Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Barcelona, on vas?

Barcelona, on vas?

Un dels atributs més habituals que darrerament acompanyen la paraula Barcelona és el de “ciutat d’èxit”. Aquesta característica indica un reconeixement per part dels altres de les qualitats de la nostra ciutat. És evident que aquest èxit no ha aparegut de la nit al dia, sinó que ha estat conseqüència d’una trajectòria que ve de lluny, en què l’arquitectura i l’urbanisme han tingut un paper destacat.

 

En realitat, el treball que els arquitectes i urbanistes van desenvolupar al llarg de les darreres dècades no tenia com a objectiu fer de Barcelona una ciutat d’èxit, sinó més aviat una ciutat equilibrada i de qualitat, capaç de corregir els desequilibris generats durant l’etapa heretada, molt mancada d’espais públics, equipaments i serveis. En poques dècades es va redreçar aquest desequilibri. L’espai públic va augmentar en quantitat i es va universalitzar un alt nivell d’urbanització a tota la ciutat. El mateix va passar amb els equipaments, que es van executar arreu de la ciutat, amb la petjada dels millors equips d’arquitectura. Avui encara falten a Barcelona alguns espais per urbanitzar i alguns equipaments per executar, però aquesta és una tasca que s’anirà fent i de la qual ja coneixem la metodologia.

 

Tanmateix, ara notem nous desequilibris, nous desajustos que plantegen nous reptes per a l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat. Es tracta de necessitats menys evidents —algunes segurament menys bàsiques—, perquè la ciutat parteix, en termes generals, d’una situació urbanísticament endreçada i d’uns nivells d’exigència elevats.

 

A la ciutat central el repte principal de l’espai públic no és una qüestió de quantitat ni de qualitat, sinó més aviat de proporcionalitat i d’intensitat. Per a qui ha de ser l’espai públic? Quina proporció cal reservar per als vianants i quina per a les terrasses dels restaurants? Com s’ha de repartir l’espai entre els diferents modes de mobilitat? Quina part destinem al moviment i quina al repòs? Com es combina l’ús intens que poden fer els turistes de certs espais amb les necessitats dels veïns? Són qüestions que requereixen intervenir en l’espai públic per ajustar desequilibris que ja s’estan produint i per projectar nous esquemes de mobilitat més eficients i sostenibles.

 

Reequilibrar la Barcelona d’èxit

 

La Barcelona d’èxit és també una ciutat on l’arquitectura corre el perill que es llegeixi només com a actiu immobiliari. Hem passat, en els darrers temps, dels edificis d’autor a la pugna dels fons d’inversió per quedar-nos amb les peces més ben ubicades de la ciutat, amb un notable interès per reconvertir-les mitjançant usos més rendibles. Més enllà d’aquest efecte de l’èxit global de la nostra ciutat, l’adaptació eventual d’aquests edificis caldria que es fes amb un gran sentit del patrimoni arquitectònic, paisatgístic, urbanístic i social. És important ser conscients que aquestes transformacions no només impliquen les construccions, sinó que també impacten de manera apreciable en l’entorn on es produeixen. De nou, aquí em sembla que la discussió sobre la intensitat i la proporcionalitat és pertinent. Com evitar sobresaturar algunes parts de Barcelona que ja pateixen una forta pressió o caure en un perillós monocultiu dels usos són temes d’actualitat que tenen a veure amb l’estratègia econòmica i també urbanística de la ciutat, i amb la preservació d’un cert equilibri que garanteixi una ciutat de qualitat també per als qui hi viuen.

 

Un altre aspecte que em sembla rellevant, perquè planteja un repte de governança i també d’identitat, és la qüestió metropolitana. En l’etapa anterior es va reconquerir la primera perifèria a base de monumentalitzar-la —en paraules d’Oriol Bohigas—, i de descentralitzar-ne els serveis, com va plantejar Joan Busquets, amb l’estratègia de les àrees de nova centralitat. Ara el repte és fer el salt cap a la segona perifèria, la que formen els altres municipis metropolitans. En el cas de Barcelona, aquest salt pot passar per reconquerir i reprojectar els límits de la ciutat. L’espai dels dos rius, Llobregat i Besòs, ha estat objecte de recuperacions parcials sota una estratègia inicialment mediambiental. Caldria explorar-ne la capacitat per vertebrar Barcelona amb els municipis que l’envolten, que de fet formen part d’una mateixa realitat física i funcional.

 

Un altre límit per repensar seria tota la façana marítima, de riu a riu. És clar que Barcelona va guanyar el mar amb l’operació olímpica, i abans ja havia tirat a terra els magatzems i xiringuitos del Port Vell per fer-hi un conjunt de passejos. Algunes d’aquestes obres tenen més d’un quart de segle i caldria rellegir-les en funció de les necessitats de la societat i la ciutat d’avui. En termes d’usos, de mobilitat, de paisatge i de qualitat ambiental, inclús d’un millor encaix d’aquest front marítim amb la ciutat, sembla pertinent revisar-les.

 

El darrer límit és, de fet, una característica topològica: els espais de trobada entre els barris i els accidents topogràfics de la ciutat. Collserola, els Tres Turons i Montjuïc han de tenir un nou rol en la Barcelona que ve. Cadascun d’aquests elements té una història i una vocació diferents, però en tots podem detectar el mateix problema: la ciutat s’enfilava de forma precària pels seus vessants. Avui tenim un conjunt de barris amb una identitat pròpia, que han desenvolupat una condició específica d’urbanitat que segurament cal actualitzar. No es tracta d’uniformitzar les solucions i fer-ne eventuals portes d’accés als espais lliures, sinó de treballar solucions específiques partint de les seves diferències, jerarquitzant els espais de trobada entre ciutat i muntanya.

 

Ciutat on viure

 

Finalment, crec que el reciclatge dels edificis d’habitatges planteja un dels reptes més punyents. Barcelona disposa d’un enorme parc residencial edificat en les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta, amb greus mancances de formació. Aquest parc s’acumula en bona mesura en barris no centrals dels municipis metropolitans. Cal pensar i dur a terme polítiques massives en relació amb un reciclatge eventual d’aquests edificis. Si en les dècades anteriors el repte va ser universalitzar el clavegueram i l’enllumenat, les voreres i el mobiliari urbà, ara el repte és pensar un recorregut per a aquest parc residencial, perquè no entri en un col·lapse funcional irreversible.

 

Allargar la vida útil d’aquestes estructures passarà per modernitzar-ne el comportament energètic i les condicions d’accessibilitat, cosa que ajudarà a millorar-ne l’habitabilitat i la qualitat de vida dels usuaris. Podem imaginar diverses línies d’actuació que tinguin a veure amb la pròpia realitat tipològica dels edificis. Així, el reciclatge de blocs d’habitatge en polígons pot comportar un tipus de projecte diferent de la intervenció en edificis entre mitgeres de teixits suburbans o de sectors de nucli antic, per posar-ne alguns exemples.

 

Tot plegat ens indica que els reptes urbanístics i arquitectònics de la Barcelona actual ja no són els de fa trenta o quaranta anys. Per orientar l’acció cal llegir bé quins són els desequilibris de la ciutat i la metròpoli actual, i quines les oportunitats. Els avenços tecnològics, els nous paradigmes sorgits de la sensibilitat mediambiental i de la sostenibilitat, així com una creixent necessitat d’autoafirmació de les noves generacions, plantegen un tauler de joc on l’urbanisme i l’arquitectura tindran molt a dir en la cerca de nous equilibris i noves respostes per a les demandes d’una nova societat.

 

ciutadella_©jaumefv

 

*****

 

El pla Cerdà

 

El XIX va ser un segle marcat pels canvis, i Barcelona va créixer imparablement. El 1832, la Ciutat Comtal es va convertir en capital de província, i el 1836 es va proclamar la llibertat d’indústria, fets que van establir les bases de la Revolució Industrial. A més de les relacions marítimes, creixia amb força la indústria tèxtil, però també la cotonera, la de la llana, la metal·lúrgica… Tot això va fer florir una nova classe burgesa adinerada, a més del fet que la ciutat era un reclam per a la immigració, ja que oferia noves oportunitats per a tothom.

 

No obstant això, no hi havia espai ni projectes per adaptar-se a aquesta nova situació. Barcelona estava limitada per les muralles medievals, i la densitat de població augmentava exponencialment (de 115.000 habitants el 1802 a 250.000 el 1877), fet que va provocar un caos i una desorganització a la ciutat emmurallada. Faltaven estructures sanitàries bàsiques com galeries d’aigua, gas o telègraf, que es van fer imprescindibles després de tres epidèmies de còlera i una de febre groga.

 

Es percebia el malestar urbà i la urgència per crear una política urbanística que pensés en els habitants, en espais saludables i sostenibles a llarg termini. Era imprescindible plantejar un nou model urbanístic capaç de donar resposta a aquesta problemàtica i amb projecció de futur.

 

El 1854 es va autoritzar la demolició de les muralles que impedien el desenvolupament urbanístic de Barcelona, i el 1859 es va aprovar el Pla de reforma i eixamplament de Barcelona, d’Ildefons Cerdà, enginyer de camins, canals i ports que deixà la plaça de funcionari a Madrid per dedicar-se exclusivament a la seva idea urbanitzadora, que va plasmar en l’obra Teoría general de la urbanización.

 

Cerdà va idear i somniar Barcelona. Va crear una ciutat amb carrers de més de vint metres d’ample; zones verdes públiques; alçàries limitades d’edificis, per no impedir el pas de la llum natural; parcs; mercats; hospitals; esglésies i, en definitiva, una ciutat pensada per a les persones. Va allunyar les grans indústries fins als voltants dels rius i, les petites, les va dispersar per la ciutat; dissenyà un nou sistema d’aigües; integrà la xarxa ferroviària i de carreteres i, curiosament, va saber avançar-se al seu temps en preveure el protagonisme dels mitjans de transport i de comunicació integrant-los dins del projecte urbanístic.

 

L’enginyer partia dels habitatges i volia crear una intimitat absoluta en cadascun d’aquests i, alhora, respectar la llibertat de tots els membres que convivien a les llars (en aquell temps era normal que hi convisquessin diverses generacions). Així, partint d’aquest punt, va anar ideant els carrers i les grans avingudes, els serveis…; sempre situant la persona en el centre de la vida urbana.

 

Així, Cerdà va aconseguir crear la ciutat que és avui Barcelona, gràcies a un projecte que uns acusaven d’utòpic.

 

El pas del temps, les especulacions, les guerres… un cúmul de circumstàncies va fer que el projecte urbanístic de Cerdà mai no s’arribés a acabar o que es modifiqués. Algunes estructures socials i necessitats han canviat, i Barcelona s’ha de plantejar ara nous reptes no només per “vendre” la seva marca i projecció internacional, sinó per continuar sent un espai de convivència i trobada.

 

*****

 

* David Martínez, arquitecte urbanista. Professor d’Urbanisme de l’ESARQ. Assessor d’Urbanisme i Infraestructures a l’Ajuntament de Barcelona