Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Tomàs Alcoverro

Tomàs Alcoverro: Qui creu entendre bé el Líban és perquè l’hi han explicat malament

"Qui creu entendre bé el Líban és perquè l’hi han explicat malament"

Tomàs Alcoverro (Barcelona, 1940) és el corresponsal de La Vanguardia a Beirut. Hi viu des de fa trenta-vuit anys. La seva feina ha estat premiada amb el Premi Manuel Vázquez Montalbán, el 2004 i la Creu de Sant Jordi, el 2006. Viu al costat de l’hotel Commodore, conegut per acollir un gran nombre d’espies durant la guerra civil libanesa (1975-1990). No obstant això, tot i que era a mitja hora en cotxe, vaig trigar una hora i mitja a arribar-hi. “Mira com t’ha costat trobar-me i això que presumeixo de viure en un dels llocs més coneguts de Beirut”, diu rient.

 

Un dels problemes a què han d’enfrontar-se els libanesos és la manca d’organització urbana. Al Líban no hi ha adreces com les coneixem nosaltres, definides pel nom del carrer i el número, sinó que qualsevol direcció és una aproximació entre dos edificis coneguts.

 

Egocentrisme occidental

 

“Vivim en un món molt petit. El món occidental és centrípet perquè creiem que tot el món és semblant al nostre però la realitat no és així. La majoria de països no tenen números als carrers, per exemple”, subratlla el periodista. “A mi em va passar el mateix que a tu a Teheran, vaig trigar tres hores a arribar a un sopar perquè hi havia tres carrers amb el mateix nom a la capital de l’Iran”.

 

Tomàs Alcoverro sempre ha sentit fascinació per la Mediterrània Oriental. “Vaig començar amb viatges a Grècia amb un Citroën dos cavalls, més tard vaig viatjar a Síria, Turquia i finalment vaig arribar a Beirut. Aquesta part del món sempre m’ha semblat més interessant perquè és on passen les coses”, indica; “des d’un punt de vista periodístic –afegeix– em va atreure perquè les seves característiques em provocaven rebuig i alhora emocions i aventures”.

 

I por, també, quan vius en un país en guerra civil. “Aquest mateix edifici avorrit, que avui està ple d’oficines Mastercard, en la seva època era fascinant. Hi vivien diplomàtics i periodistes. Quan Beirut va viure una època molt dolenta de segrestos, van segrestar el meu veí de dalt i el de baix. El veí de dalt era un corresponsal britànic i el de baix era Roger Aunque, corresponsal de França”.

 

Els van segrestar per la seva nacionalitat, diu, ja que França i Anglaterra estaven proporcionant armes a l’Iraq: “Els segrestos es feien com a moneda de canvi i van ser molt recurrents durant un llarg període”.

 

Por. Encara que, malgrat tot, ell, que es defineix com una persona amb doble nacionalitat, continua enamorat d’aquest lloc: “La meva segona ciutat és Beirut, Beirut em dona vida. A més a més, he tingut molta sort perquè m’haurien pogut matar, però continuo aquí i continuo vivint experiències increïbles”.

 

“Sempre s’ha especulat sobre l’Orient Mitjà i sobre Beirut, ja que es coneix per haver estat un centre d’espionatge”, diu. I ho diu rient a la seva butaca. A causa d’això, van començar uns rumors dignes de novel·la: “En els anys de la guerra hi havia cada vegada menys gent i els que quedàvem semblàvem personatges pintorescs. Per això, la gent et preguntava qui eres, pensant-se que tenies alguna cosa a veure amb el món de l’espionatge. Com que estava fart que em preguntessin què feia allà vaig acabar dient que era espia del Principat d’Andorra”.

 

Mirada desconeguda

 

Rudyard Kipling, escriptor britànic, va redactar: “L’est és l’est i l’oest és l’oest i mai no es trobaran”. Tot i que aquestes paraules van ser escrites en el segle XIX, la mirada que té el món occidental sobre l’Orient continua sent d’incomprensió.

 

L’Orient Mitjà continua sent desconegut per la majoria. “El coneixement sobre aquestes terres no és fàcil perquè ens deixem portar pels comentaris que en sentim. Els habitants d’aquí ens coneixen més a nosaltres que nosaltres a ells”.

 

Tomàs Alcoverro afirma que gràcies al pessimisme i al fet de ser català té la capacitat d’entendre el Líban. “Jo soc pessimista i em sembla que hauríem de fer esforços per treure’ns del cap molts prejudicis. Si a Espanya som pocs i iguals i ja hi ha diferències entre diferents zones, imagina’t en un món ple de minories i comunitats: la tensió augmenta potencialment”.

 

El Líban té 10.400 quilòmetres quadrats, és equivalent a la regió de Múrcia. La diferència és que en aquesta petita superfície conviuen divuit comunitats reconegudes. Cada comunitat amb les seves pròpies particularitats en coses tan quotidianes com l’herència o el matrimoni. “Tenint en compte el territori delimitat en què viuen, la convivència no és fàcil”. I continua: “Les diferències entre comunitats es visualitzen en els contingents que té cada col·lectiu en l’administració pública”.

 

Segons Alcoverro, “aquest és un dels problemes que tindrà el país a curt termini”. “El Líban és l’únic país àrab en què el Cap de l’Estat és cristià i el diumenge és festa. No obstant això, en l’actualitat, la majoria de la població és musulmana i això pot originar un canvi de govern. Quan es va fer l’últim cens de població el 1942, la majoria era cristiana i com que el Govern sap que actualment guanya la part musulmana, parlar del cens al Líban és un tema tabú”.

 

Un país vidriós

 

Hi ha canvis. I es nota. “El Líban d’ara no és el mateix que vaig conèixer quan vaig arribar-hi; Beirut s’ha empobrit i afeblit. A més a més, cal sumar el terrible impacte dels refugiats sirians: es calcula que el flux que ha arribat al Líban frega els dos milions. Aquesta entrada massiva i la crisi econòmica que viu el país estan agreujant la situació política”, comenta, no sense un deix de malenconia. I és dur: “Crec que el país va de mal en pitjor”.

 

El Líban és un país de vidre, que fàcilment es trenca. Viu una realitat complexa marcada per la multiculturalitat. En una mateixa frase, una persona pot utilitzar fins a quatre idiomes: l’àrab, l’anglès, el francès i l’armeni. “Qui creu entendre bé el Líban és perquè l’hi han explicat malament”, assegura el periodista. La multiculturalitat del país està condicionada pels moviments migratoris que el caracteritzen. “Mentre els libanesos se’n van a la recerca de noves oportunitats, hi ha gent que veu el país com un refugi per la seva condició geogràfica”.

 

Segons ell, “el problema és que els refugiats que arriben al Líban acaben refent la seva vida i no tornen al seu país natal”. “El país ha acollit des de la Primera Guerra Mundial 300.000 armenis que continuen conservant les seves formes de vida, 400.000 palestins i dos milions de refugiats sirians. Aquestes grans quantitats fan que la població libanesa es mostri contrària a l’acollida de refugiats”, afirma.

 

“Déu o diable”

 

I després hi ha les accions armades.

 

Aquí Hezbol·là, una organització militar xiïta libanesa que s’enfronta constantment a l’exèrcit israelià, “és vista per la població libanesa com el diable o com el Déu salvador”, afirma Alcoverro. “Des de fa trenta anys aquesta comunitat s’ha anat fent més important, forta i motivada”, des que el 1982 es va produir l’ocupació per part d’Israel. Des de llavors, aquest “partit-milícia” va decidir lluitar. I ara, “els xiïtes s’han assentat al Líban fins a aconseguir crear un tercer regne al país, que l’ha dividit encara més, en xiïtes, musulmans i cristians”.

 

No és una situació senzilla. “La milícia Hezbol·là, tot i que defensi l’Exèrcit libanès, suposa també una amenaça per al país”. És veritat que “el Líban no té la força suficient per lluitar contra Israel i, per tant, i en cas de conflicte, l’exèrcit israelià destruiria el Líban en una hora”; però també és veritat que “Hezbol·là és el bomber i el que produeix l’incendi. Quan hi ha un atac d’Israel, Hezbol·là defensa el Líban. El problema és que moltes vegades aquest atac ha estat produït per la provocació de la milícia”.

 

Per a més inri, la presència d’Hezbol·là fa que el Líban quedi dividit entre sunnites amb el suport de l’Aràbia Saudita i xiïtes, enemics dels Estats Units.

 

Em mates o et mato

 

L’Orient Mitjà viu en tensió constant. Actualment, Síria ha deixat més de 500.000 morts. “La guerra encara no ha acabat aquí, però està molt acabada. No obstant això, mai no hi haurà una declaració dient que la guerra s’ha acabat perquè sempre hi podrà haver petits conflictes”.

 

Ell, periodista especialitzat en el Pròxim Orient, sap de què parla.

 

I, prenent les paraules que li va dir el president Bashar al-Assad, en una entrevista del 2017, per Tomás Alcoverro la política de l’Orient Mitjà es pot definir en: “Em mates, o et mato”. El fet de conviure sense conviure resumeix les paraules del president; en un país caracteritzat per la multiculturalitat “una identitat pot esdevenir una força assassina”. Una mica pessimista potser. Ell diu que ho és.

 

 

* La Mar Martínez Turallols és alumna de 2n de Periodisme. Article publicat a Doblecheck, el mitjà dels estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació, coordinat pel professor David Meseguer Mañá.