Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
“Viure”: mort i vida a Akira Kurosawa

“Viure”: mort i vida a Akira Kurosawa

Els grans amants del cinema clàssic japonès recordaran, sens dubte, el senyor Kanji Watanabe, el protagonista d’Ikiru (Viure), un film d’Akira Kurosawa estrenat el 1952. Resulta impossible oblidar l’emblemàtic actor Takashi Shimura, en el paper d’aquest funcionari gris de l’administració local, al qual ja només li queda un mes per batre el rècord de trenta anys sense faltar ni un sol dia a la feina.

 

No obstant això, la veu del narrador que presenta el protagonista en l’escena inicial i el primer quart d’hora d’un metratge que arriba a un total de cent quaranta-tres minuts són ben inquietants. En efecte, la misteriosa veu en off fa una afirmació del tot esgarrifosa: Watanabe, assegut al seu despatx de “cap de secció dels ciutadans”, estampant d’esma el segell oficial a les sol·licituds i les demandes que s’amunteguen sobre la seva taula, no està viu, sembla viu, però en realitat està mort.

 

Nosaltres, espectadors de les primeres dècades del segle XXI, acostumats a famoses sèries televisives com The Walking Dead, per exemple, en què apareixen un gran nombre de morts vivents, ens preguntem si el senyor Watanabe és en realitat un zombi, ansiós de llançar-se en el moment més insospitat cap a la carn fresca dels seus col·legues d’oficina. Però el guió d’Ikiru no segueix aquest camí, els personatges no tenen res a veure amb la morbositat dels cadàvers vivents. Què pot ser, llavors, el que li ha passat a Watanabe? ¿Per què, tot i que sembla viu, “aquest home està mort des de fa més o menys vint anys”, com sentencia el narrador?

 

Ja en els primers compassos del film vam rebre algunes pistes. L’ancià funcionari experimenta molèsties contínues a l’estómac, per la qual cosa decideix anar a l’hospital. Allà rep irònicament un diagnòstic fatal –encara el·líptic– per part d’un metge especialista. Tot just li queden sis mesos de vida a causa d’un càncer d’estómac en fase terminal. A Watanabe, per tant, li toca afrontar dues morts en lloc d’una. La primera mort encara ens resulta enigmàtica, ja que ni tan sols ell mateix sospita que fa més de vint anys que té una existència cadavèrica. La segona, la mort a causa d’una malaltia incurable, li acaben d’anunciar.

 

El fotograma que encapçala el nostre text recull precisament l’instant mateix de la revelació fatal. El rostre atònit i paralitzat de Watanabe posa de manifest sens dubte el pànic que sent davant la certesa d’una mort imminent. Però hi ha alguna cosa més. En el rostre de Watanabe no es llegeix únicament l’angoixa de qui sap que morirà, sinó la profunda perplexitat de qui adverteix sobtadament, gràcies a un moment de clarividència fulgurant, que morirà sense haver viscut encara. Potser podria aplicar-se al nostre protagonista el diagnòstic que ens ofereix Pablo dOrs a la seva Biografia del silenci: “Ens batem en duels que no són els nostres. Naufraguem en mars pels quals mai hauríem d’haver navegat. Vivim vides que no són les nostres, i per això morim desconcertats. El que és trist no és morir, sinó fer-ho sense haver viscut”.

 

En efecte, Watanabe ja està mort, perquè està espiritualment o biogràficament mort, i ara només li queda el segon toc d’alerta de la mort corporal o biològica. És com si la mort, aquesta deessa d’ulls fatals, es presentés amb un doble rostre. David Foster Wallace, a L’aigua és això, un cèlebre discurs en una cerimònia de graduació a la Universitat de Kenyon, afirma que bona part dels suïcides que es treuen la vida amb armes de foc “en realitat ja estan morts molt abans de prémer el gallet”, de manera que també per aquest novel·lista anglès –que va acabar tràgicament amb la seva vida a l’edat de quaranta-sis anys– era possible estar mort abans d’estar mort.

 

Els que han vist Ikiru saben de quina manera Watanabe es llança a fer alguna cosa que podria ser descrita com el tràgic intent de “viure abans de morir”, de trobar en pocs mesos, el que se li ha escapat per complet en setanta llargs anys. En aquest intent una mica esbojarrat Watanabe rejoveneix, fins i tot s’infantilitza, arriba a actuar ridículament com un adolescent que transgredeix els límits per provar el gust d’allò prohibit, encara que no hi trobi el que busca amb desesperació. Potser el que desitja, en el fons, és tornar a néixer, entrar d’una vegada a la vida.

 

Néixer a una nova vida, a una manera d’existir més plena, és una crida que tots sentim alguna vegada, en forma d’inquietud vaga o urgent. Però, en què consisteix viure? ¿Com podem determinar el contingut d’aquesta Vida amb majúscula per a la qual també estem fets i que la consciència de la mort sotmet a examen? ¿Com podem trobar la fórmula d’aquesta existència més autèntica que ens reclama inexorablement com l’única cosa que justifica haver rebut l’alè vital? Per la meva banda, confesso que em sento veritablement viu quan escric, i per això em connecto quan puc a la ploma i al paper, però, i després?

 

El problema llavors, ja no és si Watanabe estava mig mort abans de morir, sinó més aviat, si tu –que llegeixes aquest text– i jo –que estic mirant d’escriure’l– podem negar rotundament que la nostra existència sigui somorta, que fa temps que habitem biogràficament a la ultratomba de la vida. “Èdip, encara que et veig una mica atrafegat en multitud de quefers, tens la seguretat d’estar realment viu?”, podria preguntar-nos l’esfinx, renascuda fa un instant a la nostra esquena.

 

I si, com Watanabe, ens llancéssim a la recerca de l’essència fugitiva de la vida, on podríem trobar-la? On caldria mirar, a qui caldria escoltar per trobar les claus que permetessin desxifrar aquest misteri? A quin oracle recòndit acudiríem, a quin savi profeta demanaríem consell, en quin text sagrat buscaríem inspiració, a quin poeta ens confiaríem? Potser dirigiríem la nostra mirada a la naturalesa, buscant-hi la intuïció de l’infinit, o ens aturaríem en la contemplació d’un rostre estimat, en el tacte d’una mà amiga, en una conversa profunda, en el gest últim d’un moribund, en un record. Probablement en cada un d’aquests llocs fora possible trobar una indicació valuosa de la vida que podríem viure, si ens decidíssim a això.

 

Però perquè qualsevol d’aquestes petites epifanies pugui manifestar-se portant el seu missatge, la seva petita revelació, necessitem silenci, recolliment, solitud, pau. Referent a això, sembla alliçonador el cas de Henry David Thoreau, que se sentia un foraster a la vida civilitzada i que el 1845, a l’edat de 28 anys, va decidir abandonar la ciutat, i refugiar-se en una petita cabana, realitzada amb les seves pròpies mans, al costat del llac Walden, prop de Concord (Massachusetts). Allà va viure durant dos anys, dos mesos i dos dies, en completa solitud i prestant atenció únicament a l’essencial, ja que no desitjava que se li escapés la vida de les mans, presa d’una distracció interminable. Acabem, doncs, amb les seves paraules: “Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament; afrontar solament els fets essencials de la vida, i veure si jo no podia aprendre el que havia d’ensenyar, no fos que quan m’hagués de morir descobrís que no havia viscut. No volia viure el que no fos vida; és tan car el viure”.

 

Coda final

 

Watanabe troba per fi la vida, la veritable vida, en un lloc inesperat, ignorat per la màquina burocràtica i el seu laberint de seccions que no porten enlloc. Però no desvelarem on exactament, això caldrà preguntar-ho a Kurosawa.

 

* Xavier Escribano és professor de la Facultat d’Humanitats (UIC Barcelona).

 

__________

 

Bibliografia

 

  • D’Ors, P., Biografía del silencio, Siruela, Madrid, 2015.
  • Puigdomènech, J., Expósito, A., y Giménez Soria, C., Akira Kurosawa. La mirada del samurái, Ediciones JC, Madrid, 2010.
  • Thoreau, H. D., Walden o la vida en los bosques, (trad. J. Alcoriza y A. Lastra), Cátedra, Madrid, 2008.
  • Wallace, D. F., Esto es agua, Random House, Barcelona, 2014.

 
 
Joc i aprenentatge