Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
«Nebraska». Viatge de redescobriment

«Nebraska». Viatge de redescobriment

Es diu que la vellesa, entre moltes altres coses, altera la percepció de la realitat i rebaixa el sentit comú de les persones. Tots els objectius i propòsits no complerts al llarg d’una vida cobren un nou sentit en la persona anciana. Alguns es llancen a objectius improbables només per demostrar que són capaços de seguir al peu del canó. D’altres pretenen assenyalar, inscrivint-se a determinades quimeres, que la guinda final de la seva vida es pot aconseguir fins a l’últim moment. En qualsevol cas, sortir del marasme, de l’autocomplaença i la rutina, pot ser enormement positiu però tot s’ha de fer amb mesura i equilibri per no cometre imprudències.

 

Totes aquestes característiques les reuneix àmpliament Woody Grant (Bruce Dern), un veterà jubilat de Billings (Montana). Després de rebre una carta en la qual se’l declara guanyador d’un milió de dòlars si viatja a Lincoln (Nebraska) i se subscriu a unes revistes, es llança a una aventura irracional per obtenir el que ell creu haver aconseguit. Després de diversos intents de fer aquest viatge de forma individual i caminant, el seu fill petit, David (Will Forte), s’ofereix a portar-lo fins a aquesta ciutat en comprovar que no hi ha forma de convèncer el seu pare de l’engany que òbviament s’oculta darrere de la carta. Així doncs, pare i fill inicien un viatge pel mig oest nord-americà. Aquesta part del film ens depara una road-movie tragicòmica i brillant. El viatge acaba sent un periple en què un fill redescobreix el seu pare a través de fets del passat que afloren a mesura que Woody torna als llocs on va néixer i va viure.

 

Alexander Payne ha demostrat, al llarg de la seva carrera, una gran facilitat per tractar temes d’emoció profunda i sentimentalisme. És un hàbil disseccionador de l’essència humana i de les relacions interpersonals però, en aquesta ocasió, puja un esglaó més en aconseguir que sentim empatia, des del primer moment, amb la creuada boja de Woody i amb les seves sortides de to constants. Gràcies al guió precís del debutant Bob Nelson i a la calmada, evocadora, i atenta mirada de Payne, descobrim que sota la pàtina d’obsessió malaltissa i vulnerabilitat extrema de Woody, es troba un home que va fer moltes coses ben fetes al llarg de la vida però que normalment va pagar els plats trencats en diverses situacions. David Grant no només entén millor el seu pare en finalitzar el film sinó que hi estableix una connexió que no hauria obtingut si hagués seguit els consells inicials que el conduïen a ingressar el seu pare en una residència geriàtrica. I aquest és el valor fonamental d’un film humanista i emotiu que demostra, una vegada més, que la paciència i la comprensió són valors inalterables que no hem de perdre en una societat que evoluciona imparablement cap al triomf de la rapidesa, de l’immediat, l’èxit o el fracàs en qüestió de minuts.

 

Nebraska és una pel·lícula gairebé poètica gràcies també a les desolades i atractives localitzacions de rodatge que es veuen constantment realçades per la selecció de plans esplèndida que tracten de ressaltar la profunditat de camp. La direcció de fotografia de Phedon Papamichael, en blanc i negre, resulta un acompanyament encertat a la trama argumental. Embelleix la posada en escena i dota les escenes d’un toc icònic. El llenguatge narratiu i el visual casen esplèndidament i creen una simfonia d’acords perfectes.

 

Cal destacar, també, les interpretacions esplèndides de l’elenc principal encapçalat per un Bruce Dern excels, que és capaç de deixar enrere la seva estela de personatges convulsos per dotar Woody de la irracionalitat calmada que tant distingeix el personatge. June Squibb, actriu que va debutar al cinema als anys noranta amb seixanta anys, destaca perquè compon un personatge que és tot el contrari de la parsimònia del seu marit. L’esposa el coneix perfectament i sap què és el que ha de fer per posar-lo en marxa i protegir-lo, més enllà dels improperis que pugui deixar-li anar verbalment. I, finalment, cal fixar-se en l’observador dels esdeveniments: Will Forte (actor habitual de comèdia), que compon un personatge amb el qual tots podem identificar-nos quan compartim temps amb els nostres pares o avis. Si decidim acostar-nos als nostres ancestres, amb voluntat oberta i positiva, podem veure’ns en situacions que, sense assemblar-se a les que protagonitza Woody, sí que comparteixen un sentit general de contrast intergeneracional. Un contrast que, de vegades, pot resultar difícil però que gairebé sempre és constructiu, si se li dóna una oportunitat. I, de vegades, val la pena prescindir de l’individualisme imperant per apropar-se al que representen els valors humans autèntics.