Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Música
Miguel Poveda: Enlorquecido

Miguel Poveda: Enlorquecido

De sobres és coneguda la passió del cantaor Miguel Poveda per la poesia i especialment per Federico García Lorca. Però sembla que ha despertat alguna cosa en el seu interior, en els últims temps, l’obra del poeta granadí.

 

Novament el capità de tots els seus viatges, Joan Albert Amargós, es posa al capdavant de la seva última obra per fer-hi la seva aportació com a compositor, productor, intèrpret o arranjador. Això sí, en aquesta ocasió Miguel Poveda s’ha atrevit amb la composició musical del disc per intentar crear un vincle encara més gran entre la seva música i l’obra del Frederico, i certament, supera amb escreix un desafiament d’una envergadura com aquesta.

 

El disc obre amb “No me encontraron”, un tema amb una tornada que enganxa per acomodar-se en el que ve a continuació, ja que ja el segon tall del disc és una cançó de sis minuts de durada en la qual, els quatre primers són purament la veu rapsoda de Poveda recitant: “Grito hacia Roma desde la torre Chrysler Building”, acompanyat d’un fons musical. Evidentment, no és el més habitual, en un disc, que el cantant no canti sinó que reciti. Però no oblidem davant quin tipus d’obra estem, un homenatge molt personal d’un artista a un altre.

 

“Alba” és un dels temes més flamencs del disc i que farà les delícies dels seguidors més conservadors de l’artista, de la mateixa manera que l’“Oda a Walt Whitman”, una autèntica peça de cant flamenc. En canvi “Son de negros en Cuba” té un altre aire totalment diferent: música cubana pura i dura en la qual l’únic tret flamenc que identifiquem és la veu del Miguel. Amb “Federico y las delicadas criaturas”, el cantaor fa un medley amb les cançons més conegudes del poeta com “Los cuatro muleros” o “Anda jaleo”. Sens dubte, un dels millors talls d’aquesta obra mestra. Al llarg del disc trobarem altres trets que no tenen res, o ben poc, a veure amb el flamenc comunament conegut com la guitarra elèctrica, sintetitzadors, o cors de música negra.

 

Els que conegueu l’obra de Federico García Lorca trobareu els diferents “Federicos”, com diu el mateix Miguel Poveda: “Desitjo amb aquest nou disc, que pugueu viatjar per l’univers dels milers de Federicos que hi ha: l’entusiasta, l’alegre, el trist, el compromès, el viatger, el premonitori, l’amant del que és culte i del que és popular i l’obsessionat amb la mort, però també amb la vida “. Si no sou uns gran coneixedors de l’obra del poeta, aquest disc és una bona aventura per començar a endinsar-se en la diversitat de la seva obra.

 

Miguel Poveda s’ha autofinançat el cent per cent del disc i l’ha volgut editar amb el seu propi segell de música, Carta Blanca. D’aquesta manera ha pogut sentir-se encara més lliure i sense pressions per fer aquest disc tal com ell el visualitzava i el sentia. Així doncs, també sota el seu desig exprés, el disc es presenta en un format disc-llibre que és una autèntica meravella.

 

Durant aquesta tardor-hivern, Miguel Poveda continuarà presentant la seva obra més íntima i personal pel territori espanyol, i creieu-me si us dic que és un dels millors espectacles que podeu veure, tant per la qualitat de l’artista que hi ha a sobre de l’escenari, com pel que comporta per conèixer una miqueta més i millor la història i la cultura del nostre país.