Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Nicolás Valle: “La guerra et canvia. A mi em va canviar”

Nicolás Valle: “La guerra et canvia. A mi em va canviar”

“La guerra et canvia. A mi em va canviar”. Ho asegura Nicolás Valle, periodista de la secció internacional de TV3 i professor de Periodisme a la nostra universitat. “La gent m’avisava, però jo no sabia veure-ho. Quan tornes de la guerra la vida aquí és insuportable. Jo no explicava res a la meva família i aquests secrets s’anaven acumulant en una motxilla, fins que un dia es va tornar tan pesada que no podia carregar-la i vaig explotar. El viatge a Ruanda em va fer adonar de moltes coses: m’havia quedat sol i havia de continuar el meu camí”.

 

El genocidi de Ruanda va ser un intent d’extermini de la població tutsi per part dels hutus l’any 1994. El país estava dividit en dos estaments dins de l’ètnia banyaruanda: una majoria hutu i una minoria tutsi, que des de la colonització belga havia tingut el poder. La necessitat de recursos i l’afany de poder van propiciar l’inici d’aquell conflicte sagnant.

 

“El genocidi va matar 800.000 persones en 100 dies. Tot era molt ràpid, hi havia gent que sobrevivia perquè els hutus no els havien pogut matar del tot. Quan vaig anar a Ruanda vaig veure moltíssima gent amb cicatrius que havien sobreviscut al cop del matxet”, confessa Valle. El periodista de TV3 va viatjar a Ruanda sis anys després del genocidi, però les empremtes encara eren molt presents.

 

Valle confessa que “cadascú té una pàtria i la seva és Àfrica, perquè l’alegria, el patrimoni i la gent la converteixen en un lloc únic”. No obstant això, quan el reporter va arribar per carretera a Ruanda l’any 2000, es va trobar amb la tristesa absoluta.

 

Víctimes anònimes

 

En arribar a Ruanda, el Nicolás va observar que la cosa no podia empitjorar més. Les paraules de l’antropòloga Clea Koff eren certes: “A Ruanda havia mort més gent en esglésies que a qualsevol altre lloc”. Les esglésies i els estadis s’havien utilitzat per reunir els tutsis en llocs amb poques vies d’escapament i aniquilar-los.

 

Tot i que havien passat sis anys des de la matança, el Nicolás recorda l’olor que les esglésies encara desprenien: “Era una sensació ofegadora, a l’aire hi havia l’essència de les persones que havien perdut la vida; es respirava ésser humà”. En recapitular els records, el reporter canvia l’expressió del seu rostre com si les imatges que va veure aquell dia es fessin presents. “Ningú havia retirat els cadàvers. Tots conservaven la seva roba, els seus gestos i els objectes que s’havien endut de casa”, recorda el reporter.

 

Els objectes que acompanyaven els cadàvers, ara convertits en ossos anònims apilats en memorials, mostraven com les famílies havien hagut de fugir de les seves cases amb el que tenien. “Alguns portaven documentació, altres, fotografies, joies i fins i tot vam trobar una enciclopèdia. La gent s’enduia el passat”.

 

Segons el periodista, “el genocidi de Ruanda va ser com l’extermini jueu. Va haver-hi pobles en què no va quedar ningú que pogués identificar els seus familiars o amics”. No obstant això, Nicolás Valle confessa que “superat el primer dia, sents l’obligació d’identificar les víctimes mitjançant els seus objectes i els carnets d’identitat. Vols posar-los nom”.

 

Llum verda al genocidi

 

“El genocidi de Ruanda s’ha analitzat com la majoria dels conflictes africans: un enfrontament tribal. Es conceben aquests últims com si la població africana fos víctima d’un hooliganisme ancestral que l’obliga a matar per motius antropològics de manera cega i primitiva”, afirma Valle.

 

Segons el periodista, “l’única diferència que distingeix els conflictes europeus dels africans és que aquests últims es fan en pantalons curts, sandàlies i matxets. En canvi, els europeus es fan amb l’ajuda de drons, míssils i uniformes llustrosos”. No obstant això, “l’origen és el mateix a tots dos llocs: recursos i poder”.

 

Les esglésies, sis anys després, continuaven conservant les víctimes del genocidi (Nicolás Valle)

 

Per Valle, el genocidi de Ruanda no va ser una explosió de còlera sinó un conflicte preparat i premeditat, només necessitava tenir llum verda: “Durant anys, els hutus van comprar milions de matxets a anglesos i xinesos per emmagatzemar-los fins a tenir prou munició. Ells mateixos també van formar cèl·lules i van dividir tot el país en dos”.

 

Durant la gestació del genocidi, es van elaborar llistes que exposaven qui s’havia de matar. A més a més, l’exèrcit ruandès va entrenar més de 30.000 hutus durant anys perquè estiguessin preparats. L’únic element que faltava per fer funcionar la maquinària era tenir llum verda.

 

Els mitjans de comunicació van tenir un paper decisiu a fomentar i augmentar l’odi entre les tribus, la revista Kangura o la Radio Télévision Libre des Milles Colines (RTLM), plataformes controlades pels hutus, van ser exemples de la manipulació. Aquests mitjans van deshumanitzar durant anys els tutsis titllant-los d’“escarabats”.

 

“Aquesta propaganda contra els tutsis va fer que ningú tingués objeccions a matar un tutsi, la participació va ser massiva”, assenyala el reporter. A través de la ràdio s’avisava on s’amagaven els tutsis perquè els hutus hi anessin a aniquilar-los. Actualment hi ha periodistes al Tribunal Penal Internacional condemnats per aquestes accions.

 

La inacció dels cascos blaus

 

A escala internacional hi va haver errors imperdonables. Els hutus van matar durant 100 dies sense cap impediment. Els cascos blaus, que ja eren a Ruanda abans del genocidi, van ser obligats a no fer res sota l’ordre de Kofi Annan, guanyador del Premi Nobel de la Pau el 2001, que va considerar el conflicte un problema intern. Internacionalment només es va intervenir en la recerca dels estrangers que havien quedat atrapats a Ruanda per poder rescatar-los del país.

 

Després del seu primer viatge a Ruanda, Nicolás Valle va tornar a visitar el país diverses ocasions. En les seves visites va veure com el govern tutsi exercia el poder de manera autoritària i mantenia la població sota el dit de l’acusació. “La permanència dels records del genocidi en qualsevol racó del país fa que els ciutadans no puguin passar pàgina. És per això que Ruanda, actualment, continua sent un país trist, ja que el 80 % de la població creu que és culpable del genocidi”, indica el periodista.

 

* La Mar Martínez Turallols és alumna de 2n de Periodisme. Article publicat a Doblecheck, el mitjà dels estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació, coordinat pel professor David Meseguer Mañá.