Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
Oblivion: lluitant contra l’oblit

Oblivion: lluitant contra l’oblit

Any 2077. Han transcorregut sis dècades des que la humanitat es va enfrontar a una raça alienígena invasora. Amb la destrucció de la Lluna, els alienígenes van provocar tota mena de fenòmens meteorològics extrems que van arrasar grans superfícies del planeta. Els humans van contraatacar amb armes nuclears i les condicions per a la vida futura van empitjorar dràsticament. A l’amarga victòria la va seguir una evacuació gradual de la població supervivent cap a Tità. Només un tècnic de manteniment, Jack Harper, i la seva ajudant de comunicacions, Vicka, romanen a la Terra. Es troben en les últimes setmanes d’una missió que consisteix en la cura dels drons que protegeixen les màquines extractores d’aigua marina. El processament de l’hidrogen és essencial per produir el combustible necessari per a la vida a Tità. Però mentre Vicka està desitjosa de complir els objectius i marxar, Jack té un sentiment d’afecció especial pel planeta que estan a punt de deixar i ni tan sols l’amenaça constant de nuclis aïllats d’alienígenes anomenats scavengers li genera dubtes sobre la llar ancestral de la seva raça…

 

Oblivion va despertar en mi una sensació inesperada. Vaig anar a la sala de cinema pensant en un film de ciència-ficció, de factura tècnica impecable, però no vaig pensar que tindria una repercussió més enllà de l’entreteniment.

 

Joseph Kosinski va concebre l’argument fa més de vuit anys i havia coescrit una novel·la gràfica que sempre va anhelar portar al cinema així que pogués establir-se com a director. Després de rodar Tron Legacy per a Disney, va tractar que l’estudi de Burbank financés i distribuís el film, però la necessitat d’una qualificació PG-13 va allunyar el projecte, ja que s’escapava de la idea que tenia la major per a una pel·lícula familiar sense restriccions. Mantenint la proposta intacta, i després d’haver escrit el guió amb William Monahan i Karl Gajdusek, Kosinski va aconseguir atraure Universal Pictures, que va encarregar a Michael Arndt l’últim retoc del guió (guionista del moment gràcies a la seva implicació en la nova entrega d’Star Wars).

 

Amb Tom Cruise a bord i un pressupost de 120 milions de dòlars, el somni de Kosinski es va fer realitat de la forma més enlluernadora possible. Aquest esborrany inicial que havia escrit molt de temps enrere va cobrar vida amb uns mitjans que li han permès presentar-nos una història amb una posada en escena impressionant.

 

L’ambient que ens descriu sedueix des del primer moment. És impossible no sentir una sensació de fascinació immediata pels meravellosos entorns que ens ofereix la Sky Tower (un dels decorats més grans construïts en el cinema recent), il·luminada per una llum que no procedeix de fonts artificials col·locades en postproducció sobre pantalla blava. El plató es va il·luminar amb la llum despresa per projectors amb imatges de cels, gravats per a l’ocasió, a les illes de Hawaii. Això li confereix als interiors una naturalitat poques vegades vista fins ara. La idea de Kosinski sempre va ser la de crear un film èpic de ciència-ficció en escenaris de màxima claredat, allunyat de les habituals preses nocturnes. I això també ho va aconseguir rodant exteriors a Islàndia, durant la fase de Nits de Sol. Excepcional, una vegada més, el treball del recentment oscaritzat director de fotografia xilè Claudio Miranda. El seu mestratge i el seu aprofitament de la llum en interiors i exteriors estan plasmats en cada pla, en cada escena de la cinta.

 

Tom Cruise canalitza la narració amb la seva solvència habitual i, a través d’una sentida interpretació, ens trasllada aquest halo d’humanitat que encara perviu en un món postapocalíptic. També cal destacar la presència d’Andrea Riseborough i Olga Kurylenko. Dues actrius de característiques necessàriament oposades per donar vida a personatges totalment diferents. Morgan Freeman mai no està malament, és un dels millors actors de Hollywood des de fa dècades. Però la seva irrupció a la pel·lícula i la definició dels seus seguidors és, sense cap mena de dubte, el punt més fluix d’un film que mai no he tractat de definir com a perfecte.

 

El que sí que pretenc traslladar en aquest article és que Oblivion representa una aportació brillant al gènere de ciència-ficció i mereix l’oportunitat que molts li neguen. Les seves influències són diverses, tot i que jo sintonitzo especialment amb la manera en què Joseph Kosinski ha aconseguit explicar una història, amb bons nivells de profunditat, sense perdre el concepte de l’entreteniment. Hi ha altres directors, als quals molts veneren, que fan una pel·lícula del mateix gènere entre quatre parets i reben fragoroses ovacions. Jo no estic dins d’aquest corrent d’opinió.