Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Alfonso Méndiz

Alfonso Méndiz: La nostra és una professió que pot canviar el món, omplir-lo d’esperança

"La nostra és una professió que pot canviar el món, omplir-lo d’esperança"

A l’Alfonso Méndiz li agrada parlar. No en va és el degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la nostra universitat, des de fa dos anys i mig. I vam xerrar –una conversa de deixeble a mestre– d’aquest període al capdavant de la Facultat: de la gestió diària per millorar la docència i impulsar la internacionalització, de generar recerca i establir xarxes amb altres facultats; del comunicador d’avui, obert al món, i de l’ètica que hauria d’imperar, si busquem fer un món millor: almenys, és a què volem tendir els que hem decidit emprendre l’aprenentatge d’aquesta professió. I també vam parlar d’històries, ja que així va començar a ‘fer-se’ aquest degà: passant del cinema a la publicitat –és catedràtic en aquesta disciplina–, començant, encara que pugui semblar estrany, per la Filologia.

 

Com és això que va començar per la Filologia?

 

Sí. Així és, en certa manera… Des de sempre m’ha agradat molt llegir i escriure. Amb 17 anys havia escrit diversos contes i una obra de teatre: m’encantava explicar històries i em semblava que la Filologia era el camí per aprendre a explicar-les. Però amb el temps vaig descobrir que on de veritat se n’aprenia era en la comunicació. Ho vaig tenir clar i vaig decidir reenfocar-hi el meu futur.

 

De Navarra, a Màlaga, acabant de nou a la seva ciutat natal, amb una escala a Los Angeles…

 

Amb escala, concretament, a la Universitat de Califòrnia, UCLA. Volia fer un postgrau relacionat amb el cinema i em va semblar que el millor era cursar-lo a prop de Hollywood, oi? Hi vaig fer un diploma de guió i producció cinematogràfica, però el millor de tot va ser que vaig poder fer pràctiques a la productora de Jerry Ziesmer, ajudant de producció de Francis Ford Coppola. Hi vaig aprendre com es fa una pel·lícula, de principi a fi.

 

Parlant de cinema, li agrada el d’avui?

 

M’agrada el cinema que explica històries, tant l’actual com el clàssic. El cinema clàssic té l’avantatge d’haver decantat les pel·lícules i haver-se quedat només amb les que ens diuen alguna cosa, independentment que llavors l’escenografia i els efectes especials estiguessin encara a les beceroles; l’important són les històries que expliquen aquests films i l’evolució dels personatges que hi veiem. Però això també es troba en el cinema actual, tant en pel·lícules innovadores com Dunkerque o El gran showman, com en les que segueixen tenint un gust clàssic: com el musical La la land o la pel·lícula muda que va triomfar també als Oscars, The Artist.

 

Després d’haver tocat tots els camps de la comunicació –cinema, periodisme i publicitat–, què creu que els uneix?

 

Jo diria que conflueixen en el desig de comunicar quelcom rellevant a través d’una història. Un comunicador és un narrador d’històries interessants i humanes: la gran història periodística del que avui ha passat a Síria, o la petita de com viu una castanyera d’Olot, a la qual tothom explica els seus problemes; la història d’una sèrie fictícia i allunyada en el temps, que ens parla, però, de temes molt propers (la família, l’amistat, el dolor, la solidaritat); o la d’una marca que ens involucra i ens promet un canvi rellevant en les nostres vides. Totes són comunicació.

 

Històries que, de vegades, no són veritables: em refereixo a les fake news, tan en voga, últimament… Està en crisi la comunicació?

 

Jo diria que està en crisi la comunicació que no respecta el públic. Ja no interessen les notícies que destil·len acidesa i visió negativa. La gent no va als mitjans per omplir-se d’amargor. La gent n’espera informació objectiva i enriquiment personal: llegeixo coses per saber, per despertar noves idees, per buscar optimisme; per ser millor persona, en definitiva. Per què es parla tant de fake news? Perquè molts s’han desentès de la veritat, i destil·len escepticisme, ironia, desencís. El periodisme ha de recuperar la il·lusió i la missió de servei.

 

“Aquesta no és una professió per a cínics”: ho va citar recentment.

 

En efecte, ho vaig voler recordar als estudiants que acabaven l’any passat: és el títol de l’obra més coneguda de Kapuscinski. Ho deia després d’una llarga experiència en llocs variats i de vegades inhòspits (també va ser corresponsal de guerra). Sens dubte, Kapuscinski ha estat un dels grans periodistes del segle XX, i al final dels seus dies no apostava per la crítica ni per la ironia. Apostava per la il·lusió i per considerar l’informador com un servidor dels seus conciutadans. Aquesta és una gran professió que pot canviar el món, omplir-lo d’esperança, fer-lo millor… Fake news? El problema, potser, és que hi ha un excés de vanitat, de confiança en el propi judici (que porta a no contrastar les fonts), i una falta de rigor i de valors ètics.

 

Per què aquesta preocupació seva per les qüestions eticojurídiques de la comunicació?

 

Perquè la nostra professió afronta, en tots els seus àmbits, molts dilemes ètics cada dia. És clar que totes les professions influeixen d’una manera o altra, però aquesta afecta els 7.500 milions de persones que vivim al planeta. Tots ens comuniquem amb moltes persones cada dia: enviem missatges per les xarxes socials, rebem i aportem idees a Internet, llegim notícies a la premsa i mirem pel·lícules i sèries de televisió, etc. Els professionals que estan darrere de cada un d’aquests mitjans poden aportar optimisme o desencant, esperança o desil·lusió, solidaritat o egoisme. Per això sempre m’ha semblat que cal enfocar l’aprenentatge i la formació dels futurs comunicadors des de la responsabilitat ètica, molt abans que des del coneixement tècnic. El que ha de tenir molt clar un comunicador és que la seva actitud i visió sobre les persones influeix poderosament en el públic, i que el món serà millor o pitjor segons com sigui ell, com a persona i com a comunicador.

 

Això és un repte per als estudiants d’aquests graus, oi?

 

Sí, és clar! Per això, necessiten formar-se bé, forjar un criteri propi basat en conviccions i en un aprenentatge reflexiu, i no en les modes o en el que és políticament correcte; buscar sempre la veritat; respectar les persones per sobre de la pròpia llibertat d’expressió; i concebre la tasca de la comunicació com un servei als seus iguals, molt per sobre de l’èxit professional.

 

Pensa que és la direcció presa per la comunicació en general?

 

Seria el desitjable. La realitat és que la comunicació cada vegada està més tecnologitzada i fiscalitzada. Els cercadors i les xarxes socials ho saben tot sobre nosaltres i ens ofereixen comunicacions a mida, ofertes comercials ajustades al nostre perfil. Precisament per això, la comunicació necessita ser cada dia més humana. Perquè, o serveix per a què siguem millors persones, més solidàries i obertes als altres, o no serà comunicació sinó incomunicació.

 

En realitat, estem parlant de reptes que valdrien més enllà de la nostra facultat. Després de tants anys en la docència, com veu l’estudiant d’universitat?

 

I tant que són reptes per a tothom! En aquest sentit, jo diria que l’universitari –qualsevol–, a més de formar-se un criteri propi, ha de tenir un afany gran per saber coses: primer, fent créixer la il·lusió de conèixer a fons la pròpia especialitat, i després, obrint la ment per dialogar amb professors i estudiants d’altres àrees. I tot això, en un clima de convivència i de servei a la societat. És compatible aquest desig de servir amb el de destacar, de deixar empremta en els altres. Perquè la ciència que un adquireix només aconsegueix la seva plenitud quan serveix per crear i consolidar un món millor. En definitiva, el veig com algú que s’esforça per saber, per conviure i per servir.

 

Quin creu que és el repte d’un degà i, concretament, d’un degà de Comunicació?

 

Jo diria que, en el meu cas, és un repte triple: primer, col·locar cada persona –des del professorat, fins a l’alumne, passant pel personal d’administració i serveis– en el lloc on pugui ser més útil i més feliç (i per això és important saber escoltar); segon, anticipar els canvis acadèmics i professionals per mantenir actualitzada la formació que els estudiants requereixen; i tercer, impulsar una millora constant en la docència i la investigació. Això exigeix comprendre que el que és urgent és la docència, que mira sempre al present i és font de nous estudiants; però el futur està en la investigació: és la que permet l’avanç del coneixement, i també la que posiciona les universitats en els rànquings. Però totes dues són importants i han de compenetrar-se. Un degà ha d’impulsar les dues dimensions, sense deixar que cap de les dues es quedi enrere.

 

Més de vint anys a la Universitat de Màlaga, a punt d’aconseguir la càtedra i amb un grup de recerca consolidat i un bon equip de doctorands: per què va acceptar el lloc de degà de Comunicació a UIC Barcelona?

 

Si et dic la veritat, em va seduir la idea d’impulsar un projecte de facultat apassionant que estava en un moment clau: a punt de sortir de l’ou. Vaig pensar que podia aportar la meva experiència i tots els meus contactes amb els degans i els catedràtics de Comunicació (alguns dels quals ja han vingut per aquí). Volia també internacionalitzar la facultat, amb l’establiment d’acords amb universitats estrangeres de prestigi i el foment de la mobilitat dels estudiants. I, finalment, impulsar la recerca, creant un doctorat sòlid, amb línies de treball ben definides, i possibilitant que el professorat s’acredités i aconseguís sexennis. A poc a poc estem treballant en aquesta direcció: temps al temps.