Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Lectures
Retorn a Brideshead. Evelyn Waugh

Retorn a Brideshead. Evelyn Waugh

Retorn a Brideshead és un dels llibres que més m’han fascinat en la meva, llarga ja, vida de lector apassionat. Trobo la novel·la genial, per quatre motius essencialment: per la seva qualitat literària formal; pel seu sentit de l’humor; per la riquesa, l’originalitat i la profunditat dels personatges, i pel resultat final, totalment inesperat.

 

Qualitat literària formal

 

Em sembla deliciosa la prosa que utilitza Evelyn Waugh. Duu a terme descripcions bellíssimes, però no només compostes d’imatges gràfiques, sinó també d’idees i sentiments tremendament suggeridors. Un exemple d’això ens el dóna el moment en què el protagonista, en Charles Ryder, és acomiadat pel seu gran amic Sebastian Flyte de casa perquè ja no el considera útil, i afirma el següent:

 

“No tornaré mai”, em vaig dir.

 

Una porta s’havia tancat, la petita porta de la paret que vaig buscar i vaig trobar a Oxford. Si l’obria ara, ja no descobriria cap jardí encantat.

 

Sortia a la superfície, a la llum del dia normal i corrent, al fresc aire marí, després d’un llarg captiveri als palaus de corall sense sol i les ondulants selves del fons de l’oceà.

 

Què deixava darrere meu? La joventut? L’adolescència? L’amor romàntic? La màgia de totes aquestes coses, “el compendi del jove mag”, aquest petit gabinet on la vareta màgica del banús ocupa el seu lloc al costat de les enganyoses boles de billar, la moneda que es doblega i les flors de plomes que poden transformar-se en una espelma buida.

 

“He deixat enrere la il·lusió”, em vaig dir. “A partir d’ara viuré en un món de tres dimensions, amb l’ajuda dels meus cinc sentits”.

 

Després he après que aquest món no existeix, però llavors, en perdre de vista la casa en un revolt del camí, vaig pensar que no em costaria res trobar-lo, que s’estendria davant meu al final de l’avinguda”.

 

Fantàstic! Quina riquesa de metàfores! Tanmateix, no es tracta d’un pur formalisme, sinó que recorre a imatges vives. Només pot escriure una cosa així algú que ha viscut el que narra. En efecte, la gran força d’aquesta novel·la d’Evelyn Waugh, al meu entendre de llarg la seva millor obra, és que comparteix amb el lector molts elements autobiogràfics.

 

Sentit de l’humor

 

En moltes de les seves obres Evelyn Waugh demostra un gran sentit de l’humor, fregant un cinisme sense pietat, com per exemple a Últimes notícies!, en què ataca de manera furibunda el món del periodisme sensacionalista i, en particular, els corresponsals a l’estranger.

 

A Retorn a Brideshead, aquest cinisme i sentit de l’humor apareixen endolcits per la finalitat de l’autor en escriure el llibre i la profunda visió positiva de la vida, que l’impregna; cosa sobre la qual tornarem.

 

Així, per exemple, un passatge divertidíssim és quan l’autor explica el retorn a Anglaterra d’en Charles Ryder des de París, on estudiava per convertir-se en pintor professional. Havia llegit als mitjans de comunicació que hi havia una gran alteració social, estava a punt d’esclatar una guerra civil, en una lluita per salvar la pàtria en perill, i finalment constata que simplement es tractava d’unes vagues i d’uns conflictes laborals sense més transcendència. Així, entre altres coses, es diu d’un dels amics de Charles: “En Jean, que s’havia allistat en una altra unitat, va passar una setmana a l’hospital perquè una vídua anciana de Camden Town li va deixar caure un test de falgueres sobre el cap”.

 

Riquesa i profunditat dels personatges

 

Molt unit al caràcter autobiogràfic del llibre, que vèiem més amunt, hi ha el fet que la novel·la presenta un catàleg de personatges d’allò més variat, amb gran personalitat pròpia.

 

En Charles Ryder és un estudiant seriós que, tot i que a causa del contacte amb el seu amic Sebastian Flyte passa uns anys a Oxford de força disbauxa, al final aconsegueix acabar els estudis. La seva vida, destinada a ser gris i monòtona, com la del seu pare, adquireix un gran color amb el contacte dels Flyte, una família adinerada i catòlica, que tenen una gran mansió a l’estil Downton Abbey. S’enamora de la germana d’en Sebastian, la Julia, i deixa la dona, encantadora però convencional, que l’havia enganyat prèviament, i els fills, d’una manera freda i terrible.

 

En Sebastian Flyte, que al principi de la novel·la se’ns presenta com un jove encantador, amb un futur daurat, avança en la vida per un camí equivocat, d’alcohol i deixadesa, i al final acaba en un racó de l’Orient Mitjà perdut, malalt i sol, assistit per uns monjos catòlics que l’estimen i en tenen cura fins a la mort.

 

La Julia Flyte és retratada com una noia bonica, rica i frívola, que es casa de manera inconscient amb en Rex Mottram perquè el considera un triomfador, però després se’n cansa, quan s’adona que l’únic que buscava d’ella era un trampolí per ascendir en l’escala de la societat britànica. Al final s’enamora d’en Charles Ryder i decideix divorciar-se d’en Rex per tornar-se a casar, però en el darrer moment renuncia a aquest projecte.

 

L’Antony Blanche és un estudiant d’Oxford, una mica més gran que la resta dels companys, que hi passa els anys portant una vida de llibertinatge i excessos continus, en tots els sentits.

 

La Cornelia, la filla petita dels Flyte, es presenta com una nena pietosa i una mica ximple, que es fa infermera durant la guerra i que acaba tornant a Anglaterra per ocupar-se del pare malalt.

 

En Brideshead és el fill gran de la família protagonista. És el retrat viu del lord anglès, d’una gran rigidesa i puritanisme. Inicialment dubta si fer-se sacerdot, però després s’acaba casant amb una vídua bastant més gran i amb fills, amb intencions dubtoses, però que el fa feliç.

 

En Rex Mottram és el retrat típic d’un arribista. Canadenc establert a Anglaterra amb molts diners, només pensa a ascendir socialment i no té miraments per aconseguir-ho, tampoc per convertir-se al catolicisme per poder-se casar amb la Julia.

 

La Nanny Hawkins és la mainadera de la família Flyte, la que els ha criat a tots en la més tendra infantesa i els ha format de mica en mica en la religió catòlica. La majoria dels personatges li tenen un afecte immens i la consideren la seva veritable mare. Esdevé el refugi de la família al qual es pot acudir en cada revolt del camí de la vida, i la guardiana de la veritable memòria familiar.

 

Lord Marchmain, el pare de la família Flyte, és un personatge frívol i vividor que abandona la dona i els fills per anar a viure a Venècia, on passa uns anys de disbauxa, abans de posar-se malalt i morir a la vella Anglaterra.

 

I, finalment, Lady Marchmain, la mare dels Flyte, que és caracteritzada com una dona molt rígida, de fortes conviccions catòliques. No té empatia per tractar amb els membres de la família —la majoria la detesten— i mor amb l’amargor de pensar que ha fracassat en la tasca com a mare i esposa.

 

Final de la novel·la i tema principal

 

L’autor ens va presentant l’evolució de la vida de cadascun dels personatges fins a un final que en la majoria dels casos és completament inesperat. El zenit de la narració és l’escena en què Lord Marchmain, que ha estat un gran pecador tota la vida, jeu malalt i moribund en un llit a Brideshead envoltat dels altres membres de la família. Tots demanen a Déu el miracle que l’home faci algun signe de penediment abans de morir i pugui així rebre l’absolució d’un sacerdot catòlic que la Julia ha cridat in extremis.

 

En l’últim moment, Lord Marchmain, que està pràcticament inconscient, se senya, i amb això la Julia rep la gran alegria de veure el pare morir en pau amb Déu. Aquest fet colpeja fortament la consciència de la Julia i decideix abandonar el projecte desitjat de casar-se amb en Charles Ryder, ja que ja havia estat casada anteriorment amb en Rex Mottram. La Julia entén que el seu sacrifici rentarà les culpes passades i li permetrà salvar l’ànima quan sigui ella a qui li toqui rebre la darrera crida del Creador.

 

En Sebastian també mor en el si de l’Església. Tot i que aparentment ha desaprofitat la vida com un llibertí i un borratxo, és estimat per tots per la seva gran bondat.

 

El mateix Charles Ryder passa de ser un perfecte egoista, capaç d’abandonar els fills sense cap escrúpol per viure amb la Julia, de qui s’ha enamorat bojament, a convertir-se al catolicisme, ja que en l’última escena, com a militar britànic en la Segona Guerra Mundial, torna a Brideshead i entra a la capella de la casa, on s’agenolla davant el Santíssim reservat al sagrari.

 

En definitiva, com va experimentar el mateix Evelyn Waugh, el tema del llibre és un estudi de l’acció divina en l’ànima de les persones. La lluita entre la gràcia de Déu i la llibertat humana. La història de la providència.

 

Agafant la imatge d’un dels llibres policíacs sobre el pare Brown, de G. K. Chesterton, autor de gran influència entre els literats britànics de la primera meitat del segle XX, Evelyn Waugh considera que Déu llança l’ham per pescar les ànimes dels seus fills, els homes. Els deixa que portin la seva vida i deixa anar el rodet de la canya de pescar. No obstant això, quan vol, l’estira i va recollint el fil fins que els atrau i els uneix a si mateix. L’autor posa en boca de la Cordelia Flyte aquesta imatge quan tracta d’explicar a en Charles Ryder que ella ja no el vol convertir, sinó que Déu ho farà amb els seus propis mitjans: “El pare Brown va dir alguna cosa així com: ‘el vaig agafar (al lladre) amb un ham i una canya invisibles, prou llargs com per deixar-lo caminar fins a la fi del món i fer-lo tornar amb una estrebada del fil’”.

 

(* La traducció de les cites de la novel·la és una traducció lliure, a partir de la versió en castellà).