Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
La diversitat dels Gaudí

La diversitat dels Gaudí

Els Premis Gaudí tenen la virtut de recollir i reconèixer la diversitat de les tendències cinematogràfiques del nostre país. Pel·lícules que acostumen a quedar-se fora de les nominacions als Goya –principalment per tenir una dimensió industrial més petita, ja que els premis de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, llevat de comptades excepcions, s’acaben lliurant a pel·lícules “grans”–, solen ocupar un lloc més que privilegiat en la nit del cinema català.

 

No pretenc obrir un debat sobre els motius pels quals es dóna aquesta situació, que té a veure, també, amb els requisits que han de complir les produccions per poder ser elegibles per uns i altres premis, sinó més aviat volia apuntar la importància que existeixin uns guardons que reconeguin aquest altre tipus de cinema, que no necessàriament s’ha produït sota imperatius comercials, i que, no obstant, ha viatjat pels principals festivals del món i/o ha obtingut una repercussió més que considerable, en els cercles pels que es mou la crítica internacional.

 

Enguany, en la categoria de Millor Pel·lícula han estat nominades quatre propostes que, d’alguna manera, representen alguns dels senders més interessants per on transita el cinema produït al nostre territori. D’una banda, la pel·lícula Barcelona, ​​nit d’hivern de Dani de la Orden, una proposta de ficció el to i la narrativa de la qual s’emmarca en la fornada de cineastes que han sortit de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya). En aquesta història, el director català segueix els postulats d’un tipus de ficció que, allunyant-se del realisme social que durant una època va semblar l’única via de connexió amb el públic del nostre país, crea ponts amb una àmplia audiència a través del drama i l’humor de tall positivista.

 

D’altra banda, ha estat nominada L’adopció de Daniela Fejerman, un melodrama familiar que enllaça amb un cert tipus de cinema que manté punts de contacte amb la televisió o, més concretament, amb la ficció serial de la petita pantalla i les transferències de la qual traspassen el que és purament narratiu. La pel·lícula de Fejerman, sense ser petita en la seva dimensió econòmica, persegueix una temàtica intimista desproveïda d’una intencionalitat èpica, cosa que es tradueix en una segmentació més especialitzada del públic a qui es dirigeix.

 

La tercera pel·lícula nominada la màxima categoria als Gaudí ha estat Un dia perfecte per volar de Marc Recha, un dels cineastes més personals que ha donat el cinema del nostre país, i les pel·lícules del qual han tingut repercussió en festivals de primera categoria com Cannes o Locarno sense que això s’hagi traduït amb grans resultats de taquilla. Recha, a qui hem de considerar el cineasta fundacional del corrent paisatgístic en el nostre cinema, juntament amb el José Luis Guerín d’En construcción (2001), el cinema radical d’Albert Serra i, ara també, el nou cinema de Lois Patiño, posa sobre la taula, amb sensibilitat i tenacitat, la importància que té el paisatge en el cinema a l’hora de construir la nostra identitat. És per això que les seves pel·lícules carreguen amb una responsabilitat inèdita en la nostra cinematografia i malgrat que les cinematografies més importants del cinema europeu, com la francesa i la italiana, ja es van encarregar d’aquesta qüestió durant la modernitat, a partir de la Nouvelle Vague i del Neorealisme italià.

 

Finalment, l’última pel·lícula nominada ha estat El camí més llarg per tornar a casa del debutant Sergi Pérez. Una sorpresa que podria arribar a ser un revulsiu en la nostra cinematografia, tant pel que fa a la qüestió econòmica, com a la proposta narrativa. D’una banda, la pel·lícula de Pérez va ser finançada a través d’una campanya de micromecenatge i, per això, va haver de ser rodada en tres períodes diferents: tres setmanes de rodatge separades entre si per sis mesos. Una circumstància que, sens dubte, va marcar el caràcter de la pel·lícula. D’altra banda, la proposta artística de Pérez és d’allò més engrescadora: té com a referent estètic el cinema indie dels Estats Units, sense renunciar a la idiosincràsia del nostre paisatge, els nostres actors, la nostra llengua. Aquesta dualitat és la que ha permès que El camí més llarg per tornar a casa hagi estat present en els circuits de festivals més importants del món i, al mateix temps, hagi aconseguit connectar amb un públic majoritari aguantant quatre mesos a la cartellera de cinemes comercials .

 

Comptat i debatut, doncs, mentre que en els Premis Goya la categoria de Millor Pel·lícula és disputada per cinc pel·lícules “grans” (A cambio de nada, La novia, Nadie quiere la noche, Truman y Un día perfecto), als Gaudí competeixen dues pel·lícules “grans” i dues “petites”.

 

Una oportunitat perquè el gran públic pugui conèixer la rica diversitat de tendències cinematogràfiques que es produeixen al nostre país.

 

* Anna Petrus és professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació de UIC Barcelona

 
 
Steve Jobs