Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
X-Men: dies del futur passat

X-Men: dies del futur passat

El 2023, els mutants i els humans que els han donat suport han estat eliminats o empresonats. La guerra ha estat cruenta i els nous sentinelles —uns éssers robòtics molt evolucionats— demostren dia rere dia que cap mutant els pot oferir resistència. L’adaptabilitat a qualsevol de les seves habilitats els converteix en enemics mortals, però la clau per a la supervivència és la jove Kitty Pryde (Ellen Page), els poders de la qual li permeten traslladar la consciència d’un mutant al passat perquè canviï els esdeveniments i pugui generar noves línies temporals que els assegurin fugir de l’assetjament dels sentinelles per més temps. L’arrel del problema és la conferència de pau que va posar fi a la guerra de Vietnam el 1973. Allà, Mística (Jennifer Lawrence) va matar el científic i empresari Bolivar Trask (Peter Dinklage), cosa va activar una cadena d’esdeveniments que va acabar generant l’aparició d’unes criatures virtualment indestructibles que serien capaces de destruir tot el que coneixem.

 

Lobezno (Hugh Jackman) és l’únic que, gràcies al seu poder de regeneració, pot viatjar a través del temps a un període tan llunyà sense patir danys irreparables. De l’èxit de la seva missió i de la influència que pugui tenir sobre Charles Xavier i Erik Lehnsherr, àlies Magneto, depèn el futur de la raça mutant. O preservació o extinció definitiva.

 

X-Men: días del futuro pasado és una pel·lícula que aconsegueix dues redempcions. D’una banda, el retorn de Bryan Singer a la saga, després d’onze anys, coincideix amb la realització d’una entrega que resulta apassionant en tots i cadascun dels seus múltiples aspectes. Singer ha contribuït a aquesta “cinquena” entrega de la saga X-Men —sense comptar els spin-off—, aportant-hi una direcció compulsiva i per moments frenètica que, unida al coneixement que té sobre els personatges, ha fet que el film sigui molt lloable.

 

La segona redempció és la de Simon Kinberg. Després d’haver escrit, juntament amb Zak Penn, el guió de la menyspreable X-Men: la decisió final (2006), ha continuat donant tombs sense aconseguir destacar gaire en les pel·lícules que ha escrit. Tanmateix, d’alguna manera, aquest deute pendent que semblava que tenia amb la saga l’ha portat a intentar corregir errors del passat. Imbuït per l’arc argumental creat per Chris Claremont i John Byrne el 1981, Kinberg va decidir traslladar aquesta poderosa trama al cinema col·laborant primer amb Matthew Vaughn, que va fer aportacions creatives molt importants, i posteriorment amb Bryan Singer, per acabar construint un guió que toca moltes tecles i totes bé.

 

La dinàmica i la relació que es generen entre el repartiment coral és una de les grans virtuts de la pel·lícula. No és gens senzill construir un guió amb tants personatges; comporta una enorme dificultat tenir espai per al desenvolupament, més gran o més petit, de tots ells. Però Kinberg ho aconsegueix i crec que, des de l’estrena d’Els venjadors (2012), no havíem vist unes dinàmiques de personatges tan aconseguides en el cinema de superherois. És cert que hi ha tres grans conductors de l’acció: Lobezno i les versions joves de Charles Xavier i Magneto (James McAvoy i Michael Fassbender, respectivament). No obstant això, la majoria dels altres personatges —tant si hi tenen molta presència com poca— disposen de prou temps per definir i per presentar els seus conflictes i intencions.

 

En termes generals, X-Men: días del futuro pasado aconsegueix reconduir, reorientar i corregir la saga mutant al cinema. Destrueix el llegat que havia deixat La decisió final i això és, per si sol, un encert admirable. Aquesta trama és una opció que millora també el desenvolupament de la franquícia. És curiós com assistim a un salt temporal que reinicia i soluciona situacions en la ficció i en la mateixa estructura de la saga. La idea que van concebre J. J. Abrams, Roberto Orci i Alex Kurtzman per a les noves entregues de Star Trek impregna també la concepció d’aquesta pel·lícula.

 

D’altra banda, la pel·lícula aprofita la profunditat i riquesa de l’univers mutant de Marvel per introduir innombrables connexions i referències que faran les delícies de tots els aficionats al gènere. Els canvis respecte al còmic original són imprescindibles ja que el carisma de Hugh Jackman com a Lobezno suposa el millor vehicle possible per connectar dues èpoques contraposades.

 

D’altra banda, vull destacar un altre element positiu de la pel·lícula: la recreació d’una època. Si això ja es va poder aconseguir a X-Men: primera generación (2011), ara es fa encara més evident. La posada en escena del film al 1973 resulta encertadíssima. La vestimenta, la situació social i política, i la música amb clàssics de Roberta Flack, Quincy Jones i fins i tot una versió francesa del single “Stop in the Name of Love” de The Supremes, contribueixen a introduir al públic en una època de grans canvis i d’estètica discutible, sigui dit de passada.

 

A més, la pel·lícula s’enfrontava a un repte molt exigent: intentar unir i donar sentit coherent a les trames tan extenses que han derivat de les entregues anteriors, cosa que podia resultar una tasca gairebé impossible. Tanmateix, Kinberg, Vaughn i Singer van estudiar a fons el que s’havia mostrat, i han configurat una proposta que, si bé no soluciona tots els errors de continuïtat provocats pel primer spin-off de Lobezno, sí que aconsegueix racionalitzar el que s’ha mostrat i configurar un timeline d’esdeveniments molt més equilibrat. Tant de bo altres propostes tinguessin un grau d’interès semblant per part dels creadors i una atenció tan important pels detalls.