Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Música
The XX: pop somnoliento

The XX: pop somnoliento

La història de la banda The XX comença a casa de dos grans amics londinencs que juguen a crear sons camuflats en una profunda i desinteressada amistat. Els seus components, Romy Madley –guitarra i veu– i Olivier Sim –baix i veu– no es cansen d’afirmar que no existeix cap vincle romàntic entre ells, més enllà d’una amistat de disset anys. Això, sumat al fet que cap dels ara quatre components freguen els 21 anys, dóna lloc a una joveníssima i prometedora banda que ha entrat al panorama musical per quedar-s’hi, i gairebé sense adonar-se’n.

 

Per aclamació, The XX es van confirmar amb el seu debut com una de les revelacions del 2009 amb un únic treball. El seu primer disc es va entendre com un artefacte estrany i seductor, barreja d’una mena de R&B gòtic i de textura urbana amb guitarres d’ecos càlids. No obstant això, les seves xocants innocències van deixar al descobert, al seu torn, l’íntim diàleg entre dues veus que lluiten sense enfrontar-se, enteses com el més incorrupte i pur que l’indie actual ha donat en molts anys. Amb tot, la seva equació es resol en un innovador pop somnolent, que t’obliga a tancar els ulls i a explorar, com una mena de voyeur, en una intensa i complexa pèrdua d’innocència que no té més exhibicionisme ni artificis que allò purament emocional.

 

Després del seu primer àlbum, titulat XX, la banda va publicar el 2012 el seu segon treball, titulat Coexist, com una immunitat rematada. Que ningú els entengui com un duo cèlebre de galtes enrojolades, sinó més aviat com la fidel promesa del pop detallista i els ritmes mandrosos de dos artistes hàbils treballant els silencis. Coexist també posseeix la llibertat dels que poden allunyar-se de la corrupció de l’experiència i als quals, de nou, se’ls acosta una fluïdesa suau, rotunda i absolutament inspiradora amb la mínima expressió, com un murmuri inesperat amb la llum apagada. Torna la foscor.