Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Cuidar bé; investigar bé

Cuidar bé; investigar bé

Amb motiu de l’Any de la Infermeria que la UIC va celebrar el 2012, es va publicar un llibre titulat Tenir cura: art i ciència. Reflexions sobre la Infermeria del S. XXI. La primera part del títol resumeix a la perfecció el binomi en què es mouen diàriament els professionals de la Infermeria en realitzar el seu treball: tenir cura.

 

Des de la revista +1 hem volgut treure-li punta a aquest doble aspecte i concretament hem volgut veure com influeix la ciència en l’art. Per a això, hem conversat amb tres infermeres amb un doble perfil: l’assistencial, d’una banda, i docent i investigador, de l’altra. A més, les tres exerceixen càrrecs en direccions i coordinacions infermeres i han cursat un màster en recerca en aquesta professió. Són la Maribel Estellés, coordinadora d’infermeria a l’Hospital Plató de Barcelona; la Carme Tusquellas, directora d’infermeria de la Fundació Privada Hospital Asil General de Granollers i la Maria José Casas, directora gerent de la Fundació Privada Obra Social i Benèfica de Castellar del Vallès, residència que atén a persones grans en situació de dependència.

 

Tenir cura, un horitzó sense límits

 

Està bastant clar que la cura constitueix el més essencial de la professió infermera i, en paraules de la Maria José, “és extremadament complex cuidar”. Però, què vol dir, realment, tenir cura d’algú? És entrar en una habitació i interessar-se per un pacient, però és molt més. Això només és la punta de l’iceberg. És la promoció de la salut en la població sana, la prevenció, l’àmbit assistencial. “Cal saber cuidar persones davant situacions molt específiques de la seva vida, o d’àmbits culturals diferents, o sota polítiques i recursos determinats” segueix explicant la María José. Són molts, els aspectes presents en aquesta tasca: el físic, el psíquic, el social, l’espiritual. I tot això, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. A més, tot això té un aspecte docent important: saber cuidar, saber acompanyar i ensenyar i donar poder als pacients per a l’autocura.

 

Molt d’art; i també molt de ciència. “No es pot cuidar bé si no sabem com fer-ho”, ens assegura la María José. Investigar i saber tenir cura van de la mà. “Totes les accions que realitza una infermera –segueix explicant la infermera de Castellar del Vallès– han d’estar basades en l’evidència científica, i no en creences, costums o l’omnipresent ‘aquí sempre s’ha fet així’”. “La metodologia científica –intervé Carme– és necessària i imprescindible per poder canviar i millorar”.

 

D’alguna manera, per tant, es pot dir que la cura, per la visió calidoscòpica que el professional infermer té de la realitat sanitària, de la persona o de la comunitat, pot tenir tants àmbits com àmbits té la persona o comunitat concreta. I això implica una investigació d’una infinitat d’aspectes: “Cal investigar –afirma de nou María José– per idear polítiques de salut i per validar, per exemple, un sistema de comunicació en pacients amb Alzheimer”.

 

Al departament d’Infermeria de la UIC, per exemple, hi ha cinc línies de recerca: atenció al final de la vida; salut pública; atenció i cures infermeria (generals, envelliment i cronicitat); gestió i educació mèdica. La cura, en definitiva, sempre està present. I en una cura de qualitat, amb evidència científica, també ho estarà la faceta investigadora.

 

Infermeria i recerca: un llarg camí per recórrer

 

A simple vista, podria semblar que no hi ha res estrany en tot això: la Infermeria és una ciència, ningú ho discuteix. Tanmateix, històricament hi ha factors que han dificultat que aquesta idea cali, i sobretot, que es percebi com una realitat. Si bé es tracta d’una professió que es remunta a temps immemorials, és una disciplina que va entrar fa relativament poc a la universitat. El 1978 es va instal·lar a les aules com a titulació de grau mitjà –la coneguda diplomatura– i, per tant, com una titulació sense accés directe al grau de doctor, al qual només es podia accedir a través d’altres titulacions de grau superior. El 1999, amb l’inici de l’Espai Europeu d’Educació Superior, es va començar a treballar des de les universitats com hauria de ser el futur de la nova titulació, que no va ser una realitat al nostre país fins a 2006, amb la implantació dels màsters universitaris i, en 2009, quan es van començar els graus.

 

Aquests deu llargs anys de preparació dels graus van ser un període de presa de consciència de la professió i de reflexió sobre com haurien de ser els titulats a partir d’aleshores. Entre els responsables de les facultats i escoles d’infermeria es va imposar, en primer lloc, un gran repte docent, acadèmic, però també s’obria un panorama insospitat fins a aquell moment: l’accés directe al doctorat.

 

Actualment, la recerca en aquest camp es troba en els inicis. Llevat de a l’àmbit acadèmic, pocs professionals de la Infermeria fan recerca: encara que són cada vegada més nombrosos, encara pocs s’ho plantegen. En aquesta última dècada –en realitat lustre– als centres assistencials s’està veient una creixent conscienciació de la necessitat d’incorporar la investigació infermera; i concretament, el paper de la infermera que realitza investigació i que la gestiona.

 

Realitat i reptes

 

“És molt important fer aquest pas en la professió, però encara no som plenament conscients d’això”, objecta la María José. Si bé la recerca en salut, en l’àmbit acadèmic, està arrelant amb força, en la pràctica assistencial creu que no se li dóna importància. La Maribel opina que el problema és que “no es coneix; que les institucions sanitàries poques vegades tenen cultura de recerca infermera i per tant no la integren com a part de la tasca assistencial”, cosa que sí passa amb altres col·lectius. “La pitjor barrera –postil·la la Carme, confirmant el que deia Casas– som les pròpies infermeres: la competència en recerca encara es percep com una activitat d’elit a l’abast de molt pocs”. Ella també coincideix en la dificultat afegida que representa, perquè històricament no s’ha integrat amb normalitat entre les tasques pròpies, i això fa caure en el desànim a molts i moltes professionals que ho intenten, per l’esforç afegit que suposa.

 

La recerca mèdica o la farmacològica estan ben acceptades en la pràctica clínica, però, segons la Maria José “hi ha infermeres que participen i col·laboren interdisciplinàriament en aquests treballs, però no és, ni sol repercutir com a recerca sinó com a col·laboració en el procés de dades. Tampoc els resultats d’aquestes investigacions tenen com a objectiu impactar en la millora de la cura”.

 

Vistes les dificultats –desinterès i desconeixement; manca de cultura de recerca en el sistema; falta d’autoestima com a professió; manca de mecanismes i recursos–, queda per veure els reptes i les propostes que ens apunten les nostres tres interlocutores. “Encara que no tots els professionals de la infermeria arribin a publicar o es dediquin a la recerca –assegura la María José– , l’actitud investigadora ha d’existir”. Heus aquí el repte. “Els nous plans d’estudis –intervé la Maribel– incorporen al seu currículum competències relacionades amb la investigació, però un ampli número de professionals d’aquest país no ha rebut aquests coneixements en la seva formació”. “L’objectiu –comenta la Carme, com a directora d’infermeria í a d’un hospital– és traslladar aquesta inquietud a tot el meu col·lectiu”.

 

Però no és fàcil. Per on començar? Hi ha una barrera mental que potser ja està superada; ara és el moment de la formació que, com reconeixen les tres infermeres, té un cost elevat: en diners, en hores, en el dia a dia. No obstant, una qüestió és clara: formar-se específicament en el camp de la metodologia científica, promoure la reflexió, l’anàlisi, la valoració, la necessitat d’obtenir resultats i saber-los gestionar repercuteix en la millora de l’atenció al pacient.

 

Cal formar-se: és primordial. “Aprofundir sobretot en recerca qualitativa”, apunta la Carme. “Cal conèixer les eines pròpies de la recerca científica, saber investigar”, assegura la Maribel. “El meu primer objectiu –segueix la infermera de l’Hospital Plató de Barcelona– va ser formar-me en recerca per estar al nivell que la nostra professió requereix”. I després de la formació és necessària la motivació, ja que la investigació té una mica de vocacional. Cal tenir gran voluntat per investigar degut a les dificultats que van associades a aquesta activitat: les institucions sanitàries, en molts casos, no proporcionen el suport sanitari i, en aquest sentit, la Carme aconsella no ser excessivament ambiciosos en els primers treballs, ja que és millor gestionar l’èxit que els fracassos.

 

Tenir experiències que despertin la inquietud i l’interès per demostrar el que fem, per què ho fem, com ho fem i amb quins resultats. Així es millora i es fa visible el valor de la recerca infermera.