Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Música
Pau Vallvé, el que va fugir de l’èxit

Pau Vallvé, el que va fugir de l’èxit

És un músic, productor i compositor de talent precoç i deliciosament incansable, d’aquí que sigui considerat el self-made man per excel·lència. Bateria des dels 3 anys, s’autoprodueix des dels 18 anys i, amb 27, va fundar el seu propi segell discogràfic, Amniòtic Records. El relatiu èxit amb el seu projecte humorístic inicial Estalisnau Verdet i l’edició de treballs sota altres noms com U_mä o Oak van forjar Pau Vallvé com una de les ments més privilegiades del, sovint, maltractat panorama musical català. La seva bona reputació com a productor va donar lloc a la producció i col·laboració –també és vibrafonista i percussionista– dels discos de diversos dels seus col·legues reputats, com Inspira, Standstill, Maria Coma, Love of Lesbian o The New Raemon.

 

Amb Vallvé, ser cantautor només constitueix una part més de la seva passió malaltissa pel culte a la bellesa en qualsevol àmbit, ja que, fora de la música, la seva sorprenent meticulositat ja li ha donat els seus fruits en un amplíssim bagatge com a compositor i productor de bandes sonores per a cinema, publicitat i televisió; a més del seu pas per Belles Arts i el Conservatori de Barcelona. Amb tot, Pau Vallvé s’erigeix ​​de manera peculiar com un personatge que compon, produeix, grava, barreja i toca tots els instruments ell mateix en cadascun dels seus projectes.

 

La seva discografia recent conté joies com 2010, el seu primer disc signat com a Pau Vallvé i el revelador any en el qual va madurar com a compositor de temes propis en català. La seva música crua i nua es deixa influir, com un devot més, pels acords de Radiohead, José González o Arcade Fire, encara que ell ni es preocupi de fugir dels convencionalismes, ja que la clau del seu èxit és no buscar-los. No obstant això, com una destinació més enllà de fer el contrari del que és previsible, l’acaparadora “Protagonistes” o la meticulosa “Encara no” van ser dos èxits rotunds.

 

Se sent còmode en l’efectisme de la instrumentalitat, però renovar el seu estil és propi de la seva evolució, així que el 2012 amb de bosc (disc de títol en minúscules), utilitza aquesta expressió per tornar al més bàsic de la seva naturalesa: la d’algú que fuig de les multituds i que va a la seva. Tant, que el treball està compost, produït i masteritzat pel mateix Vallvé, fins i tot en la fotografia de la portada, disparada per ell mateix amb l’actitud necessària per als nostres dies, utilitza el talent com un fi i la música com un mitjà, sense més.

 

Amb 36 anys i entès com un artista completament independent, va marcar un punt i a part i es va trobar de nou amb el seu tretzè treball, Pels dies bons (2014). Després de diversos anys de treball ardu, va tancar Amniòtic Records, va agafar el poc que tenia estalviat i es va instal·lar durant tres mesos en una cabana prop del llac de Banyoles (Girona).

 

Amb dedicació, soledat i més gran com a lletrista va fer l’habitual en les noves creacions: sense intermediaris, va editar i fins i tot va manufacturar ell mateix cada disc, amb tampons i estampació, còpia per còpia. Ara més que mai Pau Vallvé sona a atmosferes efímeres, delicades i mostra de nou el seu domini quirúrgic de les explosions rítmiques i els in crescendo. L’àmplia prolongació del seu so és difícil de catalogar, però no taca l’essència del seu folk somiador i les seves lletres concises, com una inusual manera de desterrar tòpics i una lliçó d’honestedat social en la nostra música present: si vols una cosa ben feta, fes-la tu mateix, com Pau Vallvé.