Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
L’era de la postveritat, la postveracitat i el xarlatanisme

L’era de la postveritat, la postveracitat i el xarlatanisme

L’any 2016 va ser catalogat per molts periodistes i analistes polítics com l’any de la postveritat. Aquest terme és la traducció de post-truth, triada paraula d’aquell any per Oxford Dictionaries. El seu significat es refereix a alguna cosa que denota unes circumstàncies en què els fets objectius són menys influents, en la formació de l’opinió pública, que no pas l’apel·lació a les emocions i creences personals. Amb aquests termes, qui vulgui influir en l’opinió pública haurà de concentrar els esforços a elaborar discursos fàcils d’acceptar, insistir en el que pot satisfer els sentiments i creences de l’audiència, més que no pas en els fets reals.

 

Així, al cap de poc temps, la Societat de la Llengua Alemanya va declarar que postfaktisch seria triada la paraula de l’any 2016. I, en castellà, la fundació Fundéu BBVA va nominar la paraula posverdad per a un guardó similar.

 

Sovint s’ha identificat la postveritat amb la mentida. En molts mitjans, s’ha conclòs que la postveritat no és nova, les mentides han existit sempre i, per tant, ens trobem davant d’un neologisme fruit del caprici. Aleshores, ens hem de prendre seriosament aquesta paraula?

 

Com sorgeix aquesta era?

 

La paraula postveritat va ser utilitzada per primera vegada en la premsa nord-americana el 1992, en un article de Steve Tesich per a la revista The Nation. Tesich, quan va escriure sobre els escàndols de Watergate i la guerra de l’Iraq, va indicar que ja en aquell moment havíem acceptat viure en una era de la postveritat, en què es menteix sense discriminació i s’amaguen els fets. No obstant això, va ser en el llibre The Post-Truth Era (2004), de Ralph Keyes, quan el terme va trobar un cert desenvolupament conceptual.

 

Keyes va indicar aleshores que vivim en l’època de la postveritat perquè el seu credo s’ha assentat entre nosaltres: la manipulació creativa pot portar-nos més enllà del regne de la simple exactitud cap a un regne de la narrativa de la veritat. La informació embellida es presenta com a veritable en esperit, i més veritat que la mateixa veritat. La definició de Keyes ofereix una clau concreta per comprendre els fets que van tenir lloc en els mesos passats. Hi tornarem d’aquí a un moment. Però abans ens hem de preguntar: com va arribar fins a nosaltres aquesta era de la postveritat?

 

Per comprendre com és possible que ens trobem en una època com aquesta cal tenir en compte alguns factors dels mitjans de comunicació pels quals s’ha propagat. Per començar, l’era de la postveritat fa referència a la proliferació de notícies falses per Internet, a comentaris insultants que freguen la difamació, bolcats cada dia a les plataformes de comunicació en línia, i al descrèdit de les institucions a través de comentaris —moltes vegades anònims— en aquests mateixos mitjans.

 

La directora de The Guardian, Katharine Viner, en l’article “How technology disrupted the truth, va indicar que darrere de tot això hi ha la tergiversació intencionada dels fets d’alguns mitjans digitals que advoquen per una determinada actitud social i política. Però, a banda del que s’ha esmentat, hi ha també els esforços d’aquest tipus de mitjans per atreure visitants cap a les seves plataformes, sense altra intenció que mantenir un negoci que ven el que el públic vol trobar.

 

Viner explica que això és possible pels algoritmes que alimenten les fonts de notícies de cercadors com els de Facebook o Google, que estan dissenyats per oferir al públic el que aquest vol. Per a la directora de The Guardian, això vol dir que la versió del món que trobem cada dia quan hi entrem a través dels nostres perfils personals o en les cerques que fem a Google ha estat invisiblement filtrada per reforçar les nostres pròpies creences.

 

Consum d’informació a l’alça

 

Es tracta, per tant, d’un esforç per adaptar els mitjans d’informació, i els continguts, al gust dels usuaris. Seguint la definició de Keyes, podem dir que se’ns mostra una veritat embellida i configurada al nostre gust, cosa que acceptem com a més veritable que la mateixa veritat dels fets.

 

Fa uns anys ens sorprenia trobar, en una web qualsevol, anuncis per comprar productes que havíem vist a Amazon tan sols unes hores abans. Avui això és una cosa usual. Sembla que en els nostres dies, l’estratègia que s’aplica a la venda de productes per Internet s’utilitza també per al cas de les notícies que volem consumir. Això no ens pot estranyar. Un informe del Pew Research Center va revelar fa uns mesos que la meitat dels nord-americans entre 18 i 30 anys consumeix notícies a través de les plataformes d’Internet, i que aquesta tendència és creixent. Per tant, el mercat de consum d’informació no deixarà d’anar a l’alça, i l’estratègia de donar al client el que vol és una manera d’arribar a fidelitzar-lo. És cert que la compra de notícies en aquest tipus de mitjans no és abundant, però és aquí on s’ofereix la màxima possibilitat d’influir en el futur públic consumidor.

 

Això vol dir que cada vegada serà menys probable que trobem informació a les plataformes electròniques que ens desafiï i que ampliï la nostra cosmovisió, o que hi trobem fets que refuten la informació falsa que persones del nostre entorn hagin compartit.

 

Fins i tot per a una xarxa social tan flexible com Twitter aquest pot ser el cas, a causa de l’anunci constant dels tuits que més agraden a les persones que cadascú segueix. No obstant això, seria absurd imputar tota la culpa de caure en l’era de la postveritat als mitjans de comunicació i a les seves estratègies per transmetre informació. És clar que la culpa s’ha d’atribuir a les persones que menteixen, tergiversant la veritat dels fets. Però sembla que també és important examinar, encara que sigui breument, una actitud que es pot donar en els usuaris o consumidors i que ens afecta directament.

 

Postveracitat i desconfiança

 

Ralph Keyes va indicar, a The Post-Truth Era, que la conseqüència immediata de la postveritat és la postveracitat. És a dir, una desconfiança davant els discursos públics, però no pel contingut, que pot ser cert i fins i tot científicament demostrat. La desconfiança que genera la postveritat es fonamenta en el fet que el missatge pot servir a un fi ocult, no desitjat per l’audiència. Reflecteix aquesta idea alguna cosa real sobre la nostra societat i la manera com ens hi dirigim?

 

Sembla que la postveracitat només pot sorgir en moments com el que vivim actualment, en què hi ha una actitud de descrèdit cap als discursos públics perquè esperem, després de tot el que s’ha revelat en els mesos passats, que aquesta informació no transmeti tota la veritat. Podríem pensar que hem d’evitar el dramatisme, ja que continuem consumint notícies, i aquestes encara transmeten moltes veritats. No obstant això, grans sectors de la societat creuen que la veritat ha perdut valor, que ha estat enderrocada i jeu a terra ferida de mort.

 

Pensar que la veritat pot ser assassinada pot deixar-nos perplexos, però això ha passat pel valor que té a la societat. Per aquest motiu la qüestió de la postveritat no és supèrflua. Per a Keyes el problema radical és que podem viure governats per la postveritat, i participar activament en la seva dinàmica sense adonar-nos-en. Això es donaria a través d’una actitud derivada de la justificació de les nostres pròpies mentides, i per acostumar-nos a viure en un ambient en què es discrimina la veritat en funció dels interessos personals.

 

Això pot passar quan no reflexionem sobre les fonts de les notícies que consumim o, en una visió més àmplia de les circumstàncies, quan apartem la mirada davant els punts de vista que ens desagraden. De vegades, fugim de tot això sense aturar-nos a pensar com es poden veure les coses des d’una altra perspectiva, simplement perquè no volem ser enganyats. Com si tot el que no coincidís amb les nostres idees es pogués catalogar de propaganda enganyosa.

 

Jason Stanley, en el seu llibre How Propaganda Works (2015), explica que cert tipus de propaganda autoritària pot destruir els principis de la confiança en la societat, minant així la democràcia. Però també és veritat que no tot ús del llenguatge que altera la realitat és una mentida. Sempre hi ha alguna cosa de veritat. Però, per abordar-la, és important tenir capacitat crítica i l’actitud d’acostar-nos-hi no amb desconfiança, sinó amb un esperit lliure que es reforça amb l’estudi acurat de la realitat.

 

Tot i que l’era de la postveritat hagi arribat al nostre temps amb una certa força, l’última paraula la tenen els usuaris o consumidors, persones lliures que poden decidir restablir el valor de la veritat. Això vol dir evitar la mentida, pròpia i aliena, i evitar acostumar-se a viure en circumstàncies en què la falsedat és una cosa usual. Deixar de banda qualsevol manera, per subtil que sigui, de faltar a la veritat.

 

Xarlataneria superficial

 

En una entrevista que va concedir al setmanari catòlic belga Tertio, el papa Francesc va fer referència a diverses d’aquestes qüestions. Especialment, va condemnar el mal que poden provocar els mitjans de comunicació que cauen en la difamació quan publiquen notícies falses. Amb la seva manera directa de parlar, el sant pare va explicar que la desinformació dels mitjans és un mal terrible, tot i que el que es digués fos cert, ja que el gran públic tendeix al consum indiscriminat d’aquesta desinformació. D’aquesta manera, va explicar, es pot fer molt de mal, i va assimilar aquesta tendència de consumir falsedats, i mitges veritats, a la coprofàgia.

 

Les paraules del Papa no són anecdòtiques i calen més profundament del que es pot observar a simple vista. Això s’aprecia més bé si comparem la coprofàgia amb el terme que es fa servir en anglès per designar un dels modes més subtils de tergiversació de la veritat, el bullshit. Aquest terme s’ha traduït a l’espanyol com charlatanería en l’obra del filòsof nord-americà Harry Frankfurt, i en català s’ha fixat com xarlataneria per la Neolosfera de la Universitat Pompeu Fabra.

 

Frankfurt va indicar, en el llibre Sobre la charlatanería (2013), que aquesta és menys intencionada del que podem pensar. Quan mentim ens concentrem per fer-ho, però la xarlataneria no requereix esforç perquè és inadvertidament espontània: simplement es descuida la presentació dels fets. El xarlatà manté clara la distinció entre la veritat i la mentida, però com que està despreocupat pel valor de la veritat, pot fer servir un fet per defensar una posició i la contrària.

 

El xarlatà no té intenció de tergiversar la realitat, sinó que no té intencions respecte a aquesta. La seva intenció se centra exclusivament en si mateix, en la superficialitat dels seus projectes o, com determinats mitjans o usuaris, en la seva pròpia propaganda. La mentida ha acaparat des de sempre la nostra atenció. Això és comprensible. L’acte de mentir presenta una malícia que ens repel·leix. Per dir una mentida cal tenir la intenció de dir-la. No és un simple descuit, cal treballar-la. Per al mentider la veritat té un valor en funció dels seus propis fins, d’aquí el seu interès per manipular-la. Però el xarlatà no en té cura, i amb aquesta actitud pot fer molt de mal, tal com passa en aquesta era de la postveritat.

 

La xarlataneria és contagiosa, indica Frankfurt. Part d’aquesta es pot haver estès fins a nosaltres com a consumidors d’informació quan no parem atenció a les notícies que podem propagar per les xarxes socials. Davant d’això, no estem eximits de responsabilitat per participar, d’alguna manera, en actes difamatoris, tot i que ens sembli que el que fem no és significatiu, o considerem que el que transmetem és cert. Quan això passa és perquè hem deixat de considerar que el llenguatge no és només vehicle de fets, xifres, estratègies, demostracions i refutacions, sinó també portador de valors. És important tenir en compte que el coneixement de la veritat i la mentida, tot i que és molt important, no defineix prou el que es necessita per fer justícia als altres, i per actuar amb veritable caritat.

 

La figura del xarlatà, estigui encarnada en algun mitjà que transmet notícies o en un usuari que les consumeix i redistribueix, és el màxim contribuent a la postveracitat: potencia la desconfiança i la tensió a la societat. Per això, l’important és reconèixer la rellevància de les coses a què es refereix la informació que tenim.

 

No tot ens pot ser igual. Reflexionar sobre si respectem la veritat, evitant manipular-la com ens vagi bé, permetrà que comencem a tornar-li el valor real.

 

* Martín Montoya Camacho és professor de Filosofia a la Universitat de Navarra. Una versión d’aquest article va ser publicat a la revista Palabra.