Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Art
El Brindis

El Brindis

Quan estudiava a la universitat, per una assignatura de guió cinematogràfic, havíem de fer una pràctica que em va semblar molt interessant: mostrar conflictes personals a través de diàleg. Això, que a primera vista ho pot semblar, no és senzill. Gens ni mica. Mirem, per exemple, un diàleg imaginari entre dos antics amics:

 

– Estic molt cabrejat amb tu perquè em vas trair, emportant-te a la noia dels meus somnis.

– Deixa’m que t’expliqui…

– ¡No! ¡Ves-te’n!

– etc…

 

Podrà ser més o menys dramàtic, però té poca força.

 

Un grup de classe, durant aquella pràctica, va plantejar el següent: un joc de taula entre amics, entre els quals hi ha aquests dos. Cadascú havia de donar pistes sobre una pel·lícula que havia pensat, i els altres l’havien d’endevinar. Els títols que anaven sortint tenien a veure, cada vegada més, amb aquella història de traïció, que es mostrava, a poc a poc, amb la reacció, per moments més i més encesa, dels dos antics amics.

 

Amb els diàlegs –els bons diàlegs, ben construïts, ben escrits– es poden mostrar uns conflictes brutals, amb molta subtilesa.

 

En aquest sentit, el guió de El Brindis és de 10. Heus aquí el motiu d’aquesta introducció: escrit per Frank Bayer, la història que et presenta El Brindis, al principi et desconcerta, perquè no saps molt bé què està passant; però, a poc a poc, amb les anades i vingudes a antics records, amb les frases punyents d’un personatge a l’altre, et va contant una història que té molta força. Perquè, com si d’un drama shakesperià es tractés, hi ha enveges, odis, amor, amistat, traïció i filldeputisme (molt), somriures i plors. I misèries. Moltes misèries de les que som capaços, els homes i les dones, quan l’únic que ens guia és un immens afany de poder. I corrupció i clavegueres.

 

I és que El Brindis parla de la història de l’Ernest (Xavier Mercadé) i en Mateu (Ivan Bustos). Aquest, un pintor en hores molt baixes i l’altre, un polític amb un futur prometedor, a poques hores de convertir-se en l’alcalde més jove de la ciutat, possiblement amb àmplia majoria. Els dos havien estat grans amics i, deu anys després d’haver trencat aquella amistat, en Mateu l’ha trucat, sense més explicacions que veure’l abans de les eleccions: li vol donar un missatge, que remourà vells records –feliços, alguns, i no tant, d’altres– i pot canviar el rumb de la història dels dos.

 

Dirigits per Cristina Cervià, Mercadé i Bustos donen vida i força a dos personatges, que ja coneixem o n’hem sentit parlar. Tan vius, com grisos: podrits per dins. O no, que l’obra et demana no jutjar: potser perquè és un mirall? Amb llur interpretació, els dos actors saben fer-te dubtar, compadir-te i odiar a la vegada. Així, et van ficant amb art, a poc a poc, en el seu personatge, i sorprenent-te en cada un dels girs. I hi ha temps per riure, i temps per reflexionar.

 

Perquè estem davant d’una història dura –no apta ni pels més joves i menuts, ni pels no disposats a sentir un munt de paraules malsonants–, però que, malauradament, és molt actual. Una història necessària que et fa qüestionar molts comportaments i actituds –personals o no– que haurien de canviar…, si volem ser més humans, és clar.

 

El Brindis és una producció del jove grup de teatre gironí La Gàrgola. Porta uns mesos donant voltes i triomfant per Catalunya, i ara ha plantat la tenda a Barcelona, de la mà del Teatre Gaudí Barcelona, fins el 24 de febrer. Val la pena. Encara que només sigui per veure els matisos interpretatius d’aquest gran duet teatral i per sortir del teatre adonant-te que sí és possible un brindis diferent.

 
 
La Casa Gralla