Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
La lluita de la distribució cinematogràfica

La lluita de la distribució cinematogràfica

A principis d’abril vam anar a la preestrena de l’última pel·lícula de Paco León: Carmina y amén, distribuïda per A Contracorriente Films. El meu company Luis Meseguer i jo havíem de fer un treball i volíem entrevistar Adolfo Blanco, CEO i fundador d’aquesta distribuïdora. La mala notícia és que el distribuïdor no va poder venir; la bona, que veient la pel·lícula vam passar una bona estona i que la nostra cita va contactar amb nosaltres per fer l’entrevista en un altre moment.

 

Molt amable i posant-nos les coses fàcils, finalment vam poder entrevistar-lo.

 

Va començar explicant en què consistia la seva feina com a distribuïdor, tasca que va definir com “identificar una pel·lícula amb potencial econòmic; adquirir-ne els drets i preparar-la per al llançament”, cosa que implica doblar-la, si es requereix; fixar una data d’estrena; fer-ne la promoció, etc.

 

La conversa va continuar amb el panorama actual. “La crisi ha disminuït el rendiment de l’explotació, sobretot en el format físic (DVD, TV…). A més, el tros del pastís que ingressem per l’exhibició en cinemes s’ha reduït molt”. Malgrat aquest descens, els diners que entren a través de les sales de cinema segueix sent la principal font d’ingrés.

 

Els que es dediquen al sector estan buscant fórmules perquè la indústria sobrevisqui. La que ha tingut més ressò ha estat La Festa del Cinema, que permet als espectadors anar al cinema durant tres dies per tres euros l’entrada (inscrivint-s’hi prèviament per Internet).

 

Adolfo Blanco veu positiva aquesta possible solució, però ens confessa que “els grans distribuïdors estan en contra d’aquesta mesura, ja que només veuen els resultats de La Festa del Cinema a curt termini, cosa que suposa molt risc”. Tanmateix, el propòsit d’aquesta mesura és un altre: “El cinema és molt addictiu i amb això pretenem enganxar l’espectador. Volem que, després d’aquests tres dies, se li desperti el desig d’anar més sovint al cinema”. El benefici de veritat de La Festa del Cinema és l’augment d’espectadors la resta de l’any.

 

Pel que fa al futur del cinema, Adolfo Blanco va dir que “cada vegada l’espectador voldrà veure més cinema industrial que no d’autor. El cinema d’autor serà difícil que sobrevisqui”. I pel que fa a la distribució, cal tenir en compte que les produccions “sempre necessitaran distribuïdores, però només sobreviuran aquelles que siguin molt grans o bé que estiguin especialitzades en un tipus de cinema concret”. A això últim és al que aspira A Contracorriente Films.

 

Finalment, li vam preguntar per què el cinema espanyol no té gaire èxit (sempre hi ha excepcions, com Lo imposible o Los otros). A Europa el cinema és d’autor: expliquen coses seves. Produïm pel·lícules que agraden als espanyols, però a l’estranger perden sentit. Un exemple molt clar d’això és Ocho apellidos vascos, la més vista de la història a Espanya, però que fora d’aquestes fronteres no té sortida. En canvi, “és rara la pel·lícula espanyola que triomfa al món i no a Espanya”.

 

Un altre problema que dificulta que el cinema espanyol creixi és el futbol. En paraules de Blanco, “és un rival directe i una competència deslleial”. A França, referent cinematogràfic europeu, l’Administració cuida més el cinema, mentre que aquí “el futbol s’ha convertit en una qüestió d’Estat”. Així és molt difícil competir. Sobre aquest tema, Adolfo Blanco va publicar una carta oberta per al ministre de Cultura i Esport, José Ignacio Wert, recriminant-li aquesta situació tan patètica.

 

* Santi Gilabert és estudiant de 1r de Comunicació Audiovisual