Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Música
Los Madison. Els nous mestres del pop clàssic

Los Madison. Els nous mestres del pop clàssic

Sense inventar la pólvora, Los Madison és una d’aquelles bandes que, quan es descobreixen, es tornen imprescindibles. D’ençà que es van formar, el 2003, fa una dècada que trepitgen els escenaris i la veritat és que per a la lírica que fan no és mala època, al contrari que per a la majoria de bandes mortals. Hi ha qui diu que escoltar-los engrandeix l’esperit.

 

Los Madison són Txetxu Altube (veu i guitarra), el seu germà Carlos Altube (baix), José Luis Martín (guitarra), Iñaki Aranda (teclats) i Alfonso Adánez (bateria), una banda que va passar d’assajar en bars de barri de Madrid a ser considerada com una de les millors formacions del rock espanyol. Així que, entre malabarismes i batusses familiars, cada vegada més, anhelen comptar les hores per al pròxim concert.

 

Vestits amb l’experiència que han aconseguit pujant als escenaris, on més bé es troben, Los Madison pertanyen a un sector de músics que beu de Los Secretos, Antonio Vega, Nacha Pop, César Pop, Quique González o fins i tot Bruce Springsteen, és a dir, d’aquests que fan el cor fort amb les guitarres, els efectes de les quals es multipliquen en directe.

 

El seu rock americà, amb lletres de pop clàssic i sense complexos, ha estat capaç d’unir en un tres i no res el pop dels mestres, en el disc Teatros del canal (2013), gravat en directe i que resumeix la dècada de trajectòria de la banda en el seu espai més natural, l’escenari. En aquest, s’hi han sumat algunes de les veus més emblemàtiques del pop tradicional.

 

La gloriosa “Skyline” cobra nova vida en la veu de Carlos Tarque (M Clan), igual que “Jamás”, en la de Mikel Erentxun, i l’estel·lar col·laboració del rocker de tota la vida Miguel Ríos aporta força a l’obra mestra “Juego sucio”, temes de Compás de espera (2012), el disc més honest i reconegut de la banda. Altres com Álvaro Urquijo (Los Secretos) fan el mateix amb “Nadie”, una de les joies de Días de vértigo (2007), el seu primer disc. La resta són cançons brillants com “Desafíame” o “Vendaval”, del seu segon disc, Vendaval (2010), o moments àlgids com a banda, com “Horas contadas”.

 

Mai no hi havia hagut una connexió tan ràpida entre músics experimentats sobre d’un escenari, cosa que va acabar sent una experiència difícil d’assimilar per a ells, ja que van demostrar el que eren capaços de fer, i un directe espectacular per al públic, que ha passat a considerar aquest disc com una de les col·leccions de pop clàssic més esplèndides.

 

La seva carrera fulminant no ha impedit que Los Madison es vulguin mostrar com una banda acostumada a tocar en llocs petits, cosa que els esmorteeix el fet de tornar a la realitat després de la radiant aparició en el panorama del pop espanyol. Més enllà de mostrar-se sense gaire pretextos com les ànsies d’èxit, fa anys que alternen amb el més emblemàtic del passat i el present del pop espanyol, i tenen la sort de ser només ells mateixos, com un moviment natural. Insisteixen que el seu únic secret és compondre cançons per fer fora els dimonis que porten dins i fer-les servir com a medicina. Banda sonora vital.