Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
Interstellar: entre l’amor i la ciència

Interstellar: entre l’amor i la ciència

En un futur no gaire llunyà el planeta Terra s’haurà convertit en un lloc inhabitable per a la humanitat. L’única opció de supervivència passa per fer un perillós viatge a través d’un forat de cuc interestel·lar, situat a prop de Saturn. Aquest fenomen còsmic, presumptament creat per una entitat superior, dobla l’espai temps i acosta mons potencialment habitables a tot aquell que s’hi introdueixi. Aquesta és la missió que rep un expilot i pare de família anomenat Cooper (Matthew McConaughey). La devoció que sent pels fills es posarà a prova quan no tingui més remei que emprendre un arriscat periple cap a allò desconegut.

 

Amb Interstellar, Christopher Nolan puja un nou esglaó en la seva brillant trajectòria. En aquesta ocasió, construeix un film de ciència-ficció tremendament exigent i dens pel que fa al contingut. I es planteja un repte d’enorme dificultat: conciliar la tecnologia i les complexes teories físiques amb l’humanisme i els sentiments més profunds. Molts ho han intentat amb resultats desiguals. Stanley Kubrick va realitzar una obra mestra amb 2001 (1969), però va crear un film desapassionat, intencionadament dotat d’una fredor enorme. Altres van aconseguir peces de gran valor, però es van oblidar el ritme i la tensió narrativa pel camí. Nolan obté una barreja emocionant, commovedora i molt potent visualment. Amb cada pel·lícula demostra que continua evolucionant com a cineasta i es planteja reptes de més dificultat, tant des del punt de vista tècnic com argumental. La pregunta és… ¿serà capaç de seguir trobant temes que l’apassionin fins a tal punt i de manera tan continuada en el futur? Esperem que la resposta sigui afirmativa perquè el cinema necessita professionals amb aquesta gran capacitat artística.

 

El primer aspecte que em crida l’atenció de la pel·lícula és la indissimulada connexió amb John Steinbeck i El raïm de la ira. El que sembla que viu el planeta, globalment, és una extrapolació massiva del Dust Bowl que va colpejar l’Oest Mitjà americà a principis dels anys 30, i que va contribuir a l’èxode massiu de població cap a la daurada Califòrnia. Nolan reprèn aquesta premissa localitzada per vestir un punt de partida argumental, però és inevitable recordar aquestes imatges de drama rural i halo de pobresa en les fantàstiques escenes en els camps de blat de moro i a la granja on habita la família de Cooper. Nolan demostra la seva habilitat per donar entrada a formats diversos dins de les seves pel·lícules. En aquesta ocasió, incorpora el format documental afegint testimonis que parlen sobre les tempestes de sorra i les seves repercussions en moments concrets. Em sembla un encert total fer servir aquest recurs, ja que reforça el contingut humà i connecta l’espectador amb la fibra sensible de la història.

 

Resulta interessant veure com la innocència i el naturalisme dels primers moments de la pel·lícula, fonamentalment familiars, contrasten amb el desenvolupament posterior. En algun moment es troba a faltar una presència més important del context general del planeta. Hauria estat interessant saber què ha passat amb les grans ciutats o quina ha estat la nova política que s’ha implantat entre les diferents nacions a l’hora d’enfocar la supervivència a amenaces tan greus. Tanmateix, això no ennuvola el sentiment general cap a la cinta perquè es donen a conèixer certs detalls interessants que ens permeten fer-nos-en una idea genèrica sense pertorbar la trama central. Aquesta és una pel·lícula de base intimista que es desenvolupa sobre un marc infinit. Mantenir aquest principi bàsic enmig de grans seqüències, situades en mons desconeguts, és una cosa molt difícil d’aconseguir sense perdre l’enfocament. Nolan ho aconsegueix. Fins i tot els més crítics amb la pel·lícula reconeixen aquest aspecte.

 

La reivindicació de la figura de l’explorador, arrelada des de sempre en l’espècie humana, també resulta un altre element interessant. Quan tot es circumscriu a la rendibilitat, a la immediatesa, i es descarta l’aportació que suposa per al coneixement científic l’exploració de l’espai, es cau en un error greu. La gran majoria de les noves tecnologies mèdiques es deu al desenvolupament previ per a les missions espacials.

 

En l’esforç per conjugar sentimentalisme i ciència, Nolan aposta per dotar les naus espacials d’un aspecte espartà, únicament funcional. No veurem grans panells de pantalles, ni controls que poden salvar el món només pitjant-los. Tot aquest entorn necessari se supedita a la trama humana principal i a l’actuació dels personatges. Aquí és on trobem el to del film: l’austeritat d’escenaris tècnics és el fons imprescindible perquè l’atenció se centri en els personatges i les seves reaccions. On s’havia d’exposar més era en la visualització del forat de cuc i de Gargantua, el misteriós forat negre que envolta els tres planetes potencialment aptes per a la vida.

 

La caracterització dels robots de la pel·lícula és un altre dels aspectes que sobresurten. S’hi bolca l’habitual raonament lògic que se’ls suposa, però l’al·licient és la incorporació adequada de l’humor en bona part de les seves intervencions. Aquí és on m’agradaria referir-me a l’evolució que detecto en Nolan com a director i guionista. Habituats a la seva pompositat, l’obsessió manifesta pel temps i la sobrietat manifesta en els diàlegs, ara veiem com comença a incorporar, cada vegada amb més afany, notes humorístiques de qualitat que afavoreixen el relat. La inserció d’aquests apunts, que també conreen altres personatges, influeix que es produeixi una connexió més forta amb l’espectador, a qui li resulta fàcil quedar-se aclaparat davant l’espectacle visual. Ara, a més de la magnificència, el director angloamericà demostra que comença a escapar-se d’aquest encasellament que alguns li adjudiquen en catalogar-lo com un Malick avançat i mainstream.

 

En el cicle final de la cinta, assistim a la seqüència que té lloc a l’interior de Gargantua. Allà, aquestes entitats còsmiques que no són altres que la humanitat avançada, han creat un espai en cinc dimensions on el temps no és lineal. Dins s’oculten les dades de la singularitat física que pot resoldre l’equació gravitatòria i, per tant, permetre l’evacuació massiva de la població de la Terra. En aquesta màgica seqüència que connecta Cooper amb un dels seus moments més íntimament dolorosos, es produeix una contacte, més enllà del temps i l’espai, que expressa el principal missatge de la cinta: l’amor pot ser el motor de la ciència.

 

Per tot això, penso que Interstellar és una cinta valenta i arriscada. Trasllada una trama densa i complexa a una pel·lícula amb voluntat d’arribar a un espectre de públic ampli. I això la fa mereixedora d’un gran reconeixement.