Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
El regal més gran: el perdó

El regal més gran: el perdó

Des de fa uns anys, el director de cinema Juan Manuel Cotelo s’ha convertit en un expert en el gènere documental de temàtica religiosa. Va començar amb un senzill drama, El sudor de los ruiseñores –efectiu, tot i que res de l’altre món–, però anys després va despuntar amb La última Cima, Mary’s Land y Footprints. Expert en aquest gènere, dic, però més encara en el com vendre’l: distribució segons demanda. És a dir: no estrena “a la babalà”, i a veure si hi ha sort, sinó mesuradament, i a veure si la demana més gent. Així ha triomfat amb les anteriors: d’entorn a deu sales, a acabar exhibint-se en més de cent, a tot Espanya. I després, en diversos països d’Europa, i a Amèrica i…

 

Aquesta vegada, el regal més gran és el perdó: ¿Existeix l’amor, més enllà de l’odi, tan habitual en el nostre món? És possible perdonar i/o acceptar el perdó, malgrat el que sigui? Aquest és el plantejament. I per “malgrat el que sigui”, s’entengui realment això: el que sigui. El pitjor que un es pugui imaginar: malgrat haver estat integrant de l’IRA que ha posat diverses bombes a la city londinenca i, per tant, matat a més d’una persona; la que ha perdut dues cames i tres dits de la mà perquè ETA va posar una bomba al cotxe de la seva mare; el marit que espera cinc pacients anys a què torni la seva dona, que li és infidel amb un altre; els membres d’algunes de les guerrilles de Colòmbia que té molts assassinats en el seu desgraciat currículum… Tots aquests personatges tenen en comú que o bé han perdonat, o bé han demanat perdó. Que no és gens senzilla ni una cosa, ni l’altra.

 

Cotelo planteja la pel·lícula al seu estil. Com fa Michael Moore en els documentals, el realitzador madrileny “entra” en la seva pel·lícula, però ell no per acusar, sinó per descobrir amb l’espectador, sembrant optimisme.

 

El mayor regalo entra en una història de ficció, on Cotelo és director d’una pel·lícula de l’Oest. És a punt de filmar l’escena final, però no pot acceptar que acabin matant-se, motiu pel qual decideix canviar el guió sobre la marxa: buscar un final feliç. Però feliç de veritat: en el qual  ningú mati a ningú. Acusat de ser un il·lús, decideix buscar històries que demostrin que sí que és possible. I viatja a França, a Anglaterra, a Colòmbia, a Mèxic, a Ruanda i a Espanya, per conèixer de primera mà a aquestes persones que viuen felices, gràcies al fet que han sabut perdonar i, com diu Irene Villa, après de la seva mare, “tallar el cordó umbilical que et lliga amb el terrorista”.

 

Cadascun dels personatges als quals Cotelo entrevista són protagonistes d’unes històries tan dures, tan reals i increïbles alhora, tan humanes i sobrenaturals que cadascuna per si sola podria servir per al guió d’una pel·lícula sencera. Són històries que gairebé diria “es palpen”, de tant emotives. És una pena no conèixer-ne més coses: suposo que caldrà esperar els “extres” del DVD. En aquest sentit, potser es podria culpar al realitzador d’haver-se entretingut massa en la part còmica de ficció, que la broma pot arribar a fer-se una mica pesada i repetitiva. Ara bé: em sembla que ningú no podrà dir-li que peca de poca originalitat.

 

Sigui com sigui, val molt la pena dedicar un temps a aquesta pel·lícula. “Que comenci la festa!”, que diu Cotelo: “És la festa del perdó”.

 

A qui la vegi, estic convençut que, si més no, no el deixarà indiferent. Perquè el que planteja és molt impactant: ¿Perdonaries al teu veí –el convidaries a sopar a casa, li donaries una abraçada–, quan saps que ha matat els teus cinc fills durant el genocidi de Ruanda, només perquè suposadament són d’una raça diferent? Juan Manuel Cotelo mostra que hi ha algú que sí que ho ha fet. I té molt de mèrit.