relacions avis-néts és àmplia; els seus resultats més importants posen en relleu que aquestes relacions són recordades com les més entranyables de la vida, els avis són no només cuidadors, sinó també transmissors d’experiències familiars, i se’ls percep com a font de valors positius. Finalment, val la pena recordar el paper extraordinari que els avis exerceixen amb els néts com a transmissors del saber, de la història i dels propis vincles familiars, dels ancestres.

 

La importància de les polítiques públiques

 

En aquest context, la International Federation for Family Development (IFFD) es troba en una posició incomparable per parlar de la nostra experiència. Cap altra organització de la societat civil abasta tants països ni arriba a tantes persones amb una acció que resulta especialment valuosa per dos motius: perquè se centra a prevenir els conflictes —de manera semblant a com la medicina preventiva ha suposat una revolució per a la salut pública— i perquè no imposa un receptari, sinó que ensenya a buscar solucions personalitzades per a cada situació, parafrasejant el conegut proverbi, ensenya a pescar en lloc de donar un peix.

 

La solució no és reemplaçar les famílies, sinó intentar ajudar-les i apoderar-les sempre que sigui possible. “Els governs no podrien reemplaçar completament les funcions que les famílies duen a terme per al benefici dels seus membres i el profit de tota la societat. Com ha assenyalat encertadament Bogenschneider en el seu informe sobre l’impacte familiar de les lleis als Estats Units, “la família és el sistema més potent, més humà i més barat —amb diferència— que es coneix per transmetre competència i caràcter”. Però les famílies sempre arriben més lluny en un entorn polític favorable en el qual, per exemple, els centres educatius afavoreixen la participació dels pares, les empreses reconeixen les obligacions familiars dels treballadors, les organitzacions tenen la família com el centre del seu ideari i la seva pràctica, i les lleis secunden el paper dels membres de la família com a cuidadors, pares, cònjuges i treballadors.

 

Una comesa essencial dels governs consisteix a complementar i donar suport a les inversions privades que fan les famílies”, és a dir, la intervenció de l’Estat no és eficaç quan supleix la família, però sí que avui resulten més necessàries que mai les polítiques i els programes d’ajut públic, perquè el sistema d’obertura a la vida per part de les parelles ja no es pot donar per descomptat. Per diversos motius, cal premiar d’alguna manera les persones que decideixen tenir fills i educar-los davant dels que prefereixen no tenir-los i disposar de més recursos. Els uns i els altres es beneficiaran igualment en el futur d’aquests fills, que seran els professionals necessaris perquè la societat funcioni i, en molts casos, perquè la balança fiscal segueixi estant equilibrada. El temps, l’esforç i els diners que les famílies inverteixen en els fills ha de tenir un retorn social i econòmic per part de la societat que se’n beneficia, amb instruments polítics que promoguin aquestes famílies generoses.

 

El millor de dos mons

 

Convé segmentar encara més l’afirmació anterior, aprofitant les aportacions de Hakim, que demostra que les dones no són un col·lectiu homogeni sobre el qual es pugui generalitzar. En funció de la seva “teoria de la preferència”, distingeix tres grups de dones segons les seves aspiracions i prioritats en la relació família-treball.

 

En primer lloc hi hauria el grup de les dones centrades en la seva carrera professional, que representen al voltant del 20% de la població femenina. Un altre grup, amb un percentatge pràcticament idèntic, reuniria les dones que donen prioritat absoluta als fills i preferirien no treballar.

 

Aquests dos grups tendeixen a ser molt estables i poc influenciables per polítiques laborals o familiars a l’hora d’escollir les seves opcions de vida, però hi ha un tercer grup, el més nombrós —aproximadament un 60% de les dones—, que busca “el millor d’ambdós mons”. Aquest grup, que Hakim bateja com adaptive group, tracta d’aconseguir l’equilibri entre la realitat familiar i la professional, i depèn molt del context polític en què es troba (Hakim, C. Work-lifestyle choices in the 21st century: preference Oxford theory, University Press, 2000).

 

Cal afegir, a més, que no influeix només que el context afavoreixi la maternitat —en el sentit que aporti la flexibilitat necessària al mercat laboral que la permeti, en lloc de la rigidesa que suposa un mercat fet a mida de l’home, man-tailored, sinó que aquest context tingui garanties d’estabilitat, com demostra l’exemple de França. Si cada canvi de govern o d’orientació política suposa un canvi de context, hi ha una falta de seguretat necessària per a un procés que dura molts anys com el de la criança i l’educació dels fills.

 

Un nou estil en la societat civil

 

En realitat, el clar avanç del posicionament de la International Federation for Family Development (IFFD) a les Nacions Unides i altres organitzacions internacionals respon a un plantejament innovador: no instrumentalitzem la família per intentar imposar unes conviccions religioses o ideològiques que considerem veritables, sinó que considerem que la família és un “punt de trobada” a partir del qual es poden construir consensos que permetin treballar junts amb tots els que no estiguin encegats precisament per aquesta instrumentalització.

 

Aquest “punt de trobada” es basa necessàriament en l’evidència, enfront de la mera opinió: evidence-based davant d’ideology-based. Es tracta d’abastar els tres aspectes en què la realitat es pot relacionar amb les propostes: ús de la sociologia (evidence-based), coneixement de les necessitats dels destinataris (evidence-informed) i capacitat de saber si funcionaria, si funcionaria bé i com funcionaria (evidence-inspired).

 

Aquest plantejament no és una tàctica, ni tan sols una estratègia, sinó una convicció profunda: no és possible avançar realment en el context internacional si no es treballa amb persones de totes les procedències, sempre que actuïn de bona fe; i aquest treball passa necessàriament pel respecte del camí que cada un té cap a la veritat. Les veritables conviccions —per exemple, sobre la família— només poden contribuir a fiar-se que la realitat les confirmarà, ja que són veritables: les dades mai traeixen la veritat, si són certes i no s’obstaculitza ni s’impedeix la investigació.

 

Una ullada al panorama de les organitzacions de la societat civil mostra una cosa ben diferent, amb caràcter general i honroses excepcions: la confessió i la ideologia tendeixen a configurar postures extremes i irreconciliables que, de fet, han impedit un avanç consolidat durant les últimes dècades. Les disputes sobre un aspecte tan complicat com la definició de família, les inclusions i exclusions acaben per esterilitzar molts esforços ben intencionats, tot i que sovint difícils d’entendre per a qui de veritat vulgui ajudar les famílies a tot el món.

 

Descobrir la família que de veritat funciona

 

No es tracta, per tant, d’imposar un perfil determinat de família, ni menys encara de tornar enrere, sinó de descobrir la família que de veritat “funciona”, que aporta més felicitat a la parella, una millor educació als fills i més benestar a la societat. Encara que totes les estructures familiars i socials siguin respectables, no totes aporten els mateixos beneficis.

 

No plantegem només una teoria. Entre d’altres exemples, la “Declaració de la societat civil” que vam promoure en ocasió del XX Aniversari de l’Any Internacional de la Família (2014) ha tingut un èxit sense precedents, ja que s’hi han sumat diversos centenars d’organitzacions nacionals i internacionals, així com mig miler de legisladors, acadèmics i representants de la societat civil de 83 països. El contingut pot ser que no satisfaci plenament tots i cadascun dels signants, però sens dubte suposa un avenç molt considerable respecte al consens que s’ha aconseguit en la societat civil fins avui.

 

En conclusió, la família no és només la principal unitat bàsica de la societat, sinó també el principal agent de desenvolupament sostenible, social, econòmic i cultural, i això resulta evident per a la immensa majoria de les organitzacions polítiques, la societat civil, l’acadèmia i el sector privat.

 

Com ha assenyalat la nota oficial, de preparació del Dia Internacional de les Famílies a les Nacions Unides del 2014, “les famílies estables són el fonament de les societats fortes: quan es trenquen, els costos són elevats, les societats pateixen i els governs tendeixen a envair el seu paper”.

 

“Tot i que no s’ha arribat a un consens formal sobre la seva definició, cosa que pot ser un obstacle per a un disseny i una posada en pràctica efectius de polítiques familiars, hi ha un reconeixement universal sobre la importància de la família, que permet centrar-se en les seves funcions i en l’avaluació de l’impacte d’aquestes polítiques des del punt de vista de la família”.

 

Autors:

 

* Javier Vidal-Quadras. Advocat i professor de Dret a UIC Barcelona. Secretari general de la International Federation for Family Development amb estatus consultiu a les Nacions Unides. Autor de diversos llibres d’assaig i novel·les juvenils.

 

* Ignacio Socías. Advocat i periodista. Director de l’Institut Internacional d’Estudis sobre la Família «The Family Watch». Director de Comunicació i Relacions Internacionals de la International Federation for Family Development. Conseller editorial de la revista Família i Cultura y col·laborador del diari ABC i La Razón. Autor del llibre Sin miedo a la verdad: conversaciones con Silvester Krcméry.