Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Lectures
El taller de l’orfebre. Karol Wojtyła

El taller de l’orfebre. Karol Wojtyła

 

Biblioteca de Autores Cristianos. Madrid. 100 pàgs.

 

Quan sentim títols com La meva visió de l’home, Amor i responsabilitat, Raó i Fe o Do i misteri inevitablement pensem: “Sí, sant Joan Pau II”. Això no passa, però, amb El taller de l’orfebre, tot i haver sortit de la mateixa ploma. Es va publicar per primera vegada el 1960, amb el pseudònim d’Andrzej Jawien

 

Segurament, això es deu, en bona part, al fet que es tracta d’una obra de teatre de petit format, escrita per Karol Wojtyła abans que es convertís en el sant que tots coneixem. De fet, és una llàstima que aquesta reflexió sobre l’amor en forma dramàtica no sigui més coneguda: té les qualitats necessàries per situar-se ben amunt, entre els grans èxits. Prefigura molts dels temes centrals del pensament de Joan Pau II, com, per exemple, l’home en la seva totalitat, o el jo, que no pot existir sense un tu en el qual pugui reflectir-se.

 

El taller de l’orfebre està ple de símbols –l’aliança, la muntanya, el pont– i de personatges gairebé arquetípics: l’amor s’escriu i es descriu a través de les relacions de tres parelles que expliquen la realitat de la vida matrimonial amb els seus pros i els seus contres. Concebut com una resposta als dubtes dels seus feligresos, el jove Wojtyła crea una obra de traç molt delicat, tendre en alguns moments, i sempre molt profunda, que deixa en el lector aquesta sensació de sacietat i de profit intel·lectual i de l’ànima que molts textos no aconsegueixen.

 

L’obra porta com a subtítol quelcom que equival a un missatge: “Meditació sobre el sagrament del matrimoni, expressada de vegades en forma de drama”. Ens arriba el missatge a través d’una acció situada en un espai i un temps en els quals la realitat quotidiana es conjuga perfectament amb el símbol, del que en són portadors els personatges, entre els quals destaca el vell i savi orfebre, figura central que invaeix totalment la vida dels protagonistes. El vidre de l’aparador de la seva botiga és un estrany mirall on es reflecteix el futur de la parella humana fins al límit del misteri, i la balança no pesa metall, sinó tota l’existència de l’home i el seu destí. D’aquí, la frase:

 

El pes d’aquestes aliances d’or –va dir– no és el pes del metall, sinó el pes específic de l’home, de cadascun de vosaltres per separat i de tot dos junts. ¡Ah, el pes específic de l’home, el pes particular de cada home! ¿Hi ha alguna cosa més acaparadora i al mateix temps més inaprehensible?