Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
La factoria d’emprenedors

La factoria d’emprenedors

Davant la crisi podem reaccionar de dues maneres diferents. Alguns –diuen– ho veuen tot amb ulls realistes: tot és negre i tot es veu negre, per tant, no es pot fer res més que esperar. D’altres –els optimistes–, saben veure en la situació actual –com en qualsevol crisi– oportunitats. Oportunitats de renovar-se i de canviar; oportunitats d’emprendre. Ara bé, és possible emprendre, avui, en el crític món empresarial on estem immersos? I, si ens centrem en allò que ens pertoca, quin és –o hauria de ser– el paper de la universitat en tot això?

 

Sovint se’ns parla de la necessitat d’un esperit emprenedor per tirar endavant un país situat a la cua econòmica dels països de la UE. L’emprenedor és una persona amb vocació, capaç d’impulsar projectes nous; algú que, amb afany, motivació i perseverança, es veu amb forces per portar a bon port una idea que generi llocs de treball i, per tant, solucions reals per a la situació d’avui dia.

 

Ara bé, no sembla una tasca fàcil. Actualment, a Espanya, es necessiten més de quaranta dies per fer-se autònom i muntar una empresa pròpia, quan els veïns francesos, per exemple, en tenen prou amb dos o tres. És veritat, doncs, que cal un canvi des de dalt; però és veritat, també, que els que hem de començar som nosaltres. Ens cal un canvi de mentalitat que, possiblement, comença en el món educatiu: “l’educació –deia Claudio Boada, president del Círculo de Empresarios–, per la seva raó de ser, aspira a fomentar qualitats i valors personals com la creativitat, la iniciativa, la responsabilitat o l’autonomia, que són precisament els valors que són al cor de l’esperit emprenedor”.

 

Corren temps en què es fa palès un debat interessant sobre la missió de la universitat en aquest camp i sobre quin ha de ser el seu paper en la crisi, que, realment, és un canvi de paradigma. Precisament, per la vocació de difusió del coneixement, ha de ser clau veure què hi pot fer per ajudar a recuperar tota la societat. Sembla obvi que per despertar emprenedors –aquells que neden bé en la crisi– fa falta una estimulació precoç a l’acadèmia. “L’objectiu d’una bona universitat –afirma Pedro Nueno, professor de l’IESE i creador d’un fons de capital risc per a emprenedors– és fer bons professionals; formar molt bé en aquells aspectes que pertoquin a cada facultat”. Ara bé: estem a punt, a les universitats, per preparar el nostre alumnat en aquest sentit?

 

Universitat – empresa

 

Cal canviar la universitat i fer sorgir aires nous a la comunitat universitària. Hem de transformar-la en una comunitat real d’investigadors perquè es creï un lligam fort entre estudiants i professors d’una banda, i les empreses, de l’altra; tant del sector públic com privat. És alarmant l’escassa relació universitat-empresa actual que destaca, per exemple, el Círculo de Empresarios. Això pot ser –entre d’altres motius– perquè sovint en la formació universitària se segueix posant un fort èmfasi en l’adquisició de coneixements, mentre que es deixa una mica de banda l’adquisició de capacitats i habilitats personals, elements bàsics per al desenvolupament de l’esperit emprenedor i innovador dels estudiants.

 

Ens trobem, per tant, davant d’una formació allunyada d’aquella que demanen la societat i el mercat laboral, quan l’educació en el foment de l’esperit emprenedor –tant necessari per aquests canvis d’aires– hauria d’estendre’s també a professorat i investigadors. Espanya és lluny de ser un dels països pioners en emprenedoria: “cal fomentar l’esperit emprenedor des del col·legi –diu Pablo Olóndriz (ADE’12), amb gran mentalitat d’emprenedor–, de manera que quan s’arriba a la universitat l’alumne tingui clar si vol o no ser un emprenedor”.

 

Existeix, però, una mena de desinterès general per començar nous projectes. A més, hi ha un aspecte més cultural d’aversió al risc: la manca d’ambició i de passió pels reptes, la manca de compromís i de tolerància al fracàs, la poca capacitat de lideratge… Una aversió que sol ser, també, cap a l’empresari, a causa d’una visió molt estesa –i cada vegada més antiquada– de competitivitat, on hi ha uns guanyadors i uns perdedors; uns que triomfen i uns altres que s’enfonsen en la misèria: “és un canvi de mentalitat necessari; cal deixar la visió sindicalista i passar a una estratègia win-win, on tothom guanya”, segueix Olóndriz. La qüestió és ben senzilla: si aconseguim més emprenedors, tindrem més empreses; si tenim més empreses, hi haurà més llocs de treball i, per tant, menys atur i –on volem arribar– més guanyadors.

 

Alguns, però, temen aquesta mescla universitat-empresa, com una amenaça contra de la llibertat intel·lectual. “N’hi ha que pensen que la universitat ha de preservar la condició d’observador objectiu –passiu, caldria dir– de la realitat que l’envolta per poder analitzar-la, jutjar-la i criticar-la amb llibertat total” (Amalio A. Rey). En canvi, quan la universitat s’impliqui de veritat en aquests termes i ajudi l’alumnat, el graduat sortirà al mercat després d’haver fet la seva primera feina a l’hivernacle, on el fracàs no fa mal. En el fons, parlem d’una factoria d’emprenedors, com a motor bàsic per sortir de la situació econòmica en què ens trobem.

 

El que demana el mercat

 

Però no n’hi ha prou de ser ambiciós. En un moment en què s’ha vist que la causa principal de la crisi actual és la manca d’ètica professional, i s’ha pogut comprovar com moltes de les coses que teníem com a necessàries no n’eren, l’emprenedor –i qualsevol empresari– ha de ser un home de valors. Estem parlant de l’afany de superació i de servei, de la capacitat d’assumir riscos, de la creativitat i la independència, de la capacitat de diàleg i de treballar en equip, de la cerca de la veritat, d’autoaprenentatge permanent… En el fons, es tracta de fugir d’una mentalitat funcionarial, que no vol implicar-se en res que li pugui complicar la vida.

 

Són valors que caldria trobar, en primer lloc, entre el professorat. L’emprenedoria es transmet per osmosi! Evidentment no tots els professos seran emprenedors; n’hi hauria d’haver prou amb una part, en la qual els alumnes trobessin models per emular.

 

Sigui com sigui, han de ser persones amb vocació de servir la societat. És aquest sentit el que explicava, per exemple, Gerard Fluxà (ADE’12), participant de l’Sturt Up Programme 2011-2012: “Vaig pel carrer i em plantejo: ‘què faltaria aquí que jo pogués donar?’. Intento mirar-m’ho des de molts punts de vista diferents i busco respostes i intento aplicar-les”. Amb imaginació i inventiva: veure què demana el mercat. “Emprendre –deia en un altre moment l’estudiant Olóndriz– és una manera de viure; són uns ideals, que, per suposat, moltes vegades es tradueixen en la creació d’empreses, encara que no sempre: és molt més”. És una manera de pensar que et fa buscar sempre com millorar l’entorn.

 

Tornar a les arrels

 

Al cap i a la fi, l’emprenedor real és una persona optimista i amb ganes de transformar el món. No un il·lús sinó algú amb ganes de fer un món millor. En tots els sentits. Per això és tant important tornar als valors bàsics, com reflexionava Evaristo Aguado, coach i director de Formació, Assessorament i Coaching de la UIC, en una conferència en l’acte d’obertura del curs universitari d’enguany. “Us proposo aprofitar la crisi econòmica com una oportunitat de regeneració, partint del que considero fonamental: la persona, la veritat, el compromís social i l’excel·lència”.

 

Cal considerar la centralitat de l’home amb l’objectiu d’oferir una visió completa de la persona; una visió que busca tant la seva dimensió individual i social com la transcendent, tornant a les arrels d’Europa “que uneixen la Filosofia grega amb el Dret Romà i l’ètica judeocristiana” i aporten una concepció rica de l’ésser humà i una visió realment humanitzadora de la societat.

Atrevir-se a buscar la veritat, segons allò que escriu Benet XVI a la Caritas in veritate: “un home bo sense veritat es pot confondre fàcilment amb una reserva, un cúmul de bons sentiments, profitosos per a la convivència social, però, en el fons, marginals”. “És un valor –segueix Aguado– que comporta ser obert i saber adequar-se i conformar-se amb la realitat de les coses; respectant-la i mostrant-la amb amabilitat.”

 

I no serviria de res la cerca de la veritat si no estigués recolzada en una base forta de compromís social. És a dir, la necessitat que té l’emprenedor real de servir els que l’envolten, buscant l’estratègia win-win, on –com vèiem– ningú perd.

 

Aprenent a desaprendre

 

L’escriptor i sociòleg futurista Alvin Toffler deia: “els analfabets del segle XXI no seran els que no sàpiguen ni llegir ni escriure, sinó aquells que no sàpiguen aprendre, desaprendre i tornar a aprendre”. Potser és en aquest sentit que Evaristo Aguado parla d’un quart valor, que no per ser l’últim és menys important. L’excel·lència, que “ha de ser més que una aspiració: una realitat, un valor, un pilar essencial”. Hi ha excel·lència, quan hi ha feina ben feta. I una universitat serà excel·lent, quan intenti ensenyar aquesta feina ben feta. “La societat està cansada de mediocres; fins i tot de mediocres disfressats d’excel·lents gràcies a la tasca d’assessors d’imatge”.

 

L’emprenedor –el real, no el disfressat, tampoc– és el que vol ser realment excel·lent. És a dir, el que té horitzons amplis i una ambició professional noble. El que no es cansa d’aprendre i desaprendre cada vegada. Serà un repte –tant seu com de les universitats– fer possible tot això; procurant que els anys d’estudis no siguin anys –com deia el filòsof Alejandro Llano i seguia citant l’Evaristo Aguado– passats per un túnel obscur i buit “quan no es troben realitats autèntiques, ni ningú que hagi donat una paraula orientadora sobre el sentit de la vida” (Repensar la Universidad).

 

Autors: Jaume Armengou (vicerector d’Ordenació Acadèmica i Professorat UIC Barcelona) i Jaume Figa i Vaello