Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
Hitchcock/Truffaut. Explorar l’ànima

Hitchcock/Truffaut. Explorar l’ànima

La paraula és un canal etern per fer brollar el millor i també el pitjor de la creativitat artística. Quan les paraules sorgeixen del diàleg reflexiu, el que n’obtenim és un fresc en què cobren vida els posicionaments sobre la base del contrast d’idees i la interpel·lació d’arguments. No obstant això, l’entrevista més famosa de la història del cinema és principalment una lliçó de cinema; probablement la millor que qualsevol crític o cinèfil podrà rebre mai.

 

Hem de situar-nos a finals dels anys cinquanta. Una autèntica revolució sacsejava els fonaments del cinema francès, amb l’aparició d’una sèrie de joves creadors que combatien l’anquilosament del cel·luloide gal a través d’una sèrie de propostes que en renovaven el llenguatge i el fons temàtic. Eren directors entusiastes i trencadors que estaven canviant la manera d’entendre i veure el cinema a través d’una fórmula estilística innovadora. Sorgits de les pàgines de Cahiers du Cinéma, on treballaven com a crítics, constituïen una nova generació d’estudiosos del setè art que, quan van tenir-ne l’oportunitat, van insuflar modernitat a les seves creacions des del coneixement i el respecte exquisit per les obres de realitzadors importants, en qui trobaven uns traços de genialitat que els resultaven extraordinàriament inspiradors. Amb el temps, al seu moviment se’l va anomenar Nouvelle Vague i entre els que en van formar part hi ha els mítics noms de Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Éric Rohmer, Jacques Rivette, Agnès Varda, Louis Malle i François Truffaut.

 

Truffaut era potser el més apassionat i visceral de tots. Amb només tres pel·lícules fetes i menys de trenta anys, ja havia signat una autèntica obra mestra: Les Quatre Cents Coups (1959). No obstant això, les inquietuds del jove cineasta anaven més enllà dels seus projectes constants, ja que la passió cinèfila que atresorava el conduïa constantment cap a la revisió d’altres cinematografies i, en particular, se sentia atret per la tasca d’alguns dels grans colossos de Hollywood com John Ford, Howard Hawks i Alfred Hitchcock. Per la carrera d’aquest últim sentia una fascinació especial, que es va veure incrementada quan va tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo, juntament amb Claude Chabrol, durant la promoció de la pel·lícula To Catch a Thief (1955) a Canes.

 

Tots dos entrevistadors treballaven en un article sobre Hitchcock per Cahiers du Cinéma, però Truffaut va considerar que aquell reportatge es quedava curt davant la magnificència del personatge. En els anys posteriors va continuar quedant-se aclaparat amb el mestratge del director en títols com Vertigen (D’entre els morts) (Vertigo, 1958), Perseguit per la mort (North by Northwest, 1959) i Psicosi (Psycho, 1960). Davant el que considerava autèntiques obres mestres, mostrava perplexitat quan la crítica nord-americana continuava considerant Hitchcock un director lleuger que creava obres entretingudes amb poc fons. Ferit pel que jutjava com una injustícia atroç, Truffaut va decidir escriure una carta al mestre, en la qual, a més de fer-li grans lloances, li proposava una llarga entrevista en què la tasca del realitzador seria la gran protagonista. Hitch va agrair enormement les paraules de Truffaut i va acceptar l’oferta.

 

Així va ser com el director francès va viatjar a Los Angeles juntament amb el fotògraf Philippe Halsman, a qui va encomanar la tasca de documentar gràficament la trobada. Truffaut volia reivindicar la figura de Hitch més enllà de la seva imatge de director amb èxit a la taquilla. Pretenia explorar la seva carrera per mostrar al públic americà que Alfred Hitchcock era el millor director del món. Durant vuit dies del mes d’agost del 1962, Truffaut va entrevistar el realitzador britànic en unes dependències dels estudis Universal. A la sala només hi va haver dues persones més: Philippe Halsman i la traductora Helen Scott. Van ser gairebé cinc-centes preguntes i un total de vint hores de gravació, en què el francès va aconseguir un alt grau de complicitat amb el seu idolatrat. Va arribar fins a la base de les seves motivacions fílmiques i va descobrir un nou escenari que fins llavors s’havia explorat poc: l’ofici del director.

 

No era fàcil aconseguir que els grans directors de l’època s’obrissin a explicar el significat del seu cinema. Ells sempre deien que era el públic el que veia aspectes de la pel·lícula i els interpretava. Els directors tractaven que la pel·lícula sortís el millor possible i no pensaven en altres coses. No obstant això, aquesta era la resposta estàndard que donaven a la premsa del sector. Hi havia una sèrie de reflexions que es guardaven per a un altre tipus de converses que no tenien res a veure amb la promoció de les pel·lícules. El gran èxit de Truffaut va ser aconseguir que Hitchcock li confessés amb profusió les seves fílies i fòbies, a més de les pautes del seu llenguatge cinematogràfic des dels inicis, al cinema mut. Els clàssics sonors a Anglaterra i els grans títols realitzats a Hollywood poblen les pàgines següents i il·lustren els emblemes de la seva carrera. Hitchcock va aprendre l’ofici quan la càmera havia d’ajudar l’expressió dels intèrprets en absència de diàleg. Aquesta manera de narrar visualment va impregnar l’estil del director, que després en va fer un savi ús a través de seqüències amb càmera subjectiva, que contribuïen a generar el suspens que tant va caracteritzar la seva filmografia.

 

Finalitzada la ronda de sessions, l’amistat que es va establir entre tots dos es va perpetuar en el temps. Van continuar enviant-se cartes, compartint experiències de rodatge en els films respectius, i fins i tot hi va haver visites a París per part de Hitchcock i la seva dona, l’essencial Alma Reville. El llibre que recollia les sessions es va publicar el 1966 amb el títol original de Le Cinéma selon Alfred Hitchcock, tot i que aviat se’n va generalitzar l’encapçalament en anglès. Hitchcock / Truffaut està considerat el millor llibre que s’ha escrit sobre didàctica de cinema. Amb el pas dels anys, s’ha convertit en un text de referència absoluta per a realitzadors tan diversos com Peter Bogdanovich, Martin Scorsese, Paul Schrader, Olivier Assayas, David Fincher, Richard Linklater, Wes Anderson, Kiyoshi Kurosawa i James Gray, per esmentar-ne només alguns.

 

Valent-se d’aquesta repercussió, el documentalista Kent Jones construeix una obra que recull els principals passatges de l’entrevista, amb el so directe dels protagonistes, i ho va intercalant amb seqüències immortals de la carrera de Hitchcock mentre aprofita hàbilment els testimonis dels directors esmentats anteriorment per elaborar un retrat honest i brillant del mestre del suspens. No obstant això, Jones va més enllà de la translació del llibre en imatges. Aprofundeix en la visió contemporània del mite i elabora un producte final que desborda cinefília. Finalment, aconsegueix que el documental sigui una reivindicació de l’ofici de director i homenatja de manera sincera dos grans realitzadors que, des de diferents òptiques i concepcions, van fer més gran el setè art. El documental es tanca amb una frase que és el millor exemple del que Truffaut volia aconseguir:

 

“Jo crec, senyor Hitchcock, que vostè utilitza les trames de misteri i suspens com a excusa per explorar l’ànima humana”. I el mestre respon: “Així és”.

 
 
Resucitado